3/29/2006

El Tombbus.

L'altre dia estava com un senyor esperant que el semàfor de la Diagonal es posés vermell quan per davant meu va passar un bus. Però no era un bus qualsevol, no senyors... era mega-ample i AMB LÀMPADES al seu interior. Intrigat vaig informar-me i vaig descobrir que era un Tombbús.

Així l'anuncien:

"El Tombbús t’ofereix un recorregut especialment dissenyat per gaudir, amb la màxima comoditat, del cor de la ciutat: les millors botigues, els edificis més emblemàtics de la Barcelona modernista ( la Pedrera, la casa Batlló, la casa Ametller,...) una àmplia varietat de restaurants, els cinemes més cèntrics. Un tomb per l’ànima de Barcelona.
Amb el Tombbús, desplaçar-te pel centre de la ciutat serà tot un plaer.
Gaudeix dels exclusius seients de pell i d’alcàntera, llums indirectes, revestiments de fusta, música ambiental, revistes, insonorització exterior,..."

El Tombbus només fa un recorregut:

De Pedralbes a la puta porta del Corte Inglés, passant òbviament, per Sarrià, o el que és el mateix: De la zona rica al centre. Pel que sembla és un bus que es va habilitar perquè així les fulanes del mil·lionaris vagin a comprar-se abrics de pell i no hagin de mesclar-se amb tota la púrria que deixen viure a la seva ciutat (o sigui nosaltres).

A més disposen d'espai per deixar les boses de D&G i Louis Vuitton, i unes làmpades perquè puguin llegir Aristòtil tranquilament.

I voleu saber el millor. Aquest bus el paguem nosaltres amb els nostres impostos. El bitllet és més car (concretament 0,30 frodos), però ni de broma aquesta tarifa compensa l'ús d'un bus que passa casa 6 o 7 minuts.

I en canvi hi ha zones de barna per on el bus passa cada dues hores.

Puta ciutat.

3/21/2006

Escoria de mena

Seguint el model del meu germà de sang shàckyl desenvoluparé a continuació el meu "hate-list". Tots em coneixeu. Sóc una persona de bona fe i partidari de la no-violència. Però si em trobés qualsevol d'aquestes pseudo-persones us asseguro que no pararia fins a rebentar-la a hòsties. Que prenguin nota per no trobar-se mai en el meu camí.

