Hazteoir.org. La Infàmia.

Amplieu això, xaiets meus, que flipareu.

De la mateixa manera que passejant per la "charcha" (com dirien els genis d'endogàmia virtual, exemple a seguir per tots els jovencells) pots trobar coses hilarants, dissortadament sempre apareix un racó que et fa desitjar l'aniquilació de l'espècie humana.

Hazteoir.org és una associació de fills de puta (amb totes les seves lletres) que sota la tutela dels fatxes del PP es dedica a "contribuir a la construcción de una sociedad más justa, favorable a la realización integral de las personas desde una concepción cristiana del hombre y de la sociedad" (s.i.c.).

I una merda com un clavicèmbal venecià, senyors meus. Em sembla molt bé que hi hagi gent de dretes. Quin remei. Però no intentin amagar la seva condició de persones execrables rere un portal que afirma ajudar els altres. No es pot ser tan hipòcrita com per afirmar que vols el millor per la societat i alhora escriure merda com:

-HazteOir ha decidido hacer más explícito su compromiso con la promoción del patriotismo como virtud social.

-Alerta: El PSOE quiere fomentar la homosexualidad en la escuela

-Comienza la rendición ante ETA

-Trasnacional abortista recauda unos $900.000.000 cada año

-La Junta de Andalucía margina la asignatura de religión

La celebració del dia de l'orgull gai va ser tot un èxit a Madrid

Doncs sí que em faré sentir, sí. I ben fort cridaré als quatre vents que els responsables d'aquesta associació de retardats són escòria feixista i retrògrada i mereixen anar a trobar ben aviat aquest déu al que adoren, el déu que segons la seva interpretació odia els homosexuals, està a favor de la Sida i acull sacerdots violadors de nens. Com diria en Rubianes:

"Que se metan España en el puto culo a ver si les explotan los huevos"

RAMONCIN, ODIO SIN FIN.

Aprofitant que el meu germà de sang Jair avui s'ha recordat de la mare dels de l'SGAE, jo us parlaré d'algú que ara mateix es mereix tota la meva ràbia: amb vosaltres un dels impostors i farsants més grans que mai ha parit l'estat veí: Ramoncín.

Un article bonisim que vaig llegir ja fa anys ho explicava molt bé: aquest malparit cert dia va acabar un crucigrama de "El Periódico" i per això va creure que li convalidaven el B.U.P., així que es va dedicar a passejar per totes les televisions públiques amb la seva xupa de cuir i les seves arracades per donar el punt de vista de la gent jove a les tertúlies.

Gent jove? però si té més anys que l'altre tronat, en Miguel Ríos!!! No sé per quins set sous les iaies d'aquest país l'escolten com si digués veritats com punys (quan no fa res més que vomitar obvietats) i el tenen en gran estima (suposem perquè té un aire "ionqui dels anys vuitanta mort pels carrerons de Madrid").

Com a músic millor no en parlem. Tret d'aquella merda de "litros de alcohol corren por mis venas, mujer" en ma vida he sentit una cançó seva, fet que diu molt poc d'ell. Pel que sembla va iniciar una gens brillant carrera musical el 1977 amb provocatives cançons com “Marica de terciopelo” o “El rey del pollo frito“, però el dia que la gent va despertar de la borratxera de impostors de "la movida madrileña" el van enviar a prendre pel cul.

Segons tinc entès ara viu de la mendicitat de l'SGAE, de qui s'ha convertit en puny justicier, (bravo, Bautista, tries amb el cul els teus defensors!!!) i es dedica a anar plorant quan té un micro aprop recordant el drama dels pobres artistes que veuen les seves idees i el seu talent robats per internet. Idees? Talent? Ramon, fill meu, però si tu ets un sac de merda, de què cony t'has d'anar queixant? Encara has tingut sort de viure del cuento tants anys!!! Imagineu quin tros d'imbècil ha de ser que fins i tot el retardat d'en Sabina es passa amb ell!!

En fi, un fill de puta dels de debò. Porteu sempre una llauna de benzina i un encenedor a sobre per si us el trobeu en un racó malparlant de l'emule.

Que encara hi ha coses que són sagrades, redéu!

FRANCE MON AMOUR.

És cert. Els francesos fan pudor a formatge podrit, les seves dones no es depilen l'aixella (ni probablement l'entrecuix), i es creuen que són millors que la resta per algun motiu que no acabo d'entendre.

