6/06/2006

Teo no va al metge.

Avui tinc un d'aquells dies de vagància absoluta, així que reciclaré un article de classe que vaig entregar ja fa un temps. Espero que em comprengueu. Sóc així.
L'article tracta sobre la més que normal falta de ganes d'anar al metge.

Endavant:

(...) Hi ha una sèrie de motius que provoquen que la població espanyola faci tots el possibles per evitar una visita al metge (per descomptat ara em refereixo a la gent amb edat laboral, ja que anar de visita al metge de capçalera és una de les activitats del triatló geròntic, juntament amb la petanca i baixar-se pornografia infantil amateur).

Els motius que expliquen aquesta desídia podrien ser els següents:

a) Carèstia de temps per anar al metge.


Com tothom sap la major part dels horaris laborals són matinals, a l'igual que la jornada que fan els metges en consulta pública (després aquests mateixos doctors a la tarda obren les seves consultes privades a on de debò t'atenen com Déu mana). Excepte els funcionaris, que gaudeixen d'uns vergonyosos privilegis com els dies d'A.P. o els "Moscosos", la resta de la població tenim autèntics problemes per anar al metge. Els caps ens posen mala cara i després ens fan portar vergonyosos comprovants signats pel doctor (dono fe que a aquest home li feia mal la panxona) com quan anavem a escola.
I la cosa no acaba aquí. Perquè primer has d'anar al metge de capçalera, ja que encara que sàpigues perfectament què tens es requereix la visita de l'especialista. Aquest et dóna un volant (que és casualment és el que fa el teu temps, volar) per anar a l'especialista 15 dies després. Dues setmanes més tard vas a fer-te l'analítica de rigor i quan acaben tots els viatges les bactèries menja-carn que et feien patir han mort de pur avorriment.

b) Anar al metge deprimeix.

Així és. Quan era petit hi havia dues coses que no em deixaven dormir. Una eren el pallassos, però d'això ja en parlarem en un altre moment. L'altre era la infermera Lovelace del cartell "anys setanta" que, amb còfia i posat intransigent, t'exigia silenci. Aplaudeixo el fet d'haver-la tret de les parets dels centres sanitàris.
Apart no sé què passa que sempre em toca al costat una iaia que insisteix a explicar-me tots els llocs a on li ha sortit tinya o com els símptomes que jo tinc són els mateixos que tenia el seu estimat Horaci abans de fer-se fer un abric de pi.

c) La propìa idiosincràsia ibèrica

Seria molt fàcil, divertit i carent de rigor caure en els tòpics i les generalitzacions de la gent de l'Estat Espanyol, així que ho farem. De sempre la població de la pell de toro ha estat la més dura, senyorial i resistent del món. Com a bons descendents del Cid Campejador o Francisco Pizarro no podem queixar-nos perquè ens caigui la pell a tires. Un caldo de pollastre i a suar dins el llit, diantre, que som els més llestos i durs i cap vírus Èbola ens impedirà anar diumenge al Santiago Bernabeu i a veure els toros. Llavors llegim aquelles notícies a "El Caso" sobre uns veïns que notaven una ferum insoportable pel tragallum i etc, etc.


d) Jugar a ser en Txemari Alfaro i o en Louis Pasteur és hilarant.


Perquè hem d'anar a la farmàcia a gastar-nos els quartos? Si la nostra cunyada fa uns parell d'anys va tenir uns símptomes semblants (però als peu per comptes de a les dents) i li van sobrar cinc o sis pastilles receptades pel metge... doncs ens les prenem i fora problemes. I si el nen està una mica tristot se li dóna el "Lexatin" de tia Àgatha i cap al col·legi a riure amb els companys! Que tots hi entenem, de malalties i medicaments!


Així doncs no és d'estranyar que preferim deixar passar uns dies a veure si el nostre estat millora o arribem a tal punt que ens ingressen a urgències i ens estalviem la burocràcia.

Caure en aquest parany de vagància/desídia comporta problemes de salut, econòmics i socials. Jo advocaria per fer una campanya infromativa que intentés demostrar a la gent els perills mortals de no confiar en els professionals a l'hora de vigilar el nostre cos. Una campanya ben sensacionalista amb imatges desagradables de les que almenys se'n parla als informatius d' "Antena3" perquè alguna associació catòlica es queixa d'ella. Però una cosa és certa. Treballem disset hores diàries, ens alimentem fatal, correm amb el cotxe, patim estrès, fumem com una xemeneia, no fem esport, no descansem com hauríem, no tenim temps per pensar en nosaltres i descansar... observant l'apreci que sentim pel nostre organisme realment és tan important anar al metge quan toca?