Humiliacions Aèries.

Setembre, amics meus. El mes en el que tot comença, així que aquí teniu una nova etapa d'odi/prejudicis i tonteries a parts iguals. Potser podran amb nosaltres, com va dir aquell, però el que mai ens podran robar serà... bé, de fet ens afanaran tot el que vulguin, sobretot la dignitat.

I és de dignitat robada del que vull parlar avui. D'això i dels fills de perra de l'aeroport d'Standsted, London.

Come on, Sir, and let us see your annus...

Us explico. A Girona vaig prendre un avió per anar a London. Allà un vigilant gordo (probablement un Guàrdia Civil retirat) em va pillar la bossa de mà i hi va trobar unes tisores de tallar les ungles (un que és acurat). El senyor em va deixar anar un: "Ethho que eh?". "L'eina amb la que et van lobotomitzar quan vas néixer, paio" vaig estar a punt d'etzibar-li, però després de passar per la zona del meu cervell "vols anar a Camden Town, subnormal" aquestes paraules es van convertir en "Òndia, ho sento, no m'he adonat que les hi duia". I sabeu que va passar?? Doncs RES. El paio em va deixar portar les tisores amb un somriure i tothom content.

Potser el senyor va pecar de transigent, però prefereixo mil vegades això que la vergonyosa situació que em van fer passar a la terra del "fish & chips". I és que a London gairebé m'introdueixen un periscopi per l'esfínter. Pel que sembla algun membre de la comunitat islàmica que ha estat practicant amb el "Quimicefa" i ha dissenyat la "bomba líquida", una arma (?) terrible que amb tan sols unes gotetes podria fer esclatar "Stamford Bridge" amb tots els jugadors i les seves dones (llegeixi's fulanes) a dins.

Has vist per algun racó el meu nitrat sòdic, Fahaliya?

Doncs bé, aquesta PATRANYA va fer que a l'aeroport ens robessin tot el maquillatge (el meu no, per sort), el desodorant, la pasta de dents, el líquid de lents de contacte, el xampú i demés parafernàlia. Ja em vaig començar a mosquejar quan em van fer passar el control descalç, però quan una senyora parenta de la Tatcher va començar a buscar no sé quina merda dins el mòbil i dins els llibres (sí, senyora, a dins del "Catcher in the Rye" hi porto un AK-47) vaig adonar-me de fins a quin punt aquell país pudent és una merda. Només us diré que a un pobre home no el van deixar passar amb un bastó per què podia ser utilitzat "asawepon", segons va dir el goril·la. I per descomptat tot això amb la supèrbia i pedància que caracteritza el poble anglès.

I és que, senyors, no tots el habitants de la Pèrfida Albió són com els Monthy Python. Tant de bo "l'Armada Invencible" hagués triomfat i en Cervantes l'hi hagués fotut tota la bibliografia de Shakespeare pel cul a l'Almirall Nelson.

I have nothing to declare except una ampolla de Gin Giró i un cartró de Ducados, dude.

Avispado: la llegenda.

Eiba! Tollina!

Consells que em va donar el meu pare el dia de la meva comunió:

1- Si viatges pel temps no toquis mai res, qualsevol cosa que canviessis alteraria l'espai temps.
2-No et refïis mai d'un conductor d'autobús despullat.
3-Descarta provocar una bèstia negra que pesa més d'una tona i té dues banyes esmolades.

Farem especial insistència en aquest darrer consell, o sigui que avui parlarem del "toreig".
Podria començar la meva diatriba seguint els paràmetres habituals: matar animals està malament, és cruel veure patir éssers vius o els mil arguments que heu sentit fins a la sacietat, però no ho faré, ja que crec que tot això és tan evident com que no pots anar a comprar pomada per les hemorroides en bicicleta.

El que més m'intriga de les curses de toros és la seva existència. En efecte, vestir-se de lluentó amb armilla i corbata i esperonar un brau de lídia és una de les coses més imbècils que han passat pel cap de l'ésser humà. Mentre els russos es preocupaven d'exercitar la seva intel·ligència amb els escacs i els japonesos entrenaven com vèncer els adversaris contrarestant la seva força, els espanyols aprenien a ballar el tango amb tancs fets de carn i fúria. Bravo.

"Grissom, ven a ver esto!"

I és que la "fiesta nacional" és una cosa que sempre se m'ha escapat. Entenc que durant el franquisme es necessités creure que l'home ibèric era el més valent, o que el sobrealimentat Hemingway es posés les botes veient garrulos celluts jugant-se-la mentre ell s'inflava de "fino" i gambetes, però en ple segle XXI les curses de braus són tant anacròniques com el julepe de menta i la zarzaparrilla.

Durant anys jo havia cregut que anar a veure els toros formava part del passat, però aquesta concepció era totalment deguda a la ignorància. Pel que sembla a Madriz dels diumenges es fa un un tetratló format per:

a) Anar a missa.
b) Anar a fer el vermut.
c) Anar a veure els toros.
d) Anar al Bernabeu.

