5/31/2006

Mullets i altra parafernalia.


Hi ha una llei no escrita que afirma que per molt hortera, desagradable i pròpia de fill de puta que sigui alguna cosa sempre hi haurà algú a qui li agradarà. En aquest cas m'estic referint als repugnants mullets. Per aquells que no ho sapigueu aquest pentinat (que va descobrir vés a saber quin subnormal) es basa en dur molt més llarga la part del darrera del cabell, a semblança d'un tatanot qualsevol o d'un dels cantants de "Modern Talking".
Aquesta mostra d'horterisme subjugant haria d'estar penada amb el clatellot a l'entrecuix, l'escopinada a l'ull i la posterior lapidació al bell mig de la Plaça Sant Jaume, però per comptes d'això un cada dia un surt al carrer i veu més i més fills de puta que no tenen mirall a casa. A veure si ho enteneu, per l'amor de Jesucrist:

"LA DELS VUITANTA VA SER UNA DECADA DE MERDA"

I punt. No va "molar" ni res d'això. La movida madrilenya, les samarretes de reixa i la Madonna fan vomitar i no han de tornar MAI. Deixeu de recordar el passat amb nostàlgia i començeu a mirar cap endavant o almenys rapeu-vos al zero, que ja veureu que fresquet que s'està a l'estiu.

5/30/2006

El repugnant anunci de caja madrid



Suposo que a hores d'ara tothom haurà "gaudit" del nou anunci de Caja Madrid, aquest que desgrana tots les suposats avantatges que et proporciona la pasta.
"Els diners et permeten tenir una segona lluna de mel", "els diners et treuen deu anys de sobre" o "els diners et donen bellesa" són algunes de les meravelloses perles que la veu en "off" cita, juntament amb unes imatges de iaios feliços i esportius i ties bones.
Aquest anunci, atenció, ha estat definit com: "sincer, honest i exempt d'hipocresia". Doncs a mi em sembla que vostès, senyors de Caja Madrid, són uns fills de puta de la pitjor calanya que han parit mai. I records també als publicistes, que si ja de "per se" haurien d'estar tancats a "Bedlam", amb aquest tipus de campanyes es mereixerien que una cabra els llepes els peus amb la seva llengua de paper de vidre fins a deixar només els ossos (poca broma però pel que sembla aquesta era una tortura espantosa).
Mai m'han molat els diners. Suposo que perquè mai els he tingut. No crec que es necessitin calers per ser feliç, guapo, jove o vital. El missatge que dóna aquesta campanya és que realment la pasta proporciona les coses importants a la vida, i tot i que ja està molt sobat no puc deixar de dir-ho: No senyors, els calers no donen la felicitat, ni tampoc hi ajuden. Mireu si no a la pobre Cristina Onassis, que la pobre només tenia pasta i mira com va acabar. Aquests anuncis sí que haurien d'estar prohibits, i no aquell dels nans que queien del cel. Tant bo que era, diantre...

5/15/2006

T'ODIO A MORT, SALVADOR SOSTRES.

Ui Ui Ui Ui Ui atenció al que acabo de llegir de l'homé més asquerós, repugnant i vomitiu del planeta:


(...)Persones que divendres em van parlar en castellà:

-La caixera del Caprabo.
-El taxista.
-La dependenta de l’FNAC.
-La cambrera que em va preguntar què volia beure.
-Els aficionats de l’Espanyol que a la benzinera de sota casa celebraven la permanència.
-El del camió de les escombraries.
-Una noia que de matinada em vaig trobar al meu llit i que no sé què hi feia. ("Insert" d'en Raoul: Perquè us feu una idea de la seva imaginació infernal us recordo quina cara fa):

(dones al teu llit... ja t'agradaria, bastard. Fi de l' "Insert" d'en Raoul)


Persones que divendres em van parlar en català:

-El meu veí que també era al Caprabo i que té com jo un àtic valorat en 600.000 euros.
-El notari on em va dur el taxista.
-El llibre de poemes que vaig comprar a l’FNAC.
-L’amo del restaurant de la tal cambrera, i l’empresari amb qui vaig dinar per tancar un acord comercial per finançar aquesta pàgina.
-La meva mare quan vam prendre el cafè de mitja tarda al Majestic,
-El president Laporta per parlar de la final de la Champions.
-El doctor Tirvió, al Tirsa.

