La lectura és un dels majors plaers als que hom pot enfrontar-se. Gràcies a la literatura he viatjat a països meravellosos des del meu sofà i he fet centenars d'amics dels que m'havia d'acomiadar amb una llàgrima al finalitzar l'última plana (sobretot si eren personatges d'en Bukowsky i morien de coma etílic).
Hi ha milers de llibres meravellosos a les prestatgeries de les biblioteques, però per comptes de gaudir-los, moltes dones participen en un fenomen que el màrqueting ha anomenat Chick-Lit i que les degrada, amb dolor i pesar per la meva part, a retardades mentals de la pitjor espècie.
Hi ha milers de llibres meravellosos a les prestatgeries de les biblioteques, però per comptes de gaudir-los, moltes dones participen en un fenomen que el màrqueting ha anomenat Chick-Lit i que les degrada, amb dolor i pesar per la meva part, a retardades mentals de la pitjor espècie.
L'hòstia.El Chick-Lit (no confondre el terme amb un diminutiu de Chicken Little), és un pseudo-gènere literari que va néixer amb aquella porqueria de llibre anomenat El Diario de Bridget Jones i es va refermar amb una de les sèries més imbècils i plenes d'estereotips que he vist mai: Sexo en Nueva York.
Tots aquests llibres (?) segueixen el mateix patró:
1- La protagonista és una dona jove i alliberada amb una feina creativa (redactora de revistes de moda, creativa publicitària, dissenyadora... ). Atractiva, independent i amb un marcat caràcter feminista.
Tots aquests llibres (?) segueixen el mateix patró:
1- La protagonista és una dona jove i alliberada amb una feina creativa (redactora de revistes de moda, creativa publicitària, dissenyadora... ). Atractiva, independent i amb un marcat caràcter feminista.
No, Simone, no riguis. Tu no ets un bon exemple2-L'antagonista és normalment l'ex-parella de la protagonista, un home que canvia la seva xicota (molt sensible i "especial") per la seva secretària tenyida i amb els pits operats (perquè ell també és un redactor, o publicista, o qualsevol altra feina "cool"). Com l'home és un ésser primari i infidel per natura tot queda justificat i no hi ha diferents lectures.
3- La protagonista, després d'aquest desengany, es torna més cínica i analitza (juntament amb les seves amigues mentre prenen un te Puh-er en un sofisticat cafè-llibreria) els defectes i contradiccions masculines. També es torna, vés a saber com, més guapa i triomfadora.
4- L'ex-xicot s'adona de com de meravellosa és la protagonista, i vol tornar amb ella. Però aquesta ha conegut un jove pintor (o poeta, fotògraf, escriptor...) fibrat, sensible i amb una barba de tres dies que la tracta com si d'un suau instrument musical es tractés. Finalment ella avergonyeix l'home que tant la va ferir. Fi.
3- La protagonista, després d'aquest desengany, es torna més cínica i analitza (juntament amb les seves amigues mentre prenen un te Puh-er en un sofisticat cafè-llibreria) els defectes i contradiccions masculines. També es torna, vés a saber com, més guapa i triomfadora.
4- L'ex-xicot s'adona de com de meravellosa és la protagonista, i vol tornar amb ella. Però aquesta ha conegut un jove pintor (o poeta, fotògraf, escriptor...) fibrat, sensible i amb una barba de tres dies que la tracta com si d'un suau instrument musical es tractés. Finalment ella avergonyeix l'home que tant la va ferir. Fi.
I llavors li passen aquest tipus de coses.En definitiva, literatura de merda basada en pintar un món meravellós que les dones que devoren aquest tipus de literatura no coneixeran mai. Exactament com els llibres de "Harry Potter" pels nens que pateixen Bullying o els articles de Xaviera del "Playboy" que els homes devorem.
Manifest d'en Formatge i Guix (nº1):
1- Els homes no suportem en Jordi Labanda. És un fill de puta de la pitjor calanya i en Jake La Motta li hauria de fer una cara nova.
2- La Sarah Jessica Parker és un tros de cavallot espantós.
3- Les dones que enumeren tots els tòpics sobre els homes que han escoltat a "El Club de la Comedia" són SUBNORMALS.
2- La Sarah Jessica Parker és un tros de cavallot espantós.
3- Les dones que enumeren tots els tòpics sobre els homes que han escoltat a "El Club de la Comedia" són SUBNORMALS.
Plantem cara, per l'amor de Déu.
21 comentaris:
Quin gran tema ha tocat: l'estupidesa de la dona contemporània. Inacabable...
La senyora té raó en que de tot ha d'haver-hi, però de ficar-se amb en Rocky... ni parlar-ne!
I sí, en Labanda també em provoca arcades.
No crec que "Rocky" sigui exclusivament cinema masculí. El final amb el crit d'"Adrian" i la música de violins a tot drap és colpidor i romàntic.
Una delícia per a les fans de "Titanic".
Els genèrics funcionen. Només cal desfer-se del prejudici de que els prejudicis no serveixen per explicar la realitat.
¿Podríem dir que així com hi ha medicaments genèrics barats també hi ha idees genèriques barates que es venen dins de llibres barats?