Així doncs heus aquí un altre motiu per emigrar a Suècia. Com va dir en Groucho, "mai formaria part d'un club de penya que li clava estaques als toros". Bé, no sé si era més o menys així però la idea essencial s'hi aproximava.

Ganduls (II)

Jesucrihtto te ama. Vos lo sabés

Gandul, -a adj i m i f (cast gandul) 1 Que defuig la feina. 2 loc fer el gandul Gandulejar. 3 Adam Clayton, baixista dels U2. 4 Carlos Santana, guitarrista.

Torno a obrir aquest post per (mal)parlar d'un paio que sempre m'ha fet una ràbia horrible: Carles Santana. Bé, "sempre" seria exagerar. Fa anys va caure a les meves mans un disc, Abraxas, que em va fer flipar. Probablement mai algú havia combinat els ritmes llatins i el rock amb tant d'èxit. Fou un miratge, emperò. La seva resta de discos eren una burda còpia d'aquest.

L'audiència no va trigar a adonar-se de la farsa. El senyor Santana només sap fer una escala amb la seva guitarra. Només una. I el molt plasta la va repetint. No importa el que soni de fons, el malparit repassa el mateix "bending" i la mateixa pujada sense concessió ni complexes. Apart vesteix com un autèntic fill de puta, però d'aquest fet millor no en parlem que m'acaloro massa.

Davant l'evidència el món va girar-li l'esquena. Per sort. I durant uns quants anys va caure en el que el meu germà de sang Shàckyl anomenaria "el sac dels impostors". Però un dia va tenir una fantàstica idea. Trauria discos fent duets amb gent famosa que en aquell moment vengués discos (a diferència d'ell). Everlast, el genial Dave Matthews, el cantant Rob Thomas de Matchbox 20, els Manà, la Dido, els P.O.D. (?), Steven Tyler... tots eren enganyats per participar en aquestes "mélanges" de merda. I endavant. A vendre milions d'àlbums.

Els Manà perdien molt sense maquillatge...

Tot això està molt lleig, sens dubte, però no és el que més m'emprenya d'en Charlie Santana. El que més em treu de polleguera és tot aquest rotllo religiós de qui s'ha pres massa "lsd" via intravenosa. Camises de colors llampants, imatges de Jesucrist sagnant mesclades amb línies al·lucinògenes, cançons com "Corazón espinado", etc... En definitiva, la religió tronada rebolcant-se amb el peiot, els coiots i els sanadors de Oaxaca de Juárez...

Més li valdria seguir el curs de guitarra del CCC a veure si aprèn algun altre truc amb el que estar prenent el pèl a la gent durant quaranta anys més. I si em torno a trobar algú que em parli dels termes "feeling" o "sentiment" referint-se a aquest impostor li introduiré un cactus de Xochimilco per l'esfínter.

Paraula d'empordanès.

Miguel Ángel Blanco: The Film

Etarra 3. Exigim nominació als Goya JA.

La mort no mola. El regidor popular M.A. Blanco es va menjar una bala pel clatell sense merèixer-la. Més discutible és la idoneïtat de ser d'un partit feixista en un territori a on no s'estan per tonteries, però tampoc és excusa... Apart de que el tio semblava ja una mica curtet de "per se". Influència de la foca de la germana, suposo...

Però tot això no pot donar peu a la realització d'aquest pasquí audiovisual/infame/pepero anomenat "El día que me mataron" que van passar fa uns dies per Tele5. En un dels exercicis més lamentables de la llibertat d'expressió, el servei de propaganda popular ha filmat una de les coses més vergonyants que hom hagi pogut visualitzar. En aquest documental de ficció una veu "en off" explica "fil per randa" com uns homes dolents van entrar al món de la piruleta i el cotó de sucre a on en Miguelín vivia i el van pelar perquè feien olor a sofre i eren molt però que molt dolents.

Vulgar i simplista (apart de pèssimament filmat, dirigit i interpretat) converteix la mort del pobre paio en un carnaval i un circ que no entenc com la família permet. Clar que ells foren els artífexs de l'homenatge que se li va fer pocs dies després del passeig pel bosc, a on es va insultar en Raimon per cantar en català i es van corejar consignes franquistes.

Com he dit més amunt la mort no mola. Per això deixeu d'explotar-la amb la intenció d'aconseguir un rèdit electoral, per l'amor de Jesucrist!

Menjar Magnums és de marietes.

Altament ofensiu, sí senyors... he he he

Un dels inconvenients de dur sempre els ulls posats és que no pots evitar llegir coses com aquesta:

En las últimas semanas las ciudades españolas y la televisión se han llenado de anuncios del helado Magnum de Frigo en los que, bajo el lema "Descubre tu propio Yo", la actriz Paz Vega nos descubre que el auténtico yo es desear a personas del mismo sexo. Escribe a Unilever España y Unilever Holanda, a Tinkle Consultans, S.L. y a Paz Vega, anunciándoles tu decisión de no adquirir sus productos hasta que retiren dicha campaña que atenta contra la dignidad de la mujer y la familia.