Però, tot i així, sempre serà millor ser francès que ser espanyol.

Vinga marietes, feu una classe de can-can futbolístic a aquests berros!
Que acabin cantant la marsellesa!

TUNISSIA MON AMOUR

Allò de l'altre dia va ser un miratge (i quina ràbia em va fer veure el grandiós Puyol fer aquella jugada!!). Indignant sobretot el fet de veure's obligats a treure el perdedor d'en Raúl González només per acontentar l'Espanya castissa.

A veure si els fem baixar d'aquest núvol, que si no haurem de mudar-nos per no morir per ingestió aguda de pressió mediàtica pro-espanyolista.

Ànims!!!

Altres èpoques, altres consideracions.

És que realment s'ha de dir que eren una burrada.

Ai, Déu nostru senyor, com canvien els anys. No sé si recordeu una col·lecció de cromos que va aterrar als col·legis farà uns 16 anys. La cosa es deia La Pandilla Basura, i els dibuixos representaven nens que morien horriblement. Sí que és cert que feien una mica de por, però res més. La meva mare una vegada m'ho va veure i va exclamar: estàs malalt, però té vint duros i compra't uns sobres més.

Imagineu ara mateix si es tornessin a treure al mercat. Sortirien tot de psicòlegs infantils afirmant que allò podria provocar conductes violentes i que el nens es podrien convertir en uns sociòpates amb instints assassins. Les mares que treballen 12 hores diàries i no veuen els seus fills tret dels diumenges es col·locarien a les portes de Panini demanat la crucifixió del seu consell directiu. Hipocresia, germans, hipocresia.

En Millán. Quin paio.

Cosa semblant passaria si els "Martes y 13" pretenguessin tornar a repetir aquell "sketch" tan bo de mi marido me pega. Us el recordo: en Millán surt en imatge vestit de dona (respon al nom de Mª Ascensión del Calvario... molt apropiat) plena d'hematomes i dient coses com: mi marido me pega, me pega por la tarde, me pega por la noche, al mediodía, me despierta a medianoche por si no se ha acordado de pegarme antes... i coses d'aquestes.

Mentrestant se senten riures enllaunats. En una continuació del gag estan enterrant el marit i la seva dona diu: Y quién me va a pegar ahora?

Fa moltíssima "risa" certament. Ara bé. Si ara se'ls passes pel cap fer alguna cosa semblant, als deu minuts el director de TV1 dimiteix i a aquest duet humorístic se'ls acaba el negoci PER SEMPRE.

La tendència del políticament correcte, del "m'ofens", del "tot s'ha de respectar" està convertint la societat en una esfera sense cantonades ni arestes, en un llibre de George Orwell, en definitiva: en un rotllo.

La llibertat d'expressió viu un dels seus pitjors moments. I molt em temo que la cosa anirà a pitjor.

UCRAINA MON AMOUR

Vinga nens de l'Est! Torneu al món real tota aquesta colla de burros! Que la fúria espanyola es quedi als toros i a les pel·lícules de la Concha Piquer!!!!

En Raoul i la moda (I)

Cercant escòria per internet he descobert un fotolog que no té desperdici: http://laura453.skyblog.com/. En ell una fulaneta de l'Avinguda Pearson parla dels seus amics i els seus amors.
(Busqueu la foto moment de folie. Voldreu exterminar l'humanitat amb les vostres pròpies mans després de veure-la)

Ho confesso. No tinc ni la més mínima sobre tendències de moda o adequació de la vestimenta. Normalment em tiro per sobre el primer que pillo mentre encara tinc els ulls tancants per les lleganyes. No tinc en compte la combinació correcta de colors, talles o materials. Me la bufa fins i tot si la roba és d'hivern a d'estiu. Porto fins i tots coses més passades que les iogurteres elèctriques.
I per què? Doncs perquè m'importa un cul i mig la moda. Sí que és cert que sóc l'Imelda Marcos del carrer Aribau (sóc molt puteta i tinc una colecció de sabatetes de tots colors) i que les samarretes amb missatges desagradables són la meva perdició, però apart d'això la resta se me'n fot bastant.

