10/29/2007

Surfistes.

"Mira'm i enveja'm, que per alguna cosa sóc millor que tu".

Una de les coses que més he trobat en aquest país sub-desenvolupat són surfistes. Pel que sembla les costes de Portugal són l'hòstia per "cavalcar el mar" i tots els "caçadors d'onades" passen per aquí un dia o un altre.

No he pogut evitar fer una detallada observació del "modus operandi" del surfista, i he arribat a una sèrie de conclusions. Som-hi:

1. Els surfista no viu per a res més que el surf.
No provis de parlar amb un surfista de qualsevol cosa que no sigui "quines onades hi havia avui a Costa Caparica, eh?". Un surfista no té opinions polítiques, ni artístiques. No es que siguin ignorants (bé, de fet sí), és que si alguna cosa no té a veure amb fer equilibris sobre un tros de fusta no és en absolut important. Si t'agraden els escacs o el macramé la vida no necessariament gira al voltant d'aquestes activitats. Però el surf és diferent. "És una filosofia de vida, una forma d'encarar la teva existència", et diuen. Vale.

2. El surfista ha de ser guapo.
Encara he de veure un paio que faci surf i no sigui un príncep fibrat. Ja sabeu: mandíbules de Madelman (altrament anomenades per les dones "masculines" i "sexis"), abdominals on s'hi por ratllar carrota, barbeta de tres dies, grenyetes rosses humides per l'aigua salada, etc etc. Jo crec que els surfistes lletjos són apallissats pels guapos i els enterren a la sorra perquè no els espatllin el paisatge. No sé, és una teoria...

Què fàcil resulta odiar aquest paio.

4. El surfista ha de semblar un surfista.
Segons sembla un surfista no pot ser un paio que vesteix de Zara i quan va a la platja es posa un banyador. No. Un surfista ha d'anar disfressat de surfista, i s'ha de posar la roba de Quiksilver o Billabong fins i tot per anar a un casament. La resta de l'atrezzo consisteix en collarets de boles (o de dents de tauró) i unes sandàlies hawaianes. Si no, no és acceptat pel grup. Apart ha d'escoltar només música de surfista (del pesat de Jack Johnson, per exemple), ha de llegir llibres de surfistes, ha de veure pel·lícules de surfistes i portar tatuatges de surfistes. Ignoro si hi ha paper de cul surfista, però si existeix deu tenir dibuixos d'onades i olor a salobre.

3. El surfista és un pesat de collons.
Així és. Aquests tios són absolutament inaguantables. Es passen el dia rient i fent allò d'en Ronnie amb els dits. Et posen dvd's on sempre passa el mateix: un senyor sobre una taula passa per sota d'una onada. La primera vegada és divertida, però a la desena et donarien ganes de veure't una ampolla sencera de salfumant. Ara bé, tots els surferos criden i xisclen plens d'emoció mentre deixen anar paraules com "riders" "wildcart" o "Kelly Slater".

"Sí, tu vés rient, que ens portes pel camí de l'amargura".

I què en pensa en Formatge i Guix de tot això? Molt senzill: tot és simple i purament una façana i una impostura. Us penseu que aquests paios que va de cracks tenen ni puta idea de surfejar? En absolut. Però les pintes molen i amb això en tenen suficient.

Més sovint hauria de passar això, collons!!







10/24/2007

Aznar. Quin paio.

Llegeixo a "El País.com" que el senyor Aznar, que segons sembla no està prou ocupat deixant-se aquells mullets infectes que em porta, ha escrit un nou llibre.

"Estic fet tot un Salinger!" Diria el senyor Aznar si sabés qui cony és en Salinger.

Doncs segons sembla aquesta vegada el pasquí s'anomena Cartas a un joven español (Planeta), i com el seu propi nom indica es tracta d'un manual del bon espanyol dirigit a un jove imaginari anomenat Santiago (suposo que el Santiago que tanca Espanya). La merda enquadernada ens deixa algunes joies d'aquelles memorables:

- Sin la nación, todo se derrumba. El acuerdo fundamental es sobre la nación española. Sin él todo lo demás se derrumba.

- No se es español a tiempo parcial. España además de un deber, es una pasión y
un sentimiento hondo. No se es español por horas o a tiempo parcial, aunque no siempre estemos pensando en España (que lo hacemos menos de lo necesario).

-El ser español lo impregna todo, así de poderosa es nuestra nación.

- Calma si te llaman 'facha'. En España, el rechazo legítimo a la dictadura se extendió hacia todo lo que significara la costumbre y la tradición.


- Sin familia no hay nada. La familia está basada en la naturaleza biológica del hombre, y la sociedad está basada en la familia. Hombre, mujer y hijos.


- La verdad, más allá de la ciencia. Enemiga de la libertad es la creencia de que sólo lo demostrado por la ciencia es verdadero. Como decía Juan Pablo II, la libertad y la verdad están más allá de la verdad técnica.


"Papa, en el cole me llaman facha..."



10/21/2007

Experiències curioses a Lisboa.