Doncs sí, família. Pel que sembla fer un fotomuntatge amb dues "Pazes Vegas" lluitant per un colajet atempta contra la dignitat de la dona. Vés per on. Els que professen una religió que margina les dones per culpa de jamar-se una poma, que les impedeix exercir el sacerdoci i que ha acceptat i recolzat el "en casa i con la pata quebrá" durant centenars d'anys ara són els paladins de la defensa de les fèmines. El que s'ha de veure.

Ah, hazteoirg.org ens proporciona la possibilitat d'enviar aquest mail per mostrar la nostra indignació a Frigo:

Estimados señores:

Ante la nueva campaña de Magnum "Descubre Tu yo", en el que se presenta a la actriz Paz Vega en actitudes homosexuales, les transmito mi malestar por ofrecer una imagen equívoca de la mujer, como si fuera normal desear a personas de tu mismo sexo, imágenes que al tiempo confunden a niños y a jóvenes sobre la auténtica naturaleza de la sexualidad humana.

Les significo que casi todos los consumidores de helados somos personas corrientes a los que este tipo de imágenes no nos incita a consumir helados sino, más bien al contrario, en casos como el mío, mis amigos o familiares, son una invitación a no comprar más productos Frigo salvo que retiren de inmediato una campaña tan dañina para la institución familiar, la juventud y la infancia.

Hilarant...

Carta oberta a Salvador Sostres.

"Adoreu-me però temiu-me, lumpen..." sembla dir el molt malparit .

T'odio profundament, Salvador. Per mil i un motius. Podria dir que em repugnen les teves maneres amanerades, oligofrèniques i polemistes, però això només seria la punta del iceberg de la gènesi del meu odi. Afirmaria fins i tot que tu, com a sac de ronya nascut del femer de la burgesia catalana, ets un retardat pel fet que et creus que ets un lletraferit i un geni de la literatura catalana quan realment ets un analfabet i un cretí, i ni així tampoc acabaria de definir ben bé el perquè de la meva repulsió envers la teva (rodona) figura.

Deu ser per què et creus la reencarnació d' Oscar Wilde, en l'aspecte que et veus a tu mateix com el fuet justicier que provoca esglais als salons de te, el brivall que tothom admira i tem per la seva forma de concebre la vida, l'home que amb els seus comentaris aguts, descarats i sardònics provoca el desmai de les donzelles d'alta estofa i la indignació dels cavallers que et demanen satisfacció mitjançant un duel a sortida d'alba als jardins de Montjuïc?

Potser sí que van per aquí els trets... doncs Salva, company, sento dir-te que no ets res d'això. No sé quin contacte salvatge tens amb les altes esferes de la premsa i les editorials del país (suposo que la teva família va saber col·locar el seu fill inútil gràcies a les amistats) com per permetre't el luxe d'escriure un article LAMENTABLE (repeteixo: LAMENTABLE) cada dia a l'Avui. També desconec què t'ha promès aquest càncer de persona que és l'Artur Mas perquè des d'un diari suposadament independent aprofitis per fer campanya al seu favor i desprestigiar els seus rivals. Doncs espero que la demanda que t'ha interposat en Pasqual "Anisette" Maragall et deixi amb una mà a cada ou.

Recorda qui ets, Salvador: l'home que sortia al "Crònicas Marcianas" vestit de mosca de la merda per quatre pessetes. L'home que es fa caca (metafòricament davant la figura de titànica de l'Antonio Franco i literalment durant un programa de ràdio per culpa del Xenical) pels racons de Barcelona. L'home que viu mil aventures amoroses amb les nimfes de la Ciutat Condal (però només dins la seva imaginació).

En definitiva, ets una vergonya pels escriptors, periodistes i guionistes de Catalunya. En contra del que pretens, no es parlarà de tu d'aquí uns anys a les aules com si fossis un segon Eugeni D'Ors, però almenys quan l'Arturet guanyi les eleccions de segur et caurà un càrrec important pels teus serveis fidelment prestats. Així potser et dedicaràs exclusivament a les fulanes i a la farla (i no a jornada parcial com fas ara) i deixaràs de donar la pallissa amb els teus infernals escrits.

Premi al més gran llepador de culs convergents.

Bravo per tu.

Nens/Juggernauts.

"Papah, te acabarah eso? Que me quedao con gazuzah!!"

D'un temps ençà no hi ha dia que no surti al carrer i em trobi nens fets una bola de carn. Allò que en principi feia mitjana gràcia s'ha convertit en una autèntica epidèmia de monstres que et passen pel costat i tens por que et saltin al coll i et mosseguin una orella.

Fa anys que no entro en un McDonalds, però recordo que sempre estava ple de petits porquets empassant Big-Mac's de dues en dues acompanyades de litres de Cocacola. Un espectacle llastimós, certament, però de la mateixa manera que un es mirava aquella escena amb profunda pena alhora no podia deixar de pensar en les mil tortures que es mereixerien els pares d'aquelles criatures, enormes malparits que miraven sense consciència els seus nanos matar-se. Què passa, que acabem de sortir de la post-guerra? Que aquests pobres nens s'han de rescabalar d'anys de gana i cartilles de racionament? O potser encara la gent creu que estar com un buda somrient significa estar sa?