10- Maria De La Pau Janer.
Rera la seva cara semiguapa de cera (que no canvia en cap foto), s'amaga una escriptora més plasta i embafadora que una truita de regalèssia. No va parar de tocar la cuca del Doctor Corbella per sota la taula del programa "Coses de la vida" fins que va aconseguir casar-se amb ell. Apart rep premis més falsos que un preservatiu fet de paper pallasso.
9-Jordi Labanda.
Aquest imbècil s'ha fet d'or fent uns ninots propis de p5. I per si això no fos prou (que ho és) els ninots abans citats només mostren dones super-alliberades, super-millors-que-tu, super-independents i super-anorèxiques que no necessiten res més que els seus portàtils i el seu maquillatge per exercir com a tals, i homes bohemis i somniadors amb barbeta de dos dies als quals no fa vergonya plorar i mostrar els seus sentiments.
8- Raúl González.
El jugador del Madrid és una bona mostra de la caiguda als averns dels falsos ídols d'aquells dels que ens parlava el bo d'en Jesucrist. De símbol de l'espanyolisme més ranci, catòlic, familiar i patriòtic a joguina trencada. Que el follin.
7-Àngel Llàcer.
Aquest homosexual de pa sucat amb oli, cridanera i loca a més no poder, gaudeix dels favors d'algun alt càrrec de TV3 que li llepa el cul (literalment i metafòricament) perquè faci programes de merda. A sobre tothom li riu les gràcies de boja. Un valent fill de puta.
6- Fernando Alonso:
Als mitjans de comunicació d'Ejpaña últimament no se'ls entèn res de com de plena tenen la boca de merda de llepar-li el cul a aquest mongoloide. Si abans hem parlat de la davallada als inferns d'en Raül, antic símbol de l'espanyolisme, tota la premsa i la televisió ja ha espavilat per trobar un altre Cid Campeador que aconsegueixi les glòries esportives del país a on mai es posava el sol. Tot un exemple per a la joventut, aquest Alonso... un cellut analfabet íntim amic de l'ex-president Aznar, que va en un tutut que corre molt i que no es treu aquella ridícula granota plena de propaganda ni per dormir. Així ens va. Tots els que porten les gorres i els "polos" de color blau cel mereixerien que els corbs els piquessin el ulls.
5-Els Estopa.
Aquests asquerosos i pollosos titelles d'una multinacional que no ha parat ni un moment de recordar a tothom que van sortir d'una fàbrica i han arribat lluny... estendàrds de la força de voluntat, i merdes d'aquestes. En definitiva, que no els hagués anat malament formar-se una mica més en el col·le de púrria de Santa Coloma d'on van sorgir i així fer rimes més enllà de falda/Seat Panda. Apart ningú els recrimina que diguin coses com "fumo porros a diario" com si fos una cosa bona (que ho és) però les associacions antidroga no se'ls han tirat al damunt. Això ho dic jo i en tres minuts sóc a la garjola.
4- Lucía Etxebarría:
A aquesta gorda pollosa (que de segur va nèixer set mesos abans del que li convenia) tota la matèria destinada al seu cervell és va dirigir cap a la bartola. Escriu molt malament. Però molt. I durant uns anys es va convertir en un símbol d'una generació desarrelada, de pastilles d'èxtasi i relacions lèsbiques amb London de fons. És a dir, de la pitjor escoria "modernilla" que el món ha vist mai. Faria bé d'afaitar-se el bigoti i tirar-se d'un daltabaix amb el cap per davant. Seria un final semi-honrós per a una màrtir sensible i incompresa per món massa contaminat com per acceptar la seva lírica.
3-Jorge Bucay/Pablo Coelho.
D'aquests passaré de dir res que no sapigueu. Només comentaré que els seus llibres només servirien per rentar-se el cul si no fos perquè els desgraciats dels editors ja ho han pensat abans i per evitar-ho han tret edicions amb paper rugós. Farsants.
2-Ventura Pons.
Aquest sòmines no mereix que gasti més teclat de l'ordinador, així que us trameto al post de dies abans. L'odio més que mai, això sí.
1- Ramon de España:
Comenari apart mereix aquest desgraciat, exemple d'home odiós i repugant on els hagi. Auto-definit com a "intel·lectual" (apreciació correcte si això vol dir que és un fill de puta) aquest menja-fems ha fet honor al seu cognom i ha fundat un partit polític espanyolista-català (?) amb un altre personatge que mereix les més inimaginables tortures: Albert Boadella. Arquetip d'home encantat s'haver-se conegut, sempre disposat a tractar de subnormals a aquells que no pensen com ell i a perdonar la vida a aquells que sí ho fan (més o menys com jo, però amb la diferència que accepto de bon grat que el que dic és merda). Amb tot el mèrit del món s'eleva al primer lloc de la meva llista de fills de puta.

Oh Déu com els odio a tots plegats.

3/14/2006

En Ventura Pons i jo.

L'altre dia a la Uni em van demanar una crítica d'Animals Ferits. I això és el que vaig presentar:

El passat 9 de Febrer de 2006 el senyor Bonaventura Pons Sala (més conegut a l'escena de les arts catalanes i a les saunes de l'eixample esquerre com Ventura Pons) va presentar als Cinemes Aribau el seu divuitè film, Animals Ferits.

El guió està adaptat del llibre Animals Tristos de l'escriptor català Jordi Puntí, i aquest és el primer error que comet el director d'Amic e Amat. Els contes són vulgars, carents de qualsevol tipus de gràcia literària o contextual. És per això que si combinem aquesta ja de per si insulsa matèria primera amb el pobre ofici fílmic d'en Ventura Pons ens queda una pel·lícula lamentable.