Però de la mateixa manera que no sé què m'agrada sí que sé què és el que odio. Us en faig un breu resum:

-La roba de mariner: Quan veig un iaio vestit d'almirall (ja sabeu, amb aquelles americanes blaves amb sis botons daurats d'àncores) l'agafaria i el penjaria dels barbuquejos o de les cadenes que refermen el bauprès i els botalons de la roda al tajamà fins que les gavines l'hi buidessin els ulls. El mateix es pot dir de les gorretes amb nusos i de les jaquetes pseudo-impermeables de colors llampants.
Punt a part mereixen les sabates nàutiques. Una peix espasa hauria de serrar el nas a tots el que gosen dur aquest símbol de l'estultícia als peus.

-La roba de fatxenda (us juro que aquesta és la traducció de "pijo" al català):
Abans eren els polos de Lacoste (que totes les mares volien comprar als seus fills). Ara són els de Ralph Lauren. A vegades fantasejo amb que el logo brodat del paio que va en cavall es converteix en una reencarnació d'Sleepy-Hollow i talla els mugrons a rodanxes a tots els fills de puta que es posen aquests draps a sobre. El meu pare i el meu germà són l'excepció, però. Per molt burros que siguin la família és la família, tu.
Les samarretes de DG, els bolsos de Prada, els tops de color rosa clar mesclat amb daurat, les sabatetes de taconet per anar a la uni, les sobres de drapaire que encoloma el bastard d'en Custo a preus d'escàndol, la parafernàlia de Tommy, els collars de perles... tot aquesta merda hauria d'estar feta amb un material secret que amb els anys es convertís de cop i volta en àcid sulfúric i desfès a tothom que s'ho comprés.

-Tous: Quins venedors de fum que fan creure als seus clients que porten una marca exclusiva quan realment val cuatre pessetes...Mai un dibuix de nen retrassat havia resultat tan rentable. La parella de fills de puta que gestionen la marca (que encara que no ho acceptin són germans i així, amb una endogàmia que explica la infàmia) han pres el pèl a totes les nenes que de grans volen ser princeses i menjar-li la cuca a en Justin Timberlake.

Sobre gustos i opinions

Dan Brown. L'home. La farsa. El fill de puta.

Al món hi ha tantes coses que em fan ràbia que si comencés a cremar-les totes i cadascuna d'elles no hi hauria prou llumins a la faç de la terra ni utilitzant tota la fusta de l'Amazones. Per descomptat em guardaria una bona llauna de benzina per cremar el Museu del Louvre amb el fill de perra d'en Dan Brown a dins.

Mireu fixament la foto d'anglosaxó retardat de més amunt: amb aquesta cara de pa de kilo, aquests texans blau clar, aquest cinturó, aquest jersei de coll alt propi de disfressa d'escriptor... per Déu, no em negueu que li bufarieu una pallissa i el tirarieu al mar.

Però ara no és d'això del que vull parlar. Últimament m'he trobat una colla de defensors a ultrança del "Da Vinci Code". Pel que sembla aquests IMBÈCILS s'han aliat amb l'argument que tots els que opinem que és un cagarro de llibre som uns "snobs" i uns intel·lectuals de pa sucat amb oli, i que no tenim dret a anomenar merda a la merda. Doncs vés per on sí que podem.

Us mostro una mostra vària de la retòrica dels seus defensors:

"la lectura de esta sorprendente novela es amena y es de las que enganchan, tanto por la trama de como por las afirmaciones que se realizan"

"en cuanto a la trama está muy bien, los acertijos cojonudos, bien narrado, intrigante"

"es una novela que entretiene, te agarra y no quiere soltarte, y si esta rompiendo records de venta es porque es un buen producto"


Res a dir. Com va dir algú més savi que jo (i de llarg):

Tothom té dret a donar la seva opinió, però no totes les opinions són respectables.

Exactament això. A tots els que es regodejen amb fal·làcies tipus: a mi m'agrada, per tant és bo, per tant no tens res a dir perquè la meva opinió és sagrada els haurien de fotre pel cul el fresc del Sant Sopar amb mur inclòs.

M'hi pixo i m'hi cago, en les opinions dels analfabets, els incults i els pallassos. Per parlar s'haria de necessitar una autorització signada que impedís obrir la boca als subnormals, els oligofrènics i els retardats. Per això sí que hauria de caldre un carnet i no per conduir una 1.100.