Perquè el problema no són els nens. Tots sabem el que és ser un infant. Ara mateix no ho recordo, però de segur que quan jo era un jovencell imberbe (o sigui, més o menys com ara) devia demanar als meus pares tots tipus d'insensateses. Gràcies a Déu aquests tenien una mica de sentit comú i em devien enviar a prendre pel cul amigablement. Ara, però, els pares han arribat a un estat de covardia, subnormalitat o sentiment de culpa que permeten que tota aquesta quitxalla amb la síndrome de l'emperador se'ls pixi a la boca.

Al crit de "Maman, cómprame unos phosquitos y unos bollicaos, maman!" els imbècils del pares es baixen els pantalons i permeten que el seus fills es matin una mica més per no haver-los de sentir cridar.

Aquest vedells de 10 anys tindran una sèrie de problemes coronaris que riute'n tu de l'Orson Welles, i qui us penseu que pagarà els "triple bypass" que necessitaran abans no els creixi la cuca? Doncs nosaltres, ni més ni menys.

Merda de món.

Hazteoir.org. La Infàmia.

Amplieu això, xaiets meus, que flipareu.

De la mateixa manera que passejant per la "charcha" (com dirien els genis d'endogàmia virtual, exemple a seguir per tots els jovencells) pots trobar coses hilarants, dissortadament sempre apareix un racó que et fa desitjar l'aniquilació de l'espècie humana.

Hazteoir.org és una associació de fills de puta (amb totes les seves lletres) que sota la tutela dels fatxes del PP es dedica a "contribuir a la construcción de una sociedad más justa, favorable a la realización integral de las personas desde una concepción cristiana del hombre y de la sociedad" (s.i.c.).

I una merda com un clavicèmbal venecià, senyors meus. Em sembla molt bé que hi hagi gent de dretes. Quin remei. Però no intentin amagar la seva condició de persones execrables rere un portal que afirma ajudar els altres. No es pot ser tan hipòcrita com per afirmar que vols el millor per la societat i alhora escriure merda com:

-HazteOir ha decidido hacer más explícito su compromiso con la promoción del patriotismo como virtud social.

-Alerta: El PSOE quiere fomentar la homosexualidad en la escuela

-Comienza la rendición ante ETA

-Trasnacional abortista recauda unos $900.000.000 cada año

-La Junta de Andalucía margina la asignatura de religión

La celebració del dia de l'orgull gai va ser tot un èxit a Madrid

Doncs sí que em faré sentir, sí. I ben fort cridaré als quatre vents que els responsables d'aquesta associació de retardats són escòria feixista i retrògrada i mereixen anar a trobar ben aviat aquest déu al que adoren, el déu que segons la seva interpretació odia els homosexuals, està a favor de la Sida i acull sacerdots violadors de nens. Com diria en Rubianes:

"Que se metan España en el puto culo a ver si les explotan los huevos"

RAMONCIN, ODIO SIN FIN.

Aprofitant que el meu germà de sang Jair avui s'ha recordat de la mare dels de l'SGAE, jo us parlaré d'algú que ara mateix es mereix tota la meva ràbia: amb vosaltres un dels impostors i farsants més grans que mai ha parit l'estat veí: Ramoncín.

Un article bonisim que vaig llegir ja fa anys ho explicava molt bé: aquest malparit cert dia va acabar un crucigrama de "El Periódico" i per això va creure que li convalidaven el B.U.P., així que es va dedicar a passejar per totes les televisions públiques amb la seva xupa de cuir i les seves arracades per donar el punt de vista de la gent jove a les tertúlies.

Gent jove? però si té més anys que l'altre tronat, en Miguel Ríos!!! No sé per quins set sous les iaies d'aquest país l'escolten com si digués veritats com punys (quan no fa res més que vomitar obvietats) i el tenen en gran estima (suposem perquè té un aire "ionqui dels anys vuitanta mort pels carrerons de Madrid").

Com a músic millor no en parlem. Tret d'aquella merda de "litros de alcohol corren por mis venas, mujer" en ma vida he sentit una cançó seva, fet que diu molt poc d'ell. Pel que sembla va iniciar una gens brillant carrera musical el 1977 amb provocatives cançons com “Marica de terciopelo” o “El rey del pollo frito“, però el dia que la gent va despertar de la borratxera de impostors de "la movida madrileña" el van enviar a prendre pel cul.

Segons tinc entès ara viu de la mendicitat de l'SGAE, de qui s'ha convertit en puny justicier, (bravo, Bautista, tries amb el cul els teus defensors!!!) i es dedica a anar plorant quan té un micro aprop recordant el drama dels pobres artistes que veuen les seves idees i el seu talent robats per internet. Idees? Talent? Ramon, fill meu, però si tu ets un sac de merda, de què cony t'has d'anar queixant? Encara has tingut sort de viure del cuento tants anys!!! Imagineu quin tros d'imbècil ha de ser que fins i tot el retardat d'en Sabina es passa amb ell!!

En fi, un fill de puta dels de debò. Porteu sempre una llauna de benzina i un encenedor a sobre per si us el trobeu en un racó malparlant de l'emule.