-Escoltar en Camacho mentre creu que parla portuguès. De fet el subtitulen, i quan es va assabentar es va indignar. Ah, per cert: continua suant igual i li queden dos informatius al Benfica.

-Demanar un cafè a Lisboa. Us asseguro que beure's un tallat és més difícil que operar de fimosis un tigre amb les dents. Prometo que el meu següent post anirà sobre el tema.

-Estar rentant-te les dents de bon matí i adonar-te que el teu company de pis portuguès es desperta amb la música de "Verano Azul".

-Tornar de Barrio Alto en un Taxi conduït per un clon gordo de Cristiano Ronaldo que escolta a tot drap 50 Cents. Si apart el molt mal parit posa el Mercedes atrotinat a 150 pel costat de l'Stadio da Luz i et va demanant un piti rere un altre la cosa ja es posa demencial.

-Anar a veure un concert de Jazz a la discoteca més maquinera de la ciutat i que comencin a tocar una versió de "Crash into me" de la Dave Matthews Band. Moment memorable i de caiguda de llàgrimes.

"Em sembla que aquell portuguès m'ha pirulat la cartera..."




10/16/2007

Futbol Portuguès.

Bé, reprendrem el tema de la meva estada a Portugal, centrant-me ara en el tema futbolístic.

A en Nobby Stiles li agradava el futbol (i també mastegar pedres).

Endavant: per passar l'estona em vaig apuntar a classes de futbol dilluns, dimecres i divendres, i de futbol sala dimarts i dijous. És a dir, 7'5 Hores setmanals. Vaig arribar el primer dia amb la meva samarreta de la selecció japonesa (amb el número 10 del capità Tsubasa, com no) i quan vaig arribar a l'entrenament em vaig fer caca a sobre: Els meus companys estaven tots fent malabarismes amb la bimba, fent "toques" de genoll, cap i cuca. "Merda, deixaré en ridícul el futbol empordanès" -vaig pensar-, però al començar a jugar em vaig adonar que tot era una impostura. Corria i m'ho currava més que tots els lusitans junts (i els que em coneixeu ho sabeu: sóc un merda de jugador, fumo com un carreter i tinc 28 anys (la mitjana dels equips és de 20).

Amb el temps he entès el motiu:

Els portuguesos no tenen ni puta idea de jugar a futbol.

Així és. No saben desmarcar-se, no saben defensar i no suen la samarreta. A la mínima que tenen la pilota als peus corren cap a la "baliza" com una gallina sense cap i xuten amb els ulls tancats. La seva idea de bloquejar un davanter és: em quedo quiet i amb una mica de sort el tio xocarà contra mi. A la mínima que t'escapes et planxen la cara amb les seves Umbro de tac d'alumini (les que anuncia en Deco). Això sí, si hi ha pinyes tots corren cap "al montón" mentre es posen els seus punys americans.

"Tatanot que il·lustra a la perfecció el que acabo d'explicar".


Imagineu fins a quin punt són un desastre que fixeu-vos quina disposició tenen els seus futbolins:

Així és. Un 2-5-3. Ja em direu com se suposa que es pot defensar amb tal estupidesa organitzativa.

En definitiva: Porteu el Porqueres B i li fotrà una pallissa a l'Sporting de Lisboa.

Garantit.

I ara, de regal, el millor gol que mai he vist. No, no és d'un portuguès, és d'un jueu suec.





10/04/2007

Futbol de MARICONS

Avui m'he sentit indignat sobremanera amb l'actuació d'en Dida tirant-se a terra després de rebre una cleca amorosa d'un aficionat escocès. Que entri el vídeo:




"Me han hecho pupita. Dolor"


Aquestes imatges m'han fet reflexionar sobre de quina forma l'esport més sagrat de tots els esports s'està convertint en un espectacle de music-hall ple de monyes i senyoretes. En Dida és un llamp d'ogre brasiler de 1'95 metres d'alçada que pesa 85 Kg. Té unes esquenes que semblen la pantalla de l'IMAX i amb una sola mà podria aixecar un sofà d'Ikea de quatre places, però simula una agressió com si en Hulk li hagués rebentat els ous a patades. Jo a aquest tio no el deixava trepitjar un camp de futbol mai més. El futbol no mereix ser humiliat d'aquesta forma.

En Ramallets mai s'hagués perdut un partit de futbol ni estant a la fase terminal d'una leucèmia. En Cruyff es fumava un parell de pitis durant la mitja part, i després sortia més content que un gínjol a marcar gols. Però en canvi ara a la mínima els jugadors s'han d'infiltrar, tenen sobrecàrregues musculars o no sé quina altra merda i s'escaquejen de la seva feina, que és divertir-nos.

Prou de farsants! No pervertiu l'única cosa bonica que queda en aquest món.

10/03/2007

Mondo bizarro.

A vegades el món et sorprèn.

"A la foto no es percep, però la meva mirada de farlopero és deguda a que la Mª Teresa em tenia agafat pel paquet"