2/27/2007

L'estafa du Soleil

Divendres passat ens van regalar unes entrades per anar al "Cirque du Soleil". Sí, "aquell espectacle franco-canadenc de merda, ple de maricons maquillats amb mitges ajustades i movent el culet davant de tothom", com el defineix l'avi de l'Stan a "South Park".

"Vete, por favor"


Doncs bé, què us he de dir? Decepció per tots costats. Encara que de fet he de confessar que no anava pas amb excessiva confiança. No per les males crítiques, sinó més aviat pel contrari. Malfieu-vos d'una cosa que agrada a tothom. Segur que és un canyardo.

Que sí, que tot molt oníric i fantàstic, amb una ambientació encisadora, un vestuari cuidat i una escenografia majestuosa (com si d'un somni de l'Amélie Poulain es tractés) però, com tantes altres coses que triomfen, buida totalment de contingut.

"El nou vestuari dels "gogos" va defraudar el públic d'Arena"

I és que hem de recordar que t'ho venen com un circ, i és de tot menys això. Cinc números pobres de contorsionisme, dos pallassos que feien més pena que por (recordo a tothom que no ho sàpiga que els pallassos és allò que més m'aterreix del món), un xinès fet un vedell... i s'ha acabat, tu. Gairebé prefereixo aquells circs decadents amb feres desdentades als que em portava el meu pare quan tenia cinc anys. Sí, feien pudor a fems i tot feia pena, però almenys et podies fer una foto sobre un elefant.

"Potser sí que en Ronaldinho està un xic gras"

Bé, he de confessar que no tot és dolent. La música té el seu què, essent en directe i tocada amb uns músics d'allò més bons... gairebé em feien oblidar la dona-lloro que feia crits en no sé quin idioma.

Menció apart mereix la pausa de mitja hora (al mig d'un espectacle de noranta minuts escassos) que té com a únic objectiu que la gent arreplegui tota el "merchandising" del coi de circ.

"Entreu dins el nostre món de fantasia... i porteu les butxaques ben plenes"

En definitiva, un robatori. Ja pot la crítica vendre fum i parlar del poder de la imaginació, de la màgia, de la fantasia de la vida diària i bla bla bla.
Pur "show-business", farsa i fantotxada sense ordre, concert o sentit argumental.

2/13/2007

Agudesa Visual

Eps, gent, que teniu feina!

Estic preparant un estudi sociològic sobre la velocitat de retenció retiniana i l'efecte phi. Es tracta de veure unes fotografies ràpidament i contestar les preguntes a continuació.

Endavant!




1. A quin partit voten els pares dels personatges fotografiats?
2. Com creieu que es diuen?
3. Quin deu ser (aproximadament) el seu cocient d'intel·ligència?

Contesteu el més ràpidament possible. Els resultats no serviran per a res, però... imagineu com riurem!!!

2/09/2007

Monarquia, formatge i guix.

Sí, germans, s'ha mort la germana de la princesa. Això no m'alegra en absolut, però tampoc m'emprenya. En Mufasa em va ensenyar que hi ha una cosa que es diu Cercle de la Vida i que tots en formem part: les plantes, els lleons i els lloros com Erika Ortiz.

"De verdad que creía que eran caramelos Pez!!!"


El que ja no m'agrada tant és aquesta dèria de la casa reial per amagar tots els secrets de tan tèrbol assumpte per així protegir el seu honor. No me malinterpreteu. No és que sigui un morbós i m'interessi saber si la van trobar farcida de barbitúrics i amb una Barbie Submarinista dins el seu entrecuix, sinó que m'emprenya que en aquest país hi hagi un col·lectiu intocable que controli tots els mitjans al seu antull. Doncs ho sento, però a mi m'importa un cul i mig ofendre la corona, i com apart he d'amortitzar el tatuatge que m'he fet al tors amb els passadissos de la presó de Quatre camins, diré unes paraules.

El rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón, és RETARDAT MENTAL PROFUND.

Sí senyors, amb tots els seus ets i uts. Què es pensaven? Que es podien anar al llit entre cosins germans durant segles i que res passaria?La natura és llesta, i és normal que els fills els surtin SUBNORMALS. Si això fos Missouri (un altre racó a on l'endogàmia és esport nacional), els reis no tindrien dents, tocarien el banjo i fornicarien amb els animals de la granja contínuament (Hot Shots, què bona).

Ara bé, com molt bé diu el meu senyor pare, a cap ximple amb diners li dona per colpejar la seva cuca contra una paret. El monarca s'ha estat rebolcant durant anys amb tot un seguit de meuques i fúrcies (véase Bárbara Rey) mentre la seva esposa (una mescla del gos de Fraggel Rock i un Minimoy) feia la "professional" pel món.

"Esta canción de Demis Roussos siempre me entristece".