Que encara hi ha coses que són sagrades, redéu!

FRANCE MON AMOUR.

És cert. Els francesos fan pudor a formatge podrit, les seves dones no es depilen l'aixella (ni probablement l'entrecuix), i es creuen que són millors que la resta per algun motiu que no acabo d'entendre.

Però, tot i així, sempre serà millor ser francès que ser espanyol.

Vinga marietes, feu una classe de can-can futbolístic a aquests berros!
Que acabin cantant la marsellesa!

TUNISSIA MON AMOUR

Allò de l'altre dia va ser un miratge (i quina ràbia em va fer veure el grandiós Puyol fer aquella jugada!!). Indignant sobretot el fet de veure's obligats a treure el perdedor d'en Raúl González només per acontentar l'Espanya castissa.

A veure si els fem baixar d'aquest núvol, que si no haurem de mudar-nos per no morir per ingestió aguda de pressió mediàtica pro-espanyolista.

Ànims!!!

Altres èpoques, altres consideracions.

És que realment s'ha de dir que eren una burrada.

Ai, Déu nostru senyor, com canvien els anys. No sé si recordeu una col·lecció de cromos que va aterrar als col·legis farà uns 16 anys. La cosa es deia La Pandilla Basura, i els dibuixos representaven nens que morien horriblement. Sí que és cert que feien una mica de por, però res més. La meva mare una vegada m'ho va veure i va exclamar: estàs malalt, però té vint duros i compra't uns sobres més.

Imagineu ara mateix si es tornessin a treure al mercat. Sortirien tot de psicòlegs infantils afirmant que allò podria provocar conductes violentes i que el nens es podrien convertir en uns sociòpates amb instints assassins. Les mares que treballen 12 hores diàries i no veuen els seus fills tret dels diumenges es col·locarien a les portes de Panini demanat la crucifixió del seu consell directiu. Hipocresia, germans, hipocresia.

En Millán. Quin paio.

Cosa semblant passaria si els "Martes y 13" pretenguessin tornar a repetir aquell "sketch" tan bo de mi marido me pega. Us el recordo: en Millán surt en imatge vestit de dona (respon al nom de Mª Ascensión del Calvario... molt apropiat) plena d'hematomes i dient coses com: mi marido me pega, me pega por la tarde, me pega por la noche, al mediodía, me despierta a medianoche por si no se ha acordado de pegarme antes... i coses d'aquestes.

Mentrestant se senten riures enllaunats. En una continuació del gag estan enterrant el marit i la seva dona diu: Y quién me va a pegar ahora?

Fa moltíssima "risa" certament. Ara bé. Si ara se'ls passes pel cap fer alguna cosa semblant, als deu minuts el director de TV1 dimiteix i a aquest duet humorístic se'ls acaba el negoci PER SEMPRE.

La tendència del políticament correcte, del "m'ofens", del "tot s'ha de respectar" està convertint la societat en una esfera sense cantonades ni arestes, en un llibre de George Orwell, en definitiva: en un rotllo.

La llibertat d'expressió viu un dels seus pitjors moments. I molt em temo que la cosa anirà a pitjor.

UCRAINA MON AMOUR

Vinga nens de l'Est! Torneu al món real tota aquesta colla de burros! Que la fúria espanyola es quedi als toros i a les pel·lícules de la Concha Piquer!!!!

En Raoul i la moda (I)

Cercant escòria per internet he descobert un fotolog que no té desperdici: http://laura453.skyblog.com/. En ell una fulaneta de l'Avinguda Pearson parla dels seus amics i els seus amors.
(Busqueu la foto moment de folie. Voldreu exterminar l'humanitat amb les vostres pròpies mans després de veure-la)

Ho confesso. No tinc ni la més mínima sobre tendències de moda o adequació de la vestimenta. Normalment em tiro per sobre el primer que pillo mentre encara tinc els ulls tancants per les lleganyes. No tinc en compte la combinació correcta de colors, talles o materials. Me la bufa fins i tot si la roba és d'hivern a d'estiu. Porto fins i tots coses més passades que les iogurteres elèctriques.
I per què? Doncs perquè m'importa un cul i mig la moda. Sí que és cert que sóc l'Imelda Marcos del carrer Aribau (sóc molt puteta i tinc una colecció de sabatetes de tots colors) i que les samarretes amb missatges desagradables són la meva perdició, però apart d'això la resta se me'n fot bastant.

Però de la mateixa manera que no sé què m'agrada sí que sé què és el que odio. Us en faig un breu resum:

-La roba de mariner: Quan veig un iaio vestit d'almirall (ja sabeu, amb aquelles americanes blaves amb sis botons daurats d'àncores) l'agafaria i el penjaria dels barbuquejos o de les cadenes que refermen el bauprès i els botalons de la roda al tajamà fins que les gavines l'hi buidessin els ulls. El mateix es pot dir de les gorretes amb nusos i de les jaquetes pseudo-impermeables de colors llampants.
Punt a part mereixen les sabates nàutiques. Una peix espasa hauria de serrar el nas a tots el que gosen dur aquest símbol de l'estultícia als peus.

