Idiomes.

Començo la meva diatriba confessant que aprendre idiomes mai ha estat un dels meus forts. De fet entre els meus companys sóc conegut per ser l'home que per dir "breakfast" utilitza la pronunciació "brick-fast" (és a dir, maó ràpid).

"Garçon! D'aixonces... és que jo volia unes torradetes i un tallat..."

Però estava convençut que a Portugal això no suposaria cap problema per dues raons:

1- Portugal és Portugal, ja sabeu.
2- Aquí m'havien d'idolatrar com un Déu de l'Anglès, com si fos un Salinger, un Shakespeare...

Exemple de com seria en Salvador Sostres si es deixés bigotet i meleneta (i aprengués a escriure).

Però ai! Quina va ser la meva sorpresa al adonar-me que QUALSEVOL peixatera portuguesa de seixanta anys parla l'anglès mil vegades millor que jo! I per què és així?, us preguntareu amb tota la vostra curiositat catalana... doncs perquè allà no tenen càncers de persona com aquesta:

Aquí el tenim doblant una sèrie de dibuixos protagonitzada per l'Arnaldo Otegi.

En efecte. A Portugal no existeix aquesta lacra anomenada doblatge. Com a Suècia, com a Alemanya, com a tots els països del primer món que mereixen aquest nom. No hi ha un poderós "lobby" que ens obliga a escoltar veus impostades que no diuen el que han de dir perquè el traductor ha considerat que a "Tango i Cash" es diuen massa paraulotes. Els portuguesos no coneixen frases com: "És que no puc llegir el text i alhora veure les imatges" (cada vegada que escolto aquesta frase penso que potser és que els catalans apreciem els plans d'en Griffith a cada presa, i per tant les lletres fluorescents ens destorben l'atenció). Aquí en Humphrey Bogart té veu de marieta, i la gent no ha de suportar l'horrible accent de moro que imita del subnormal que dobla en Sayid.

Push the bottom!

Bé, en definitiva, que és molt humiliant que una iaia boja portuguesa es rigui "a la tua face" afirmant que els catalans som uns pagesos i uns ignorants perquè no coneixem l'idioma de la pèrfida albió.

I el pitjor és que té raó.