Els estralls de la soledat

La vida de l'home postmodern està marcada pel desassossec. Som emocionalment líquids, i no aconseguim establir una estabilitat sòlida. Patim una vida sinusoïdal, incapaços de mantenir una existència estoica. Aquest atomisme desvinculat ens allunya de tota possibilitat de trobar l'amor.

Sí, col·lega, el que tu vulguis, però això no excusa coses com aquesta:

"Cencillo pero no hueco". Vés per on.

Eps! Que no nego que trobar l'amor pugui ser difícil, però per l'amor de Satanàs, la dignitat ha d'estar sempre en primer pla:

Ara et truco.

Aquestes boniques instantànies estan extretes de la xarxa, que pel que sembla s'ha convertit en la casa de cites més visitada del món. La gent penja fotos seves perquè desconeguts els votin i així fer amics i potser alguna cosa més. Demencial.

Ara podria ser un bon moment per parlar dels nous sistemes d'interacció personal, del "Tercer entorn" com a aparador de la falsedat o de les teories de la màscara de Heidegger, però com aquest no és un blog per reflexionar sinó per riure aquí teniu:

Emocions fortes assegurades.

Per si us agrada "Bollywood". Vigileu amb les intocables, són unes feres al llit.

Un mal lloc si busqueu sexe ràpid i sense preguntes.

L'Isaak mai més passarà un Hannukah sol i trist.

Multidisciplinarietat.

No hi res que sorprengui més que veure personatges als que admires fora del seu àmbit natural, en un altre que encara fa que els admiris més. M'explico: en el post anterior em vaig referir a David Lynch i a Takeshi Kitano com els meus realitzadors preferits. Quina ha estat la meva sorpresa al veure que també són uns asos de les sis cordes!!

"L'estil ho és tot, companys"

En David Lynch és un denotat guitarrista de heavy que fins i tot disposa de la seva pròpia guitarra "signature" de la marca "Fernandes". De forma absurda, com no.

"En Rayito es va aprimar durant la pubertat"

I en "Beat" Takeshi adora tocar blues amb la seva Telecaster del '62. I pel que sembla té un "feeling" brutal.


Grans!

Fulanes Cares

Ja fa anys que observo aquest fenomen anomenat "Oscars" amb una mescla d'estupefacció, indiferència i indignació a parts iguals. Acceptem-ho. Uns premis de cinema que mai han tingut consideració envers Takeshi Kitano (o David Lynch) i entreguen onze estatuetes al canyardo de "Titanic" són una blasfèmia.

"Beat" Takeshi/David Duchovny


"Algun dia filmaré "Sonatine" i flipareu".

No em posaré a fer una diatriba sobre el mercantilisme artístic. Més que res perquè hi ha un tema molt més important del que s'ha de parlar.

Han nominat Penélope Cruz com a millor actriu.

"All the pretty(?) horses"

Qui ens havia de dir a nosaltres que aquella puteta del videoclip de Mecano "La fuerza del Destino" acabaria al "Hall of Fame" Hollywoodià? Probablement només ella, que ja tenia molt clar què era capaç de fer per aconseguir l'èxit, i només amb disset anys.

I és que la nostra estimada Pe ha arribat, a base de cop de cony, a ser un dels personatges més importants de la pell de toro. La seva capacitat interpretativa és comparable a la d'una tapa de iogurt i té la veu més desagradable que la Gracita Morales, però tot i així s'ha fet un lloc en l'"star system".

Deixeu-me especular:

Videoclip "La Fuerza del Destino"- Romanç amb el monyes d'en Nacho Cano.
Vanilla Sky- Romanç amb en Tom Cruise
All the pretty horses- Romanç amb en Matt Damon
Blow- Romanç amb en Johnny Depp
La Mandolina del Capitán Corelli (Valenta merda) -Romanç amb en Nicolas Cage
Sahara- Romanç amb en Matthew McConaughey
Bandidas- Romanç amb la Salma Hayek (!)

En definitiva. Aquesta tia és un (i perdoneu-me l'expressió) putonàs del tamany d'un Hammond B3 amb "rotary" inclòs.

Ni més ni menys.

Richie Nixon.

Acabo de gaudir del fantàstic episodi de "Futurama" en el que el cap d'en Richard Nixon es presenta a les eleccions de l'Univers i guanya per un vot, per desgràcia de tots els habitants de la galàxia.

Tots els països tenen la seva ovella negra, i Estats Units no és pas una excepció. Més aviat a la inversa, ja que podríem fer una enorme llista dels presidents infames que s'han fumat un puro al Despatx Oval. Però Nixon és diferent. Només cal recordar la seva cara d'estupor durant aquell debat televisiu en el que en Kennedy se'l va jamar amb patates per adonar-nos de fins a quin punt aquell paio era un malparit.

"Ja te'n recordaràs d'aquesta humiliació quan passis per Dallas"

Si ja era fàcil odiar-lo per tot el merder de Vietnam i per haver volgut empresonar Harry Reems (un dels millors artistes que mai han existit i del qual en parlaré més extensament ben aviat), ahir vaig llegir una notícia que em va deixar bocabadat. Pel que sembla durant el seu mandat el president va tenir una reunió sorpresa amb un rei. Però no amb qualsevol rei. Amb el del rock.

"Vinga, ja poden entrar les fúrcies!"

Pel que sembla l'Elvis volia ser considerat un estendard de la lluita contra la droga (durant la reunió portava més pastilles entre pit i esquena que la dona de l'Artur Mas) i per això volia una placa d'agent federal. Apart també es volia queixar de quatre melenuts anomenats "The Beatles" (que venien més discos que ell) i dels nous drets atorgats als negres.

