És que realment s'ha de dir que eren una burrada.Ai, Déu nostru senyor, com canvien els anys. No sé si recordeu una col·lecció de cromos que va aterrar als col·legis farà uns 16 anys. La cosa es deia La Pandilla Basura, i els dibuixos representaven nens que morien horriblement. Sí que és cert que feien una mica de por, però res més. La meva mare una vegada m'ho va veure i va exclamar: estàs malalt, però té vint duros i compra't uns sobres més.
Imagineu ara mateix si es tornessin a treure al mercat. Sortirien tot de psicòlegs infantils afirmant que allò podria provocar conductes violentes i que el nens es podrien convertir en uns sociòpates amb instints assassins. Les mares que treballen 12 hores diàries i no veuen els seus fills tret dels diumenges es col·locarien a les portes de Panini demanat la crucifixió del seu consell directiu. Hipocresia, germans, hipocresia.
En Millán. Quin paio.Cosa semblant passaria si els "Martes y 13" pretenguessin tornar a repetir aquell "sketch" tan bo de mi marido me pega. Us el recordo: en Millán surt en imatge vestit de dona (respon al nom de Mª Ascensión del Calvario... molt apropiat) plena d'hematomes i dient coses com: mi marido me pega, me pega por la tarde, me pega por la noche, al mediodía, me despierta a medianoche por si no se ha acordado de pegarme antes... i coses d'aquestes.
Mentrestant se senten riures enllaunats. En una continuació del gag estan enterrant el marit i la seva dona diu: Y quién me va a pegar ahora?
Fa moltíssima "risa" certament. Ara bé. Si ara se'ls passes pel cap fer alguna cosa semblant, als deu minuts el director de TV1 dimiteix i a aquest duet humorístic se'ls acaba el negoci PER SEMPRE.
La tendència del políticament correcte, del "m'ofens", del "tot s'ha de respectar" està convertint la societat en una esfera sense cantonades ni arestes, en un llibre de George Orwell, en definitiva: en un rotllo.
Mentrestant se senten riures enllaunats. En una continuació del gag estan enterrant el marit i la seva dona diu: Y quién me va a pegar ahora?
Fa moltíssima "risa" certament. Ara bé. Si ara se'ls passes pel cap fer alguna cosa semblant, als deu minuts el director de TV1 dimiteix i a aquest duet humorístic se'ls acaba el negoci PER SEMPRE.
La tendència del políticament correcte, del "m'ofens", del "tot s'ha de respectar" està convertint la societat en una esfera sense cantonades ni arestes, en un llibre de George Orwell, en definitiva: en un rotllo.
La llibertat d'expressió viu un dels seus pitjors moments. I molt em temo que la cosa anirà a pitjor.
4 comentaris:
Quanta raó...
Ara, mentres passin el futbol per la tele, la gent ni se n'adona que, certament, el futur que proposava George Orwell a "1984" no està tan lluny.
"La guerra es la paz", deia una de les consignes del partit del Gran Germà a aquesta novel·la... Un dia d'aquest ho confondrem amb una cita d'en Bush. I les altres deien "La esclavitud es la libertad" i "La ignorancia es el poder"... Això és el que està passant: ens enganyen i ens vigilen, però molts prefereixen aquest engany i la mancança de llibertat personal si els dóna més "seguretat" (entre cometes, perquè molts polítics no dubtarien en enviar-nos a guerres absurdes només per mantenir el seu estatus, sense importar-los realment la gent).
I sí, ara tothom s'escandalitzaria amb l'sketch dels Martes y 13, però ningú ho fa al veure les imatges de tortura i barbarie als telenoticies, i tothom es creu tan lliberal perquè diu frases banals com "jo soc d'esquerres" i no ho demostren mai, i en realitat si aquells veïns immigrants de la seva escala marxèssin se sentirien més tranquils però no ho dirien per no quedar com uns reaccionaris... I tantes altres mostres d'hipocresia.
Recordo amb carinyo l'sketch de "Mi marido me pega, ooiiii, cómo me pega mi marido", efectivament, mentre un públic enllaunat reia. Als meus tendres tretze anys jo em descollonava I el que és més greu: els meus pares també. Ai, i després s'estranyen de que passi el que passa...
Ara bé: arribarà un moment en què ja no podrem fer una conya sense que algú no se senti humiliat, vexat o enculat. I, l'humor, com deia Freud (o era Marianico el corto?) sempre implica cardar-se d'algú.
Per cert, només un apunt: ara vostè m'ha fet recordar el sublim anunci protagonitzat pel "gran" Rocco on s'anunciava una marca de patates fregides. En la seva grolleria i la meva estultícia, jo el trobava divertit. Això fou motiu de gresca i xerinol·la al meu blog, tal i com pot comprovar aquí:
http://endovirtual.blogspot.com/2006/03/el-valor-de-lexperincia.html
Però als pocs dies, fixi's vostè, a Itàlia el censuraren, la qual cosa també va provocar un breu post, però ara desconsolat, on servidor plorava per la cada dia més precària llibertat d'expressió.
Jo a la meva càpsula platejada del temps encara conservo aquests cromos de la pandilla basura. I mireu-me aquí estic, he crescut normal i soc un home de profit, sense pentinat de cendrer ni pantalons oberts Adidas (=A=XQUE=A=).
Qualsevol temps passat plè de violencia i sexe a la tele es millor que el sistema educatiu (i social) d'avuí en dia que sobreprotegeix a la canalla convertint-los en droides amb procesadors d'atari 2600 de cervell.
P.S: jo tinc un Motorolla 68000 de servell amb un Z80 de Zilog de coprocessador.
Publica un comentari a l'entrada