Surfistes.

"Mira'm i enveja'm, que per alguna cosa sóc millor que tu".

Una de les coses que més he trobat en aquest país sub-desenvolupat són surfistes. Pel que sembla les costes de Portugal són l'hòstia per "cavalcar el mar" i tots els "caçadors d'onades" passen per aquí un dia o un altre.

No he pogut evitar fer una detallada observació del "modus operandi" del surfista, i he arribat a una sèrie de conclusions. Som-hi:

1. Els surfista no viu per a res més que el surf.

No provis de parlar amb un surfista de qualsevol cosa que no sigui "quines onades hi havia avui a Costa Caparica, eh?". Un surfista no té opinions polítiques, ni artístiques. No es que siguin ignorants (bé, de fet sí), és que si alguna cosa no té a veure amb fer equilibris sobre un tros de fusta no és en absolut important. Si t'agraden els escacs o el macramé la vida no necessariament gira al voltant d'aquestes activitats. Però el surf és diferent. "És una filosofia de vida, una forma d'encarar la teva existència", et diuen. Vale.

2. El surfista ha de ser guapo.

Encara he de veure un paio que faci surf i no sigui un príncep fibrat. Ja sabeu: mandíbules de Madelman (altrament anomenades per les dones "masculines" i "sexis"), abdominals on s'hi por ratllar carrota, barbeta de tres dies, grenyetes rosses humides per l'aigua salada, etc etc. Jo crec que els surfistes lletjos són apallissats pels guapos i els enterren a la sorra perquè no els espatllin el paisatge. No sé, és una teoria...

Què fàcil resulta odiar aquest paio.

4. El surfista ha de semblar un surfista.

Segons sembla un surfista no pot ser un paio que vesteix de Zara i quan va a la platja es posa un banyador. No. Un surfista ha d'anar disfressat de surfista, i s'ha de posar la roba de Quiksilver o Billabong fins i tot per anar a un casament. La resta de l'atrezzo consisteix en collarets de boles (o de dents de tauró) i unes sandàlies hawaianes. Si no, no és acceptat pel grup. Apart ha d'escoltar només música de surfista (del pesat de Jack Johnson, per exemple), ha de llegir llibres de surfistes, ha de veure pel·lícules de surfistes i portar tatuatges de surfistes. Ignoro si hi ha paper de cul surfista, però si existeix deu tenir dibuixos d'onades i olor a salobre.

3. El surfista és un pesat de collons.

Així és. Aquests tios són absolutament inaguantables. Es passen el dia rient i fent allò d'en Ronnie amb els dits. Et posen dvd's on sempre passa el mateix: un senyor sobre una taula passa per sota d'una onada. La primera vegada és divertida, però a la desena et donarien ganes de veure't una ampolla sencera de salfumant. Ara bé, tots els surferos criden i xisclen plens d'emoció mentre deixen anar paraules com "riders" "wildcart" o "Kelly Slater".

"Sí, tu vés rient, que ens portes pel camí de l'amargura".

I què en pensa en Formatge i Guix de tot això? Molt senzill: tot és simple i purament una façana i una impostura. Us penseu que aquests paios que va de cracks tenen ni puta idea de surfejar? En absolut. Però les pintes molen i amb això en tenen suficient.

Més sovint hauria de passar això, collons!!