-La roba de fatxenda (us juro que aquesta és la traducció de "pijo" al català):
Abans eren els polos de Lacoste (que totes les mares volien comprar als seus fills). Ara són els de Ralph Lauren. A vegades fantasejo amb que el logo brodat del paio que va en cavall es converteix en una reencarnació d'Sleepy-Hollow i talla els mugrons a rodanxes a tots els fills de puta que es posen aquests draps a sobre. El meu pare i el meu germà són l'excepció, però. Per molt burros que siguin la família és la família, tu.
Les samarretes de DG, els bolsos de Prada, els tops de color rosa clar mesclat amb daurat, les sabatetes de taconet per anar a la uni, les sobres de drapaire que encoloma el bastard d'en Custo a preus d'escàndol, la parafernàlia de Tommy, els collars de perles... tot aquesta merda hauria d'estar feta amb un material secret que amb els anys es convertís de cop i volta en àcid sulfúric i desfès a tothom que s'ho comprés.

-Tous: Quins venedors de fum que fan creure als seus clients que porten una marca exclusiva quan realment val cuatre pessetes...Mai un dibuix de nen retrassat havia resultat tan rentable. La parella de fills de puta que gestionen la marca (que encara que no ho acceptin són germans i així, amb una endogàmia que explica la infàmia) han pres el pèl a totes les nenes que de grans volen ser princeses i menjar-li la cuca a en Justin Timberlake.

Sobre gustos i opinions

Dan Brown. L'home. La farsa. El fill de puta.

Al món hi ha tantes coses que em fan ràbia que si comencés a cremar-les totes i cadascuna d'elles no hi hauria prou llumins a la faç de la terra ni utilitzant tota la fusta de l'Amazones. Per descomptat em guardaria una bona llauna de benzina per cremar el Museu del Louvre amb el fill de perra d'en Dan Brown a dins.

Mireu fixament la foto d'anglosaxó retardat de més amunt: amb aquesta cara de pa de kilo, aquests texans blau clar, aquest cinturó, aquest jersei de coll alt propi de disfressa d'escriptor... per Déu, no em negueu que li bufarieu una pallissa i el tirarieu al mar.

Però ara no és d'això del que vull parlar. Últimament m'he trobat una colla de defensors a ultrança del "Da Vinci Code". Pel que sembla aquests IMBÈCILS s'han aliat amb l'argument que tots els que opinem que és un cagarro de llibre som uns "snobs" i uns intel·lectuals de pa sucat amb oli, i que no tenim dret a anomenar merda a la merda. Doncs vés per on sí que podem.

Us mostro una mostra vària de la retòrica dels seus defensors:

"la lectura de esta sorprendente novela es amena y es de las que enganchan, tanto por la trama de como por las afirmaciones que se realizan"

"en cuanto a la trama está muy bien, los acertijos cojonudos, bien narrado, intrigante"

"es una novela que entretiene, te agarra y no quiere soltarte, y si esta rompiendo records de venta es porque es un buen producto"


Res a dir. Com va dir algú més savi que jo (i de llarg):

Tothom té dret a donar la seva opinió, però no totes les opinions són respectables.

Exactament això. A tots els que es regodejen amb fal·làcies tipus: a mi m'agrada, per tant és bo, per tant no tens res a dir perquè la meva opinió és sagrada els haurien de fotre pel cul el fresc del Sant Sopar amb mur inclòs.

M'hi pixo i m'hi cago, en les opinions dels analfabets, els incults i els pallassos. Per parlar s'haria de necessitar una autorització signada que impedís obrir la boca als subnormals, els oligofrènics i els retardats. Per això sí que hauria de caldre un carnet i no per conduir una 1.100.

Si us trobeu un d'aquests defensors fonamentalistes de la merda, abans de començar a discutir amb ell/a compteu fins a deu, agafeu aire, penseu en un plàcid llac a la primavera i tot seguit venteu-los una patada a l'entrecuix (a ells) o un cop de puny en un pit (a elles).

Que n'aprenguin, collons.

Ganduls

Gandul, -a adj i m i f (cast gandul) 1 Que defuig la feina. 2 loc fer el gandul Gandulejar. 3 Adam Clayton, baixista dels U2

Sí senyors, el senyor Adam Clayton és l'home més dròpol, mandrós, gallòfol i matapà que hi ha hagut mai sobre la faç de la terra. Aquest senyor corria un dia per Irlanda quan uns paios se li van acostar i li van preguntar si sabia tocar el baix elèctric. -De tota la vida!- debia respondre aquest vago embustero. Doncs ja ho tenim: membre d'una de les bandes més importants de la història.
Aquest tio fa una feina que tothom podria fer. Sens dubte. I el que és pitjor: no s'ho curra gens. Per descomptat sempre hi ha gent amb un argument que particularment em fa molt fàstic:

"Fa el que ha de fer"

Doncs no senyors, no fa el que ha de fer , i per una simple raó: són músics, ningú té una feina ja preestablerta i clara. Són artistes, no treballadors de la Seat (aquí podria aprofitar per parlar dels fills de puta dels Estopa, però no val la pena). Un músic no ha de saber que ha de fer abans de posar-se a pensar. Normalment els que patim aquest tipus de fal·làcies repugnants som els baixistes, que toquem un instrument que tothom creu que sap què ha de fer. Ei, fes tòniques seguint el bombo i de segur que sonarà bé! És clar que sonarà bé, burros. Però no es tracta d'això. Es tracta d'anar més enllà. Ningú gosaria dir a un piano: fes els acords de mà esquerra al ritme del "xarles". Sonar bé sonaria bé, però per l'amor de Déu, quin rotllo.

