En Raoul i la moda (I)

Cercant escòria per internet he descobert un fotolog que no té desperdici: http://laura453.skyblog.com/. En ell una fulaneta de l'Avinguda Pearson parla dels seus amics i els seus amors.
(Busqueu la foto moment de folie. Voldreu exterminar l'humanitat amb les vostres pròpies mans després de veure-la)

Ho confesso. No tinc ni la més mínima sobre tendències de moda o adequació de la vestimenta. Normalment em tiro per sobre el primer que pillo mentre encara tinc els ulls tancants per les lleganyes. No tinc en compte la combinació correcta de colors, talles o materials. Me la bufa fins i tot si la roba és d'hivern a d'estiu. Porto fins i tots coses més passades que les iogurteres elèctriques.
I per què? Doncs perquè m'importa un cul i mig la moda. Sí que és cert que sóc l'Imelda Marcos del carrer Aribau (sóc molt puteta i tinc una colecció de sabatetes de tots colors) i que les samarretes amb missatges desagradables són la meva perdició, però apart d'això la resta se me'n fot bastant.

Però de la mateixa manera que no sé què m'agrada sí que sé què és el que odio. Us en faig un breu resum:

-La roba de mariner: Quan veig un iaio vestit d'almirall (ja sabeu, amb aquelles americanes blaves amb sis botons daurats d'àncores) l'agafaria i el penjaria dels barbuquejos o de les cadenes que refermen el bauprès i els botalons de la roda al tajamà fins que les gavines l'hi buidessin els ulls. El mateix es pot dir de les gorretes amb nusos i de les jaquetes pseudo-impermeables de colors llampants.
Punt a part mereixen les sabates nàutiques. Una peix espasa hauria de serrar el nas a tots el que gosen dur aquest símbol de l'estultícia als peus.

-La roba de fatxenda (us juro que aquesta és la traducció de "pijo" al català):
Abans eren els polos de Lacoste (que totes les mares volien comprar als seus fills). Ara són els de Ralph Lauren. A vegades fantasejo amb que el logo brodat del paio que va en cavall es converteix en una reencarnació d'Sleepy-Hollow i talla els mugrons a rodanxes a tots els fills de puta que es posen aquests draps a sobre. El meu pare i el meu germà són l'excepció, però. Per molt burros que siguin la família és la família, tu.
Les samarretes de DG, els bolsos de Prada, els tops de color rosa clar mesclat amb daurat, les sabatetes de taconet per anar a la uni, les sobres de drapaire que encoloma el bastard d'en Custo a preus d'escàndol, la parafernàlia de Tommy, els collars de perles... tot aquesta merda hauria d'estar feta amb un material secret que amb els anys es convertís de cop i volta en àcid sulfúric i desfès a tothom que s'ho comprés.

-Tous: Quins venedors de fum que fan creure als seus clients que porten una marca exclusiva quan realment val cuatre pessetes...Mai un dibuix de nen retrassat havia resultat tan rentable. La parella de fills de puta que gestionen la marca (que encara que no ho acceptin són germans i així, amb una endogàmia que explica la infàmia) han pres el pèl a totes les nenes que de grans volen ser princeses i menjar-li la cuca a en Justin Timberlake.