Divendres passat ens van regalar unes entrades per anar al "Cirque du Soleil". Sí, "aquell espectacle franco-canadenc de merda, ple de maricons maquillats amb mitges ajustades i movent el culet davant de tothom", com el defineix l'avi de l'Stan a "South Park".
Doncs bé, què us he de dir? Decepció per tots costats. Encara que de fet he de confessar que no anava pas amb excessiva confiança. No per les males crítiques, sinó més aviat pel contrari. Malfieu-vos d'una cosa que agrada a tothom. Segur que és un canyardo.
Que sí, que tot molt oníric i fantàstic, amb una ambientació encisadora, un vestuari cuidat i una escenografia majestuosa (com si d'un somni de l'Amélie Poulain es tractés) però, com tantes altres coses que triomfen, buida totalment de contingut.
I és que hem de recordar que t'ho venen com un circ, i és de tot menys això. Cinc números pobres de contorsionisme, dos pallassos que feien més pena que por (recordo a tothom que no ho sàpiga que els pallassos és allò que més m'aterreix del món), un xinès fet un vedell... i s'ha acabat, tu. Gairebé prefereixo aquells circs decadents amb feres desdentades als que em portava el meu pare quan tenia cinc anys. Sí, feien pudor a fems i tot feia pena, però almenys et podies fer una foto sobre un elefant.
Bé, he de confessar que no tot és dolent. La música té el seu què, essent en directe i tocada amb uns músics d'allò més bons... gairebé em feien oblidar la dona-lloro que feia crits en no sé quin idioma.
Menció apart mereix la pausa de mitja hora (al mig d'un espectacle de noranta minuts escassos) que té com a únic objectiu que la gent arreplegui tota el "merchandising" del coi de circ.
En definitiva, un robatori. Ja pot la crítica vendre fum i parlar del poder de la imaginació, de la màgia, de la fantasia de la vida diària i bla bla bla.
Pur "show-business", farsa i fantotxada sense ordre, concert o sentit argumental.