7/26/2006

Avispado: la llegenda.

Eiba! Tollina!


Consells que em va donar el meu pare el dia de la meva comunió:

1- Si viatges pel temps no toquis mai res, qualsevol cosa que canviessis alteraria l'espai temps.
2-No et refïis mai d'un conductor d'autobús despullat.
3-Descarta provocar una bèstia negra que pesa més d'una tona i té dues banyes esmolades.

Farem especial insistència en aquest darrer consell, o sigui que avui parlarem del "toreig".
Podria començar la meva diatriba seguint els paràmetres habituals: matar animals està malament, és cruel veure patir éssers vius o els mil arguments que heu sentit fins a la sacietat, però no ho faré, ja que crec que tot això és tan evident com que no pots anar a comprar pomada per les hemorroides en bicicleta.

El que més m'intriga de les curses de toros és la seva existència. En efecte, vestir-se de lluentó amb armilla i corbata i esperonar un brau de lídia és una de les coses més imbècils que han passat pel cap de l'ésser humà. Mentre els russos es preocupaven d'exercitar la seva intel·ligència amb els escacs i els japonesos entrenaven com vèncer els adversaris contrarestant la seva força, els espanyols aprenien a ballar el tango amb tancs fets de carn i fúria. Bravo.


"Grissom, ven a ver esto!"


I és que la "fiesta nacional" és una cosa que sempre se m'ha escapat. Entenc que durant el franquisme es necessités creure que l'home ibèric era el més valent, o que el sobrealimentat Hemingway es posés les botes veient garrulos celluts jugant-se-la mentre ell s'inflava de "fino" i gambetes, però en ple segle XXI les curses de braus són tant anacròniques com el julepe de menta i la zarzaparrilla.

Durant anys jo havia cregut que anar a veure els toros formava part del passat, però aquesta concepció era totalment deguda a la ignorància. Pel que sembla a Madriz dels diumenges es fa un un tetratló format per:

a) Anar a missa.
b) Anar a fer el vermut.
c) Anar a veure els toros.
d) Anar al Bernabeu.

Així doncs heus aquí un altre motiu per emigrar a Suècia. Com va dir en Groucho, "mai formaria part d'un club de penya que li clava estaques als toros". Bé, no sé si era més o menys així però la idea essencial s'hi aproximava.

7/25/2006

Ganduls (II)

Jesucrihtto te ama. Vos lo sabés

Gandu
l, -a adj i m i f (cast gandul) 1 Que defuig la feina. 2 loc fer el gandul Gandulejar. 3 Adam Clayton, baixista dels U2
. 4 Carlos Santana, guitarrista.

Torno a obrir aquest post per (mal)parlar d'un paio que sempre m'ha fet una ràbia horrible: Carles Santana. Bé, "sempre" seria exagerar. Fa anys va caure a les meves mans un disc, Abraxas, que em va fer flipar. Probablement mai algú havia combinat els ritmes llatins i el rock amb tant d'èxit. Fou un miratge, emperò. La seva resta de discos eren una burda còpia d'aquest.

L'audiència no va trigar a adonar-se de la farsa. El senyor Santana només sap fer una escala amb la seva guitarra. Només una. I el molt plasta la va repetint. No importa el que soni de fons, el malparit repassa el mateix "bending" i la mateixa pujada sense concessió ni complexes. Apart vesteix com un autèntic fill de puta, però d'aquest fet millor no en parlem que m'acaloro massa.

Davant l'evidència el món va girar-li l'esquena. Per sort. I durant uns quants anys va caure en el que el meu germà de sang Shàckyl anomenaria "el sac dels impostors". Però un dia va tenir una fantàstica idea. Trauria discos fent duets amb gent famosa que en aquell moment vengués discos (a diferència d'ell). Everlast, el genial Dave Matthews, el cantant Rob Thomas de Matchbox 20, els Manà, la Dido, els P.O.D. (?), Steven Tyler... tots eren enganyats per participar en aquestes "mélanges" de merda. I endavant. A vendre milions d'àlbums.


Els Manà perdien molt sense maquillatge...


Tot això està molt lleig, sens dubte, però no és el que més m'emprenya d'en Charlie Santana. El que més em treu de polleguera és tot aquest rotllo religiós de qui s'ha pres massa "lsd" via intravenosa. Camises de colors llampants, imatges de Jesucrist sagnant mesclades amb línies al·lucinògenes, cançons com "Corazón espinado", etc... En definitiva, la religió tronada rebolcant-se amb el peiot, els coiots i els sanadors de Oaxaca de Juárez...