Apart de tot això, hi ha una qüestió innegable. El pobre The Edge toca la guitarra meravellosament (i no fa el que en teoria "hauria de fer") i alhora fa unes veus fantàstiques. És una pena veure'l apretar dos-cents mil pedals i cantar mentre al costat hi ha un farsant fumant-se un pitis i mirant cap a un altre costat amb cara de fàstic mentre fa bumbumbum's amb el seu baix.

Un vago i un afortunat, això és el que és aquest berro. I punt.

Teo no va al metge.

Avui tinc un d'aquells dies de vagància absoluta, així que reciclaré un article de classe que vaig entregar ja fa un temps. Espero que em comprengueu. Sóc així.
L'article tracta sobre la més que normal falta de ganes d'anar al metge.

Endavant:

(...) Hi ha una sèrie de motius que provoquen que la població espanyola faci tots el possibles per evitar una visita al metge (per descomptat ara em refereixo a la gent amb edat laboral, ja que anar de visita al metge de capçalera és una de les activitats del triatló geròntic, juntament amb la petanca i baixar-se pornografia infantil amateur).

Els motius que expliquen aquesta desídia podrien ser els següents:

a) Carèstia de temps per anar al metge.

Com tothom sap la major part dels horaris laborals són matinals, a l'igual que la jornada que fan els metges en consulta pública (després aquests mateixos doctors a la tarda obren les seves consultes privades a on de debò t'atenen com Déu mana). Excepte els funcionaris, que gaudeixen d'uns vergonyosos privilegis com els dies d'A.P. o els "Moscosos", la resta de la població tenim autèntics problemes per anar al metge. Els caps ens posen mala cara i després ens fan portar vergonyosos comprovants signats pel doctor (dono fe que a aquest home li feia mal la panxona) com quan anavem a escola.
I la cosa no acaba aquí. Perquè primer has d'anar al metge de capçalera, ja que encara que sàpigues perfectament què tens es requereix la visita de l'especialista. Aquest et dóna un volant (que és casualment és el que fa el teu temps, volar) per anar a l'especialista 15 dies després. Dues setmanes més tard vas a fer-te l'analítica de rigor i quan acaben tots els viatges les bactèries menja-carn que et feien patir han mort de pur avorriment.

b) Anar al metge deprimeix.

Així és. Quan era petit hi havia dues coses que no em deixaven dormir. Una eren el pallassos, però d'això ja en parlarem en un altre moment. L'altre era la infermera Lovelace del cartell "anys setanta" que, amb còfia i posat intransigent, t'exigia silenci. Aplaudeixo el fet d'haver-la tret de les parets dels centres sanitàris.
Apart no sé què passa que sempre em toca al costat una iaia que insisteix a explicar-me tots els llocs a on li ha sortit tinya o com els símptomes que jo tinc són els mateixos que tenia el seu estimat Horaci abans de fer-se fer un abric de pi.

c) La propìa idiosincràsia ibèrica

Seria molt fàcil, divertit i carent de rigor caure en els tòpics i les generalitzacions de la gent de l'Estat Espanyol, així que ho farem. De sempre la població de la pell de toro ha estat la més dura, senyorial i resistent del món. Com a bons descendents del Cid Campejador o Francisco Pizarro no podem queixar-nos perquè ens caigui la pell a tires. Un caldo de pollastre i a suar dins el llit, diantre, que som els més llestos i durs i cap vírus Èbola ens impedirà anar diumenge al Santiago Bernabeu i a veure els toros. Llavors llegim aquelles notícies a "El Caso" sobre uns veïns que notaven una ferum insoportable pel tragallum i etc, etc.


d) Jugar a ser en Txemari Alfaro i o en Louis Pasteur és hilarant.

Perquè hem d'anar a la farmàcia a gastar-nos els quartos? Si la nostra cunyada fa uns parell d'anys va tenir uns símptomes semblants (però als peu per comptes de a les dents) i li van sobrar cinc o sis pastilles receptades pel metge... doncs ens les prenem i fora problemes. I si el nen està una mica tristot se li dóna el "Lexatin" de tia Àgatha i cap al col·legi a riure amb els companys! Que tots hi entenem, de malalties i medicaments!


Així doncs no és d'estranyar que preferim deixar passar uns dies a veure si el nostre estat millora o arribem a tal punt que ens ingressen a urgències i ens estalviem la burocràcia.