Si us trobeu un d'aquests defensors fonamentalistes de la merda, abans de començar a discutir amb ell/a compteu fins a deu, agafeu aire, penseu en un plàcid llac a la primavera i tot seguit venteu-los una patada a l'entrecuix (a ells) o un cop de puny en un pit (a elles).

Que n'aprenguin, collons.

Ganduls

Gandul, -a adj i m i f (cast gandul) 1 Que defuig la feina. 2 loc fer el gandul Gandulejar. 3 Adam Clayton, baixista dels U2

Sí senyors, el senyor Adam Clayton és l'home més dròpol, mandrós, gallòfol i matapà que hi ha hagut mai sobre la faç de la terra. Aquest senyor corria un dia per Irlanda quan uns paios se li van acostar i li van preguntar si sabia tocar el baix elèctric. -De tota la vida!- debia respondre aquest vago embustero. Doncs ja ho tenim: membre d'una de les bandes més importants de la història.
Aquest tio fa una feina que tothom podria fer. Sens dubte. I el que és pitjor: no s'ho curra gens. Per descomptat sempre hi ha gent amb un argument que particularment em fa molt fàstic:

"Fa el que ha de fer"

Doncs no senyors, no fa el que ha de fer , i per una simple raó: són músics, ningú té una feina ja preestablerta i clara. Són artistes, no treballadors de la Seat (aquí podria aprofitar per parlar dels fills de puta dels Estopa, però no val la pena). Un músic no ha de saber que ha de fer abans de posar-se a pensar. Normalment els que patim aquest tipus de fal·làcies repugnants som els baixistes, que toquem un instrument que tothom creu que sap què ha de fer. Ei, fes tòniques seguint el bombo i de segur que sonarà bé! És clar que sonarà bé, burros. Però no es tracta d'això. Es tracta d'anar més enllà. Ningú gosaria dir a un piano: fes els acords de mà esquerra al ritme del "xarles". Sonar bé sonaria bé, però per l'amor de Déu, quin rotllo.

Apart de tot això, hi ha una qüestió innegable. El pobre The Edge toca la guitarra meravellosament (i no fa el que en teoria "hauria de fer") i alhora fa unes veus fantàstiques. És una pena veure'l apretar dos-cents mil pedals i cantar mentre al costat hi ha un farsant fumant-se un pitis i mirant cap a un altre costat amb cara de fàstic mentre fa bumbumbum's amb el seu baix.

Un vago i un afortunat, això és el que és aquest berro. I punt.

Teo no va al metge.

Avui tinc un d'aquells dies de vagància absoluta, així que reciclaré un article de classe que vaig entregar ja fa un temps. Espero que em comprengueu. Sóc així.
L'article tracta sobre la més que normal falta de ganes d'anar al metge.

Endavant:

(...) Hi ha una sèrie de motius que provoquen que la població espanyola faci tots el possibles per evitar una visita al metge (per descomptat ara em refereixo a la gent amb edat laboral, ja que anar de visita al metge de capçalera és una de les activitats del triatló geròntic, juntament amb la petanca i baixar-se pornografia infantil amateur).

Els motius que expliquen aquesta desídia podrien ser els següents:

a) Carèstia de temps per anar al metge.

Com tothom sap la major part dels horaris laborals són matinals, a l'igual que la jornada que fan els metges en consulta pública (després aquests mateixos doctors a la tarda obren les seves consultes privades a on de debò t'atenen com Déu mana). Excepte els funcionaris, que gaudeixen d'uns vergonyosos privilegis com els dies d'A.P. o els "Moscosos", la resta de la població tenim autèntics problemes per anar al metge. Els caps ens posen mala cara i després ens fan portar vergonyosos comprovants signats pel doctor (dono fe que a aquest home li feia mal la panxona) com quan anavem a escola.
I la cosa no acaba aquí. Perquè primer has d'anar al metge de capçalera, ja que encara que sàpigues perfectament què tens es requereix la visita de l'especialista. Aquest et dóna un volant (que és casualment és el que fa el teu temps, volar) per anar a l'especialista 15 dies després. Dues setmanes més tard vas a fer-te l'analítica de rigor i quan acaben tots els viatges les bactèries menja-carn que et feien patir han mort de pur avorriment.

b) Anar al metge deprimeix.