Més li valdria seguir el curs de guitarra del CCC a veure si aprèn algun altre truc amb el que estar prenent el pèl a la gent durant quaranta anys més. I si em torno a trobar algú que em parli dels termes "feeling" o "sentiment" referint-se a aquest impostor li introduiré un cactus de Xochimilco per l'esfínter.

Paraula d'empordanès.


7/24/2006

Miguel Ángel Blanco: The Film

Etarra 3. Exigim nominació als Goya JA.


La mort no mola. El regidor popular M.A. Blanco es va menjar una bala pel clatell sense merèixer-la. Més discutible és la idoneïtat de ser d'un partit feixista en un territori a on no s'estan per tonteries, però tampoc és excusa... Apart de que el tio semblava ja una mica curtet de "per se". Influència de la foca de la germana, suposo...


Però tot això no pot donar peu a la realització d'aquest pasquí audiovisual/infame/pepero anomenat "El día que me mataron" que van passar fa uns dies per Tele5. En un dels exercicis més lamentables de la llibertat d'expressió, el servei de propaganda popular ha filmat una de les coses més vergonyants que hom hagi pogut visualitzar. En aquest documental de ficció una veu "en off" explica "fil per randa" com uns homes dolents van entrar al món de la piruleta i el cotó de sucre a on en Miguelín vivia i el van pelar perquè feien olor a sofre i eren molt però que molt dolents.

Vulgar i simplista (apart de pèssimament filmat, dirigit i interpretat) converteix la mort del pobre paio en un carnaval i un circ que no entenc com la família permet. Clar que ells foren els artífexs de l'homenatge que se li va fer pocs dies després del passeig pel bosc, a on es va insultar en Raimon per cantar en català i es van corejar consignes franquistes.

Com he dit més amunt la mort no mola. Per això deixeu d'explotar-la amb la intenció d'aconseguir un rèdit electoral, per l'amor de Jesucrist!

Menjar Magnums és de marietes.

Altament ofensiu, sí senyors... he he he

Un dels inconvenients de dur sempre els ulls posats és que no pots evitar llegir coses com aquesta:

En las últimas semanas las ciudades españolas y la televisión se han llenado de anuncios del helado Magnum de Frigo en los que, bajo el lema "Descubre tu propio Yo", la actriz Paz Vega nos descubre que el auténtico yo es desear a personas del mismo sexo. Escribe a Unilever España y Unilever Holanda, a Tinkle Consultans, S.L. y a Paz Vega, anunciándoles tu decisión de no adquirir sus productos hasta que retiren dicha campaña que atenta contra la dignidad de la mujer y la familia.
Doncs sí, família. Pel que sembla fer un fotomuntatge amb dues "Pazes Vegas" lluitant per un colajet atempta contra la dignitat de la dona. Vés per on. Els que professen una religió que margina les dones per culpa de jamar-se una poma, que les impedeix exercir el sacerdoci i que ha acceptat i recolzat el "en casa i con la pata quebrá" durant centenars d'anys ara són els paladins de la defensa de les fèmines. El que s'ha de veure.

Ah, hazteoirg.org ens proporciona la possibilitat d'enviar aquest mail per mostrar la nostra indignació a Frigo:


Estimados señores:

Ante la nueva campaña de Magnum "Descubre Tu yo", en el que se presenta a la actriz Paz Vega en actitudes homosexuales, les transmito mi malestar por ofrecer una imagen equívoca de la mujer, como si fuera normal desear a personas de tu mismo sexo, imágenes que al tiempo confunden a niños y a jóvenes sobre la auténtica naturaleza de la sexualidad humana.

Les significo que casi todos los consumidores de helados somos personas corrientes a los que este tipo de imágenes no nos incita a consumir helados sino, más bien al contrario, en casos como el mío, mis amigos o familiares, son una invitación a no comprar más productos Frigo salvo que retiren de inmediato una campaña tan dañina para la institución familiar, la juventud y la infancia.

Hilarant...

7/13/2006

Carta oberta a Salvador Sostres.

"Adoreu-me però temiu-me, lumpen..." sembla dir el molt malparit .

T'odio profundament, Salvador. Per mil i un motius. Podria dir que em repugnen les teves maneres amanerades, oligofrèniques i polemistes, però això només seria la punta del iceberg de la gènesi del meu odi. Afirmaria fins i tot que tu, com a sac de ronya nascut del femer de la burgesia catalana, ets un retardat pel fet que et creus que ets un lletraferit i un geni de la literatura catalana quan realment ets un analfabet i un cretí, i ni així tampoc acabaria de definir ben bé el perquè de la meva repulsió envers la teva (rodona) figura.