Poc suggerent i simplista, la pel·lícula és un seguit de despropòsits de dalt a baix. Pessimament rodada, amb errors típics de principiant (desenfocs, errors d'il·luminació, muntatge desequil·librat, etc), mal estructurada, un càsting inadequat i una pobre direcció d'actors. Tots coneixem les limitacions interpretatives d'en José Coronado, basades en un únic registre: la seva cara de sedutor llatí de pa sucat amb oli que tant serveix per fer d'empresari adúlter com per anunciar ioguts que et netegen per dins. Aitana Sánchez Gijón és molt guapa, i com actriu... és molt guapa. De la resta millor no parlar-ne. De fet, l'únic personatge que encara ens creuríem si féssim un esforç d'ingenuïtat és l'interpretat per un carnet del Barça que té més d'actor que en Marc Cartes.
Per si tot això no fos prou, durant tot el film una torturadora veu en off es dedica a ferir l'oïda de l'espectador amb fragments literals dels contes adaptats que, per cert, estan escrits amb la pedància i sobèrbia típiques del literat farsant. Barroca i presumptuosa, la veu en off d'Animals Ferits xoca de ple amb un diàleg escàs i artificialment quotidià, a la recerca d'un contrast teatral que s'esdevé essencialment innadequat per a una imatge grotesca i irreverent.

Avorrida, previsible i amb una total carència de transmissió, tots els improperis són escassos per definir un canyardo de pel·li que va provocar durant el visionat (i això que era la pre-estrena i que en pobre Ventura era al davant) sonors badalls i comentàris sardònics sobre el crim cinematogràfic que s'estava duent a terme a la sala de projecció.

Fins aquí tot correcte. Una pel·lícula lamentable i oblidable com tantes altres. Però aquí entra en joc el "Factor Pons", que es basa en fer films anodins i que la crítica no només no la deixi per terra (com seria normal) sinó que, a sobre, l'elevi al hall of fame del setè art. Moltes coses he sentit a la meva vida sobre la filmografia d'en Ventura: que té la sensibilitat impròpia d'aquesta època, que és un mag de la càmera o fins i tot que és el Woody Allen català (només de pensar que algú ha pogut fer tal exabrupte em venen ganes d'escanyar-me amb les meves pròpies mans).

La qüantitat de cel·luloide desperdiciat que genera aquest home (per sempre ancorat als anys vuitanta i a l'època de "la movida", durant la qual encara eren mitjanament admissibles pocasoltades com Què t'hi jugues, Maripili?) és una taca negra en el ja de per se enquitranat panorama cinematogràfic català.

No és cap secret que en Ventura Pons té menys visió cinematogràfica que un rat-penat (i un estilista que pel que sembla l'odia a mort). Les seves pel·lícules (sempre adaptades de textos de tercers, fet que ens hauria de fer pensar sobre la capacitat creativa del director) són previsibles i avorrides. Animals Ferits en teoria ens desgrana diverses tipologies de crisis de parella, però el que aconsegueix és sotmetre'ns dins el més profund dels tedis.

I per què es continua permetent que aquest pseudo-director segueixi comentent aquestes blasfèmies fímiques? Doncs perquè és un impostor i perquè misteriosament gaudeix d'una eterna bula per part de la crítica. I per sí això fos poc, l'Administració Pública li continua proporcionant anualment generoses subvencions (dels meus impostos) per poder generar cinema pèssim. Gairebé preferiria que aquests fons anessin a parar a la Cooperativa d'ablacionistes sefardites.
El realitzador (?) de Caldetes cremarà per tota l'eternitat a les calderes de l'infern dels farsants, juntament amb personatges despreciables com en Jordi Labanda, en Quico Pi de la Serra o la Lucía Etxebarría. De fet, l'únic interessant que ens pot oferir és el sempre hil·larant joc d'esbrinar si la mata de pèl que duu sobre el cap és de debò o una perruca agenciada a Menque's.

Com diu en Ventura Pons (aquest farsant sempre empolainat amb la seva americana de lli blanca robada probablement a en Juanjo Puigcorbé) la història parla d'animals ferits que es llepen les ferides. A la vida real jo parlaria de cineastes i crítics que es llepen el cul.