El seu plançó, estella del mateix pal. Un altre OLIGOFRÈNIC amb afició per cardar-se la primera rossa que se li plantés davant.

L'Elena, la filla gran, és més defensable. Tanquin-la en un sanatori, senyors, i alimentin-la amb una sonda anal perquè no pateixi davant aquest món que és incapaç d'entendre. El seu marit el salvo. Cap persona ha definit millor el terme kitsch.

"Yo soy Sam".

No és només que no sàpiguen vocalitzar i es gastin els nostres quartos en cocaïna, és que a sobre la població perd el cul per ells. Sí, senyors, el món és ple de monàrquics" i "republicans però Juancarlistas" que van a adorar-los al crit de "Monarcah, guapoh" quan ens regalen la seva presència. Apart et recorden com de "campechanos" i senzills són tots plegats.

Els mitjans callen (no com a Anglaterra) davant aquest cúmul de despropòsits. Sabren mai si el príncep Felip s'ha presentat en una festa vestit de nazi com el seu col·lega Enric d'Anglaterra?


Exemple de "liante"

Els mitjans només recorden la gran tasca (?) que el rei va fer durant el 14-F (quan devia parar per allà perquè es cardava alguna diputada, segur), i li llepen el cul a ell i a tota la seva família de pallassos. I per haver treballat un dia se l'ha de mantenir amb aquesta grandiloqüència? Gran feina. Truquin-me quan hi hagi oposicions.


Manifest d'en Formatge i Guix (Nº2)


1- El Rei d'Espanya i tota la seva família són discapacitats mentals profunds.
2- Els monàrquics són discapacitats mentals profunds.
3- M'hi pixo i m'hi cago en la monarquia, la bandera, la pàtria i la Lloll Beltran.

2/02/2007

Literatura i Häagen-Dazs.

La lectura és un dels majors plaers als que hom pot enfrontar-se. Gràcies a la literatura he viatjat a països meravellosos des del meu sofà i he fet centenars d'amics dels que m'havia d'acomiadar amb una llàgrima al finalitzar l'última plana (sobretot si eren personatges d'en Bukowsky i morien de coma etílic).

Hi ha milers de llibres meravellosos a les prestatgeries de les biblioteques, però per comptes de gaudir-los, moltes dones participen en un fenomen que el màrqueting ha anomenat Chick-Lit i que les degrada, amb dolor i pesar per la meva part, a retardades mentals de la pitjor espècie.

L'hòstia.

El Chick-Lit (no confondre el terme amb un diminutiu de Chicken Little), és un pseudo-gènere literari que va néixer amb aquella porqueria de llibre anomenat El Diario de Bridget Jones i es va refermar amb una de les sèries més imbècils i plenes d'estereotips que he vist mai: Sexo en Nueva York.

Tots aquests llibres (?) segueixen el mateix patró:

1- La protagonista és una dona jove i alliberada amb una feina creativa (redactora de revistes de moda, creativa publicitària, dissenyadora... ). Atractiva, independent i amb un marcat caràcter feminista.

No, Simone, no riguis. Tu no ets un bon exemple


2-L'antagonista és normalment l'ex-parella de la protagonista, un home que canvia la seva xicota (molt sensible i "especial") per la seva secretària tenyida i amb els pits operats (perquè ell també és un redactor, o publicista, o qualsevol altra feina "cool"). Com l'home és un ésser primari i infidel per natura tot queda justificat i no hi ha diferents lectures.

3- La protagonista, després d'aquest desengany, es torna més cínica i analitza (juntament amb les seves amigues mentre prenen un te Puh-er en un sofisticat cafè-llibreria) els defectes i contradiccions masculines. També es torna, vés a saber com, més guapa i triomfadora.

4- L'ex-xicot s'adona de com de meravellosa és la protagonista, i vol tornar amb ella. Però aquesta ha conegut un jove pintor (o poeta, fotògraf, escriptor...) fibrat, sensible i amb una barba de tres dies que la tracta com si d'un suau instrument musical es tractés. Finalment ella avergonyeix l'home que tant la va ferir. Fi.


I llavors li passen aquest tipus de coses.

En definitiva, literatura de merda basada en pintar un món meravellós que les dones que devoren aquest tipus de literatura no coneixeran mai. Exactament com els llibres de "Harry Potter" pels nens que pateixen Bullying o els articles de Xaviera del "Playboy" que els homes devorem.

Manifest d'en Formatge i Guix (nº1):

1- Els homes no suportem en Jordi Labanda. És un fill de puta de la pitjor calanya i en Jake La Motta li hauria de fer una cara nova.
2- La Sarah Jessica Parker és un tros de cavallot espantós.
3- Les dones que enumeren tots els tòpics sobre els homes que han escoltat a "El Club de la Comedia" són SUBNORMALS.



Plantem cara, per l'amor de Déu.