No es pot dir que parlar espanyol és de pobres. És xenòfob dir que parlar espanyol és de pobres. És nazi dir que parlar espanyol és de pobres. Sostres, ets un impresentable. Sostres, ets un fatxa. Sostres, ets el Federico Jiménez Losantos català. No es pot dir, no es pot dir, no es pot dir. Sostres, Sostres, Sostres. Olailà, la masovera va al mercat.

Però malgrat tot, a Catalunya, en espanyol només parlen els empleats i els pobres. Ui, i els imbècils, que me’ls deixava.

(...)
Ara parlant seriosament, moltes vegades he dit que si trobès aquest/a o aquell/a li clavaria cops de puny fins extreure suc de papaia de la seva cavitat nasal. No parlava seriosament, de debò. Tots sabeu que sóc partidari de la no-violència i que seria incapaç de fer mal a ningú.

Però US JURO que ara sí que va de debò. Odio aquest home com el càncer que és, i fins i tot el meu odi pren forma física i xoca contra la gent del meu voltant quan penso en ell. Més li val no creuar-se mai (MAI) amb mi, sinó no sé fins a quin punt de violència indiscriminada (concretament indiscriminada contra la seva cara de fill de puta) puc arribar.

Sostres, et trobaré. I llavors ni la teva florida prosa de malparit podra salvar-te.

5/12/2006

Elogi a la animacio:

Aquest text és el prefaci d'un treball que he fet sobre "Family Guy".

""It seems today, that all you see,
is violence in movies and sex on tv.
But where are those good ol' fashioned values,
On which we used to rely?
Family Guy opening theme




No és cap misteri que m'encanten les sèries d'animació. De fet durant tota la meva infantesa vaig ser un devorador de productes animats infantils, ja que la televisió durant molt anys va ser la meva educadora principal. No pretenc posar-me nostàlgic, però l'afició dels meus pares a treballar dotze hores al dia, l'habilitat del meu germà gran per desaparèixer de casa i la dificultat de la meva àvia per saber en quin any vivia varen ser un còctel de desídia que provocà que el sofà de davant del tub catòdic agafés la forma del meu paner.
Vaig veure nèixer "La Bola de Cristal", el meu accent sudamericà millorà amb el opening theme de "Los osos Gummi", vaig plorar quan van deixar d'emetre "Los Aurones" i encara ara em pregunto si va existir una sèrie de dibuixos en la que un gat tirava maons al cap d'una gata boja que estava enamorada d'ell o ho vaig somiar.
Tota aquesta experiència m'ha servit per comprovar com les sèries per a nens han empitjorat en qualitat i audàcia per culpa dels psicòlegs infantils i dels educadors. Ningú amb dos dits de seny pot afirmar que "Los Lunnies és un producte millor que "Los mundos de Yupi". Ningú. També he al·lucinat quan he vist repetir dues vegades el mateix fragment d'imatges a "Els Teletubbies" (com si els nens fossin oligofrènics i amb una sola vegada no en fessin prou per entendre les trames Lynchianes de la sèrie!) mentre quatre monstres d'ulls espantosos entremaliejaven sota un sol aberrant amb cara de nadó. He vist destruir naus més enllà de la porta de Mauthaussen i fins i tot he pogut analitzat el missatge freudià de productes com "Gat i gos".
Amb els anys aquesta afició per la ficció animada no ha decaigut. Per sort hi ha hagut persones que s'han adonat que no pel fet de ser dibuixats uns personatges han de ser únicament per a nens. Homes com el creador de "The Simpsons", Matt Groenning, que va demostrar que el públic estava disposat a riure fins i tot de la seva ombra gràcies a uns maldestres ninotets de color groc.

Que aquest petit treball serveixi d'homenatge a ell, a Seth McFarlane, a Trey Parker i a Matt Stone, però també a l'abella Maya, a CandyCandy, a la petita Apol·lo, als Fragels, als Snorkels... en definitiva aquells que fets amb tres ratlles em van ensenyar més coses que tots els meus professor de primària.

Que Astro Boy us beneeixi.

Raül Z. i Méndez