Caure en aquest parany de vagància/desídia comporta problemes de salut, econòmics i socials. Jo advocaria per fer una campanya infromativa que intentés demostrar a la gent els perills mortals de no confiar en els professionals a l'hora de vigilar el nostre cos. Una campanya ben sensacionalista amb imatges desagradables de les que almenys se'n parla als informatius d' "Antena3" perquè alguna associació catòlica es queixa d'ella. Però una cosa és certa. Treballem disset hores diàries, ens alimentem fatal, correm amb el cotxe, patim estrès, fumem com una xemeneia, no fem esport, no descansem com hauríem, no tenim temps per pensar en nosaltres i descansar... observant l'apreci que sentim pel nostre organisme realment és tan important anar al metge quan toca?

A dormir la mona, chipionera!

L'ABC va escriure al peu d'aquesta foto : "Rocío Jurado está fantàstica". Quins paios més cínics.

Sé que no és gaire maco riure's de la mort i aquestes coses, però és que l'assumpte té collons. La Jurado i el seu marit abraça-faroles han estat massa temps tocant els ous a la societat com perquè ara no els hi fem pagar mitjançant l'humor negre. Aquesta dona era molt estimada per tothom, pel que sembla... I per quin motiu? Per haver descobert una vacuna contra el càncer? Per haver ajudat leprosos a Malavanthangal? Per haver-se encadenat a Alaska per així evitar la mort de foques-nadó? Doncs no. La societat del país veí la idolatrava PER CANTAR BÉ. És que ni tan sols havia composat una merda de cançó, la molt mala puta.
És curiós això dels cantants... És innegable que tenen un do, però també ho és el fet que és un tipus de do que l'home ha sobrevalorat. Tenia un "chorro" de veu, doncs sí, a l'igual que en Rocco té una cuca impressionant. I no m'imagino tota aquesta colla de iaies naftalinoses que ara ploren a la porta de "Villa Jurado" desgarrant-se les vestidures a l'enterrament del gran actor italià (i haurien de fer-ho, com a mínim per lamentar tal desperdici de penis).

Que se'n vagi a l'infern a cantar "Como una ola" a Satanàs, a veure si aquest li clava una estaca en flames en un ull.

PD: Fixeu-vos que en un parell de mesos la terra s'ha empassat dues "Rocíos", la Dúrcal i la Jurado. Quina serà la propera? La Rocío Wanninkhof?... ah no, que aquesta ja va caure per obra i art d'en Tony King...

Mullets i altra parafernalia.

Hi ha una llei no escrita que afirma que per molt hortera, desagradable i pròpia de fill de puta que sigui alguna cosa sempre hi haurà algú a qui li agradarà. En aquest cas m'estic referint als repugnants mullets. Per aquells que no ho sapigueu aquest pentinat (que va descobrir vés a saber quin subnormal) es basa en dur molt més llarga la part del darrera del cabell, a semblança d'un tatanot qualsevol o d'un dels cantants de "Modern Talking".
Aquesta mostra d'horterisme subjugant haria d'estar penada amb el clatellot a l'entrecuix, l'escopinada a l'ull i la posterior lapidació al bell mig de la Plaça Sant Jaume, però per comptes d'això un cada dia un surt al carrer i veu més i més fills de puta que no tenen mirall a casa. A veure si ho enteneu, per l'amor de Jesucrist:

"LA DELS VUITANTA VA SER UNA DECADA DE MERDA"

I punt. No va "molar" ni res d'això. La movida madrilenya, les samarretes de reixa i la Madonna fan vomitar i no han de tornar MAI. Deixeu de recordar el passat amb nostàlgia i començeu a mirar cap endavant o almenys rapeu-vos al zero, que ja veureu que fresquet que s'està a l'estiu.

El repugnant anunci de caja madrid

Suposo que a hores d'ara tothom haurà "gaudit" del nou anunci de Caja Madrid, aquest que desgrana tots les suposats avantatges que et proporciona la pasta.
"Els diners et permeten tenir una segona lluna de mel", "els diners et treuen deu anys de sobre" o "els diners et donen bellesa" són algunes de les meravelloses perles que la veu en "off" cita, juntament amb unes imatges de iaios feliços i esportius i ties bones.
Aquest anunci, atenció, ha estat definit com: "sincer, honest i exempt d'hipocresia". Doncs a mi em sembla que vostès, senyors de Caja Madrid, són uns fills de puta de la pitjor calanya que han parit mai. I records també als publicistes, que si ja de "per se" haurien d'estar tancats a "Bedlam", amb aquest tipus de campanyes es mereixerien que una cabra els llepes els peus amb la seva llengua de paper de vidre fins a deixar només els ossos (poca broma però pel que sembla aquesta era una tortura espantosa).
Mai m'han molat els diners. Suposo que perquè mai els he tingut. No crec que es necessitin calers per ser feliç, guapo, jove o vital. El missatge que dóna aquesta campanya és que realment la pasta proporciona les coses importants a la vida, i tot i que ja està molt sobat no puc deixar de dir-ho: No senyors, els calers no donen la felicitat, ni tampoc hi ajuden. Mireu si no a la pobre Cristina Onassis, que la pobre només tenia pasta i mira com va acabar. Aquests anuncis sí que haurien d'estar prohibits, i no aquell dels nans que queien del cel. Tant bo que era, diantre...