Així és. Quan era petit hi havia dues coses que no em deixaven dormir. Una eren el pallassos, però d'això ja en parlarem en un altre moment. L'altre era la infermera Lovelace del cartell "anys setanta" que, amb còfia i posat intransigent, t'exigia silenci. Aplaudeixo el fet d'haver-la tret de les parets dels centres sanitàris.
Apart no sé què passa que sempre em toca al costat una iaia que insisteix a explicar-me tots els llocs a on li ha sortit tinya o com els símptomes que jo tinc són els mateixos que tenia el seu estimat Horaci abans de fer-se fer un abric de pi.

c) La propìa idiosincràsia ibèrica

Seria molt fàcil, divertit i carent de rigor caure en els tòpics i les generalitzacions de la gent de l'Estat Espanyol, així que ho farem. De sempre la població de la pell de toro ha estat la més dura, senyorial i resistent del món. Com a bons descendents del Cid Campejador o Francisco Pizarro no podem queixar-nos perquè ens caigui la pell a tires. Un caldo de pollastre i a suar dins el llit, diantre, que som els més llestos i durs i cap vírus Èbola ens impedirà anar diumenge al Santiago Bernabeu i a veure els toros. Llavors llegim aquelles notícies a "El Caso" sobre uns veïns que notaven una ferum insoportable pel tragallum i etc, etc.


d) Jugar a ser en Txemari Alfaro i o en Louis Pasteur és hilarant.

Perquè hem d'anar a la farmàcia a gastar-nos els quartos? Si la nostra cunyada fa uns parell d'anys va tenir uns símptomes semblants (però als peu per comptes de a les dents) i li van sobrar cinc o sis pastilles receptades pel metge... doncs ens les prenem i fora problemes. I si el nen està una mica tristot se li dóna el "Lexatin" de tia Àgatha i cap al col·legi a riure amb els companys! Que tots hi entenem, de malalties i medicaments!


Així doncs no és d'estranyar que preferim deixar passar uns dies a veure si el nostre estat millora o arribem a tal punt que ens ingressen a urgències i ens estalviem la burocràcia.

Caure en aquest parany de vagància/desídia comporta problemes de salut, econòmics i socials. Jo advocaria per fer una campanya infromativa que intentés demostrar a la gent els perills mortals de no confiar en els professionals a l'hora de vigilar el nostre cos. Una campanya ben sensacionalista amb imatges desagradables de les que almenys se'n parla als informatius d' "Antena3" perquè alguna associació catòlica es queixa d'ella. Però una cosa és certa. Treballem disset hores diàries, ens alimentem fatal, correm amb el cotxe, patim estrès, fumem com una xemeneia, no fem esport, no descansem com hauríem, no tenim temps per pensar en nosaltres i descansar... observant l'apreci que sentim pel nostre organisme realment és tan important anar al metge quan toca?

A dormir la mona, chipionera!

L'ABC va escriure al peu d'aquesta foto : "Rocío Jurado está fantàstica". Quins paios més cínics.

Sé que no és gaire maco riure's de la mort i aquestes coses, però és que l'assumpte té collons. La Jurado i el seu marit abraça-faroles han estat massa temps tocant els ous a la societat com perquè ara no els hi fem pagar mitjançant l'humor negre. Aquesta dona era molt estimada per tothom, pel que sembla... I per quin motiu? Per haver descobert una vacuna contra el càncer? Per haver ajudat leprosos a Malavanthangal? Per haver-se encadenat a Alaska per així evitar la mort de foques-nadó? Doncs no. La societat del país veí la idolatrava PER CANTAR BÉ. És que ni tan sols havia composat una merda de cançó, la molt mala puta.
És curiós això dels cantants... És innegable que tenen un do, però també ho és el fet que és un tipus de do que l'home ha sobrevalorat. Tenia un "chorro" de veu, doncs sí, a l'igual que en Rocco té una cuca impressionant. I no m'imagino tota aquesta colla de iaies naftalinoses que ara ploren a la porta de "Villa Jurado" desgarrant-se les vestidures a l'enterrament del gran actor italià (i haurien de fer-ho, com a mínim per lamentar tal desperdici de penis).

Que se'n vagi a l'infern a cantar "Como una ola" a Satanàs, a veure si aquest li clava una estaca en flames en un ull.

PD: Fixeu-vos que en un parell de mesos la terra s'ha empassat dues "Rocíos", la Dúrcal i la Jurado. Quina serà la propera? La Rocío Wanninkhof?... ah no, que aquesta ja va caure per obra i art d'en Tony King...