Espero que la profe s'ho prebgui bé.

3/10/2006

Jo i el meu gatot.

Com tots sabreu m'agraden molt els animals de companyia. És molt maco arribar a casa després d'una jornada dura de feina i veure com el teu animalet t'estima i t'espera amb uns ulls com els de "Shrek". Mireu si m'agraden que he decidit dur-ne un sempre amb mi, sobre el meu cap.

Ara de debò. Odio el meu cabell. No puc deixar-me'l gens llarg perquè en tres dies semblo en "Simba", i pel carrer em tiren rocs. Sempre he somiat amb unes llargues (i làcies) grenyes acariciant-me la cara els dies de tramuntana, però m'he de conformar amb una casc de playmòbil que si bé em pot protegir d'un pinyo en "mobilette" m'avergonyeix soberanament.

A la merda.

P.D.: Per aquí a sobre em recorden que a sobre el meu gatot comença a ser canós. El que em faltava.

3/09/2006

En Ronaldinho es Deu (se que va accentuat, pero els titols no accepten signes de puntuacio)

Sí. És lleig com un dimoni i sota terra no hi ha prou metall com per fer-li les ortodòncies que necessita, però que bo que és. Sempre he dit que si tornés a nèixer m'agradaria ser:

a) Membre del Rat Pack i fer-me unes rises (i uns martinis) amb en Frank Sinatra.
b) Hugh Hefner i passejar alegrement per la meva piscina plena de ties bones.
c) Membre dels 150 homes d'en Francisco Pizarro (o era Hernán Cortés?... bé, més o menys van per allà mateix) que repartien estopa allà on anaven.

Ara posarem en cuart lloc: nen que neix en una favel·la, juga a fubol descalç sobre vidres trencats 22 hores al dia (les altres dues les dedica a esnifar pega) i arriba a fer malabarismes amb una pilota i marcar un gol al Chelsea.

Endavant!

3/07/2006

La setmana que ve... fills de puta.

«Este es un filme de tiempos difíciles, y en estos tiempos el cine busca historias pequeñas que lleguen al corazón del público. Me gusta que los personajes tengan una segunda oportunidad. Este filme sirve para tunear el alma, para transformarse y cambiar».

Aquesta MERDA és la que deixa anar el berro de l'Imanol Arias quan se li pregunta sobre la nova pel·lícula que acaba d'estrenar.

Són uns fills de la més grandíssima puta babilònica, a saber:

a) Els productors cinematogràfics d'aquest país i el del costat.
b) Les indústries audiovisuals que s'aprofiten de qualsevol bestiesa que es posi de moda per fer "dinerus".
c) En Ventura Pons
d) Els guionistes que es prostitueixen escrivint porqueria banal i prescindible.
e) Les ajudes econòmiques en forma de subvenció (amb la nostra pasta) perquè TV1 li pagui la vaselina a l'Amenabar i a l'Almodovar.
f) Les ajudes econòmiques en forma de subvenció (amb la nostra pasta) perquè TV3 li pagui la vaselina a en Ventura Pons.
g) Els tuneros, la seva música i els seus pentinats de cendrer.
h) TOT EL PÚBLIC QUE VA A VEURE AQUEST TIPUS DE MERDA.

3/06/2006

Els Oscars farien vomitar una hiena.

Un any més els ianquis ens han demostrat que tenen el cervell més escàs que la moral d'en Ruiz de Lopera. Què collons és això de que "Crash" (no la del bo d'en Cronenberg, sinó la dolenta) s'emporti l'oscar a millor pel·li??? Recordo els actors que ens delecten amb la seva interpretació:

Sandra Bullock: La perra de "Miss Agente especial 2, Armada y fabulosa"
Don Cheadle: El negre de "Loca Academia de Conductores"
Brendan Fraser: El meravellós "George de la Jungla"
Matt Dillon: Sí, el de "Un marido para mi mujer".

En definitiva, una mescla d'actors absurda. Tan bona que és "El sabor de la sandía"...
Demà parlaré de "La semana que viene sin falta". Espanteu-vos.