On a cold and grey Chicago morn'
another little baby child is born
in the ghetto...

Dubtes fisonòmics.

Voldria saber perquè en aquesta foto del senyor Antoni Duran i Lleida l'home que surt és un senyor estrany que no és l'Antoni Duran i Lleida.

És més, si un es fixa, del nas cap avall la cara és la del senyor Josep Cuní.

"Qui és aquest home?"

Barallar-se com un monyes.

No seré jo el que digui que la violència és legítima. Si podeu evitar entrar en una baralla, feu-ho. Ara bé, si no queda més remei que utilitzar els punys, que sigui com uns senyors i no com si estiguéssiu al pati del col·le, per l'amor de Déu.

Que fa vergonya veure dos paios com torres jugant al molinet.

Reis Valls, són els teus reis.

Bé, ja s'ha acabat el Nadal. Però no us emocioneu, que no em posaré pas a criticar res sobre el capitalisme/consumisme i altre "blablabla" absurd propi d'esquàter pollós (i que consti en acta que no tinc res en contra dels esquàters pollosos tret del fet que existeixin).

A allò que anàvem: El que més em sobta del Nadal és la tradició aquesta dels Reis Mags, i en concret les cavalcades.

Ja fa un parell d'anys que, per obligacions familiars, em veig cada dia 5 de Desembre vestit de tigre i donant caramelets als nens del barri de Sant Andreu. I m'encanta. Hauríeu d'experimentar la sensació de repartir bona voluntat (borratxo com un lèmur) a tots els nens.

Ja sabeu que jo m'alimento a base dels somriures dels nens, però tot i així hi ha alguna qüestió que enfosqueix l'escena.

Resulta que la gent es torna BOJA quan veu algú repartint coses gratis. Se'm van tirar al coll diverses iaies que sota el crit "dameh carameloh pa los niñoh" gairebé se m'emporten el cap (no el de tigre, l'altre) i alguns nen psicòpates quasi queden esmicolats sota les rodes de la furgoneta mentre provaven de rapinyar algun caramel de maduixa.

I jo em pregunto: Si regaléssim doblons d'or o vidres d'Swarovsky què faria la gent? Encanyonar-nos amb retallades?

Sant Andreu és pitjor que qualsevol poblat Bielorús. No ho dubteu.

"Sense comentaris"

Cosetes Diverses.

1. Diuen que el cos d'en Wolfgang Prilkopil va ser enterrat dins una tomba anònima amb un nom fals perquè ningú profanés la seva tomba. Mentida! Els investigadors hebreus de "Kesoytiza Private Eye" han descobert que Natascha Kampush es va empassar el cadàver del seu segrestador com a venjança per haver-li impedit gaudir les cinc primeres temporades de "Los Soprano".

"Exemple de dona alimentada a base de "wok" a la Prilkopil"

"Exemple de dona alimentada a base de "wok" DE Prilkopil"

Necessiteu més proves?

2. En un altre ordre de coses, uns senyors molt salats de Connecticut que regenten una botiga de joguines han posat a la venda un nino peculiar anomenat "Dope on a rope":

"Properament a Toys'R'Us"

En Saddam penjat és la seva nova creació, però també podeu comprar un Hugo Chàvez o un Yakmed Ahmadinejad molt graciosos (i fets força barroerament, tot s'ha de dir) a la web www.herobuilders.com.

De res!

On són els meus calés?

Des que va arribar l'euro no tinc un duro. De fet abans també estava més sec que un entrepà de polvorons, però recordo la sensació de treure 2.000 pessetes del banc i tenir per passar tot el cap de setmana (racionant el consum de drogues i "robo-pilinguis", això sí). Ara trec 20 frodos del caixer (que són 3.330 i escaig) i em duren 23 minuts a la butxaca.

Què ha passat?

Bé, jo creia que tots els botiguers, cambrers, empresaris, benziners, etc... eren una colla de FILLS DE PUTA (vaja, he dit FILLS DE PUTA) que van decidir aprofitar l'avinentesa per forrar-se.

Però després, oh! El senyor Almunia, el Comissari d'Assumptes Econòmics, va dir que aquesta és una "falsa percepció erròniament instal·lada dins la ment dels espanyols".

"És que sou una colla de malpensats!"

"Ah, (vaig pensar) encara sort! Creia que m'estaven estafant però no, resulta que per comptes d'això m'he tornat subnormal profund i he oblidat com es compten els calés! Buff, quina tranquil·litat! No és que m'estiguin prenent el pèl, és que sóc un retardat mental!!! Llavors perquè m'estranya que un paquet de pitis hagi pujat un 17%?" De fet podria pensar: "Vaja, no recordo que el sou hagi pujat aquest import," però fer això seria ser antieuropeista, ja que el senyor Almunia diu que tot està bé i que aquí no ha passat res!

Però avui llegeixo el.pais.com i resulta que no, que un estudi afirma que tot ha pujat de preu un 60%!!

Un breu resum:

-Barra de pa: un 100% + (o sigui, el doble).
-Carn de bacallà: 75%
-Bossa aperitius: 107,7%+
-Birra: 99,6%+ (malparits!)
-Cafè amb llet: 80%+
-Universitat: 90,20%+
-Menú: 66%+

Això sí, les taronges han baixat un 30%!! Gràcies, senyor Almunia!!!

SIMULACIÓ INFOGRÀFICA DEL PROGRÉS DE PARÍS HILTON SI HAGUÉS VISCUT A ESPANYA DURANT ELS DARRERS CINC ANYS.

"Abans"

"Després"