És fàcil detectar aquestes novel·letes: les portades són de coloraines i el nom de l'escriptora sempre està escrit en una font tipus handwriting.
Rabí K-Tiza, s'ha oblidat vostè que sempre inclouen una escena en un restaurant japonès.
A veure si als fans de Jordi Labanda els haurem d'enviar el bo de'n Balboa...
Teniu raó, Doc. Arreglem-ho.
1-Premissa:
En Tristan duu la Susan al restaurant Japonès més "cool"de la ciutat, però allà la Susan s'adona que també hi ha el seu "ex", el director de la revista de moda a on somia treballar i l'Ismael Serrano tocant en un racó.
La Susan ha d'evitar-los tots tres enmig d'escenes còmiques.
Com s'ho farà?
Endavant!
Perdó si m'inmiscueixo en aquest petit hapening artístic:
La Susan s'ajup darrere del carro de les postres i, a gates, aconsegueix amagar-se a sota de la taula d'un matrimoni de 80 anys (que ha aterrat al japonés perquè el sushi és l'última cosa que els queda per tastar abans de suicidar-se, aquella mateixa nit, deixant obert el gas de la cuina). Des d'allà, la Susan va treient el cap per espiar els seus tres mascles, que deambulen pel local buscant-la. Cada cop que estan a punt de descobrir la seva ubicació, la Susan amaga el cap de nou sota la taula amb la teatralitat que se li suposa a la gran actriu que l'encarna. Cada cop que ho fa, sense voler, frega les cames dels iaios. Al principi els ancians no saben què passa, però mica en mica van pensant que la passió toca de nou a la porta i es van llençant miradetes cada cop més suggerents. Els ancians s'escapen al lavabo i just en aquell moment la Susan descobreix que els seus tres mascles no només es coneixen sinó que quan es troben es saluden fent-se "piquitos" i elogiant mutuament el seu llapis de llavis. La Susan, en veure això, s'aixeca de cop tirant la taula a terra i crida davant de tot el restaurant: "¿Perquè tinc la sensació que sóc l'única persona heterosexual soltera que queda en aquest planeta?"
Tall a:
La Susan entra al lavabo de dones per arreglar-se el llapis de llavis. De dins d'un dels vàters surten els dos anciants, mig desvestits i amb mostres clares d'haver fornicat salvatgement. El iaio s'adreça a la Susan i li diu: "ho sento, la meva senyora havia perdut una lent de contacte".
La Susan, ja que no pot menjar-se un penis, es fica el pintallavis entre els llavis en un clar símptoma de que encara no ha abandonat la fase oral. Quan se n'adona que el llapis de llavis no fa el mateix gust que l'esperma, plora desesperadament.
Genial!
Jo havia pensat més aviat en aquella escena original de la Susan xocant contra el cambrer i tirant la "sopa de miso" a sobre del director de la revista, que al final l'acabarà contractant perquè valorarà el seu talent més enllà d'aquesta ensopegada. Tot sortirà bé i la Susan acabarà fent un gang-bang amb els tres mentre en Serrano canta als guerrillers.
ya ves, raoul..
estás tu hecho como pa suspender literatura.
besos, charlatán gafa-pasta ;)
Té raó, rabí. Aquetsa gent només té feines super-cool. Per quan una novel·la ambientada a Pirelli, a la Seat o a Tallers Torrabadella?
No oblidin mai que la Susan té un superprojecte que farà de l'editorial d'en Ricardo (el llatí ben plantat i ferum de Brummel sobre els cabells engominats) sigui la que tingui més ingressos i la més popular del mercat (cal recordar que la base fonamental d'aquestes novel·les és el capitalisme en estat pur, i que elles són triomfadores només quan tenen idees que fan triomfar els homes que remenen les cireres... i d'altres coses).
També hagués apostat per un incident amb els tallarins per sobre el cap de la Susan.
I si el títol fos "Llo zoi la Zuzan"?
Glups! Per un moment havia llegit Lloll i la Susan.
I això ja no ho podria suportar!
A mi la dona contemporània em repugna. Veuen el paternalisme fins i tot en les pedres, i encara que reclamen "igualtat" només recalquen els trets diferencials home-dona.
El feninisme que duen anys reiterant, en realitat no es més que la masculinització del gènere femení -si l'home es promiscuu, viciós, i estúpid, la dona també ho ha de ser-.
Bon anàlisi.
Moltes s'han oblidat de la igualtat de drets i es pensen que el feminisme és la igualtat de vicis actituds. En comptes de ser persones volen limitar-se a ser homes i la veritat, si el seu model som nosaltres, les compadeixo.
Tenen tota la raó. I així els hi va: competitives, estúpides, neurótiques i grolleres.
No, si que siguin competitives i, de vegades, grolleres no es un problema. El problema es que siguin més putes que les gallines, marimachos i que la seva complicitat sigui més pel fet de ser dones, que per mèrits propis.
Compadeixin-les, pobres filles: van encaminadetes a l'autodestrucció i no ho saben. No ho entenc: deu ser que no han vist "Flores Rotas".
A tot això...
Què se n'ha fet de la Susan?
Veient el panorama s'ha amgat en un racó per plorar, segur!
Publica un comentari a l'entrada