Deu ser per què et creus la reencarnació d' Oscar Wilde, en l'aspecte que et veus a tu mateix com el fuet justicier que provoca esglais als salons de te, el brivall que tothom admira i tem per la seva forma de concebre la vida, l'home que amb els seus comentaris aguts, descarats i sardònics provoca el desmai de les donzelles d'alta estofa i la indignació dels cavallers que et demanen satisfacció mitjançant un duel a sortida d'alba als jardins de Montjuïc?


Potser sí que van per aquí els trets... doncs Salva, company, sento dir-te que no ets res d'això. No sé quin contacte salvatge tens amb les altes esferes de la premsa i les editorials del país (suposo que la teva família va saber col·locar el seu fill inútil gràcies a les amistats) com per permetre't el luxe d'escriure un article LAMENTABLE (repeteixo: LAMENTABLE) cada dia a l'Avui. També desconec què t'ha promès aquest càncer de persona que és l'Artur Mas perquè des d'un diari suposadament independent aprofitis per fer campanya al seu favor i desprestigiar els seus rivals. Doncs espero que la demanda que t'ha interposat en Pasqual "Anisette" Maragall et deixi amb una mà a cada ou.

Recorda qui ets, Salvador: l'home que sortia al "Crònicas Marcianas" vestit de mosca de la merda per quatre pessetes. L'home que es fa caca (metafòricament davant la figura de titànica de l'Antonio Franco i literalment durant un programa de ràdio per culpa del Xenical) pels racons de Barcelona. L'home que viu mil aventures amoroses amb les nimfes de la Ciutat Condal (però només dins la seva imaginació).

En definitiva, ets una vergonya pels escriptors, periodistes i guionistes de Catalunya. En contra del que pretens, no es parlarà de tu d'aquí uns anys a les aules com si fossis un segon Eugeni D'Ors, però almenys quan l'Arturet guanyi les eleccions de segur et caurà un càrrec important pels teus serveis fidelment prestats. Així potser et dedicaràs exclusivament a les fulanes i a la farla (i no a jornada parcial com fas ara) i deixaràs de donar la pallissa amb els teus infernals escrits.

Premi al més gran llepador de culs convergents.

Bravo per tu.

7/03/2006

Nens/Juggernauts.

"Papah, te acabarah eso? Que me quedao con gazuzah!!"


D'un temps ençà no hi ha dia que no surti al carrer i em trobi nens fets una bola de carn. Allò que en principi feia mitjana gràcia s'ha convertit en una autèntica epidèmia de monstres que et passen pel costat i tens por que et saltin al coll i et mosseguin una orella.

Fa anys que no entro en un McDonalds, però recordo que sempre estava ple de petits porquets empassant Big-Mac's de dues en dues acompanyades de litres de Cocacola. Un espectacle llastimós, certament, però de la mateixa manera que un es mirava aquella escena amb profunda pena alhora no podia deixar de pensar en les mil tortures que es mereixerien els pares d'aquelles criatures, enormes malparits que miraven sense consciència els seus nanos matar-se. Què passa, que acabem de sortir de la post-guerra? Que aquests pobres nens s'han de rescabalar d'anys de gana i cartilles de racionament? O potser encara la gent creu que estar com un buda somrient significa estar sa?

Perquè el problema no són els nens. Tots sabem el que és ser un infant. Ara mateix no ho recordo, però de segur que quan jo era un jovencell imberbe (o sigui, més o menys com ara) devia demanar als meus pares tots tipus d'insensateses. Gràcies a Déu aquests tenien una mica de sentit comú i em devien enviar a prendre pel cul amigablement. Ara, però, els pares han arribat a un estat de covardia, subnormalitat o sentiment de culpa que permeten que tota aquesta quitxalla amb la síndrome de l'emperador se'ls pixi a la boca.

Al crit de "Maman, cómprame unos phosquitos y unos bollicaos, maman!" els imbècils del pares es baixen els pantalons i permeten que el seus fills es matin una mica més per no haver-los de sentir cridar.

Aquest vedells de 10 anys tindran una sèrie de problemes coronaris que riute'n tu de l'Orson Welles, i qui us penseu que pagarà els "triple bypass" que necessitaran abans no els creixi la cuca? Doncs nosaltres, ni més ni menys.

Merda de món.