Escoria de mena

Seguint el model del meu germà de sang shàckyl desenvoluparé a continuació el meu "hate-list". Tots em coneixeu. Sóc una persona de bona fe i partidari de la no-violència. Però si em trobés qualsevol d'aquestes pseudo-persones us asseguro que no pararia fins a rebentar-la a hòsties. Que prenguin nota per no trobar-se mai en el meu camí.

10- Maria De La Pau Janer.
Rera la seva cara semiguapa de cera (que no canvia en cap foto), s'amaga una escriptora més plasta i embafadora que una truita de regalèssia. No va parar de tocar la cuca del Doctor Corbella per sota la taula del programa "Coses de la vida" fins que va aconseguir casar-se amb ell. Apart rep premis més falsos que un preservatiu fet de paper pallasso.
9-Jordi Labanda.
Aquest imbècil s'ha fet d'or fent uns ninots propis de p5. I per si això no fos prou (que ho és) els ninots abans citats només mostren dones super-alliberades, super-millors-que-tu, super-independents i super-anorèxiques que no necessiten res més que els seus portàtils i el seu maquillatge per exercir com a tals, i homes bohemis i somniadors amb barbeta de dos dies als quals no fa vergonya plorar i mostrar els seus sentiments.
8- Raúl González.
El jugador del Madrid és una bona mostra de la caiguda als averns dels falsos ídols d'aquells dels que ens parlava el bo d'en Jesucrist. De símbol de l'espanyolisme més ranci, catòlic, familiar i patriòtic a joguina trencada. Que el follin.
7-Àngel Llàcer.
Aquest homosexual de pa sucat amb oli, cridanera i loca a més no poder, gaudeix dels favors d'algun alt càrrec de TV3 que li llepa el cul (literalment i metafòricament) perquè faci programes de merda. A sobre tothom li riu les gràcies de boja. Un valent fill de puta.
6- Fernando Alonso:
Als mitjans de comunicació d'Ejpaña últimament no se'ls entèn res de com de plena tenen la boca de merda de llepar-li el cul a aquest mongoloide. Si abans hem parlat de la davallada als inferns d'en Raül, antic símbol de l'espanyolisme, tota la premsa i la televisió ja ha espavilat per trobar un altre Cid Campeador que aconsegueixi les glòries esportives del país a on mai es posava el sol. Tot un exemple per a la joventut, aquest Alonso... un cellut analfabet íntim amic de l'ex-president Aznar, que va en un tutut que corre molt i que no es treu aquella ridícula granota plena de propaganda ni per dormir. Així ens va. Tots els que porten les gorres i els "polos" de color blau cel mereixerien que els corbs els piquessin el ulls.
5-Els Estopa.
Aquests asquerosos i pollosos titelles d'una multinacional que no ha parat ni un moment de recordar a tothom que van sortir d'una fàbrica i han arribat lluny... estendàrds de la força de voluntat, i merdes d'aquestes. En definitiva, que no els hagués anat malament formar-se una mica més en el col·le de púrria de Santa Coloma d'on van sorgir i així fer rimes més enllà de falda/Seat Panda. Apart ningú els recrimina que diguin coses com "fumo porros a diario" com si fos una cosa bona (que ho és) però les associacions antidroga no se'ls han tirat al damunt. Això ho dic jo i en tres minuts sóc a la garjola.
4- Lucía Etxebarría:
A aquesta gorda pollosa (que de segur va nèixer set mesos abans del que li convenia) tota la matèria destinada al seu cervell és va dirigir cap a la bartola. Escriu molt malament. Però molt. I durant uns anys es va convertir en un símbol d'una generació desarrelada, de pastilles d'èxtasi i relacions lèsbiques amb London de fons. És a dir, de la pitjor escoria "modernilla" que el món ha vist mai. Faria bé d'afaitar-se el bigoti i tirar-se d'un daltabaix amb el cap per davant. Seria un final semi-honrós per a una màrtir sensible i incompresa per món massa contaminat com per acceptar la seva lírica.
3-Jorge Bucay/Pablo Coelho.
D'aquests passaré de dir res que no sapigueu. Només comentaré que els seus llibres només servirien per rentar-se el cul si no fos perquè els desgraciats dels editors ja ho han pensat abans i per evitar-ho han tret edicions amb paper rugós. Farsants.
2-Ventura Pons.
Aquest sòmines no mereix que gasti més teclat de l'ordinador, així que us trameto al post de dies abans. L'odio més que mai, això sí.
1- Ramon de España:
Comenari apart mereix aquest desgraciat, exemple d'home odiós i repugant on els hagi. Auto-definit com a "intel·lectual" (apreciació correcte si això vol dir que és un fill de puta) aquest menja-fems ha fet honor al seu cognom i ha fundat un partit polític espanyolista-català (?) amb un altre personatge que mereix les més inimaginables tortures: Albert Boadella. Arquetip d'home encantat s'haver-se conegut, sempre disposat a tractar de subnormals a aquells que no pensen com ell i a perdonar la vida a aquells que sí ho fan (més o menys com jo, però amb la diferència que accepto de bon grat que el que dic és merda). Amb tot el mèrit del món s'eleva al primer lloc de la meva llista de fills de puta.

Oh Déu com els odio a tots plegats.