L'altre dia a la Uni em van demanar una crítica d'Animals Ferits. I això és el que vaig presentar:
El passat 9 de Febrer de 2006 el senyor Bonaventura Pons Sala (més conegut a l'escena de les arts catalanes i a les saunes de l'eixample esquerre com Ventura Pons) va presentar als Cinemes Aribau el seu divuitè film, Animals Ferits.
El guió està adaptat del llibre Animals Tristos de l'escriptor català Jordi Puntí, i aquest és el primer error que comet el director d'Amic e Amat. Els contes són vulgars, carents de qualsevol tipus de gràcia literària o contextual. És per això que si combinem aquesta ja de per si insulsa matèria primera amb el pobre ofici fílmic d'en Ventura Pons ens queda una pel·lícula lamentable.
Poc suggerent i simplista, la pel·lícula és un seguit de despropòsits de dalt a baix. Pessimament rodada, amb errors típics de principiant (desenfocs, errors d'il·luminació, muntatge desequil·librat, etc), mal estructurada, un càsting inadequat i una pobre direcció d'actors. Tots coneixem les limitacions interpretatives d'en José Coronado, basades en un únic registre: la seva cara de sedutor llatí de pa sucat amb oli que tant serveix per fer d'empresari adúlter com per anunciar ioguts que et netegen per dins. Aitana Sánchez Gijón és molt guapa, i com actriu... és molt guapa. De la resta millor no parlar-ne. De fet, l'únic personatge que encara ens creuríem si féssim un esforç d'ingenuïtat és l'interpretat per un carnet del Barça que té més d'actor que en Marc Cartes.
Per si tot això no fos prou, durant tot el film una torturadora veu en off es dedica a ferir l'oïda de l'espectador amb fragments literals dels contes adaptats que, per cert, estan escrits amb la pedància i sobèrbia típiques del literat farsant. Barroca i presumptuosa, la veu en off d'Animals Ferits xoca de ple amb un diàleg escàs i artificialment quotidià, a la recerca d'un contrast teatral que s'esdevé essencialment innadequat per a una imatge grotesca i irreverent.
Avorrida, previsible i amb una total carència de transmissió, tots els improperis són escassos per definir un canyardo de pel·li que va provocar durant el visionat (i això que era la pre-estrena i que en pobre Ventura era al davant) sonors badalls i comentàris sardònics sobre el crim cinematogràfic que s'estava duent a terme a la sala de projecció.
Fins aquí tot correcte. Una pel·lícula lamentable i oblidable com tantes altres. Però aquí entra en joc el "Factor Pons", que es basa en fer films anodins i que la crítica no només no la deixi per terra (com seria normal) sinó que, a sobre, l'elevi al hall of fame del setè art. Moltes coses he sentit a la meva vida sobre la filmografia d'en Ventura: que té la sensibilitat impròpia d'aquesta època, que és un mag de la càmera o fins i tot que és el Woody Allen català (només de pensar que algú ha pogut fer tal exabrupte em venen ganes d'escanyar-me amb les meves pròpies mans).
La qüantitat de cel·luloide desperdiciat que genera aquest home (per sempre ancorat als anys vuitanta i a l'època de "la movida", durant la qual encara eren mitjanament admissibles pocasoltades com Què t'hi jugues, Maripili?) és una taca negra en el ja de per se enquitranat panorama cinematogràfic català.
No és cap secret que en Ventura Pons té menys visió cinematogràfica que un rat-penat (i un estilista que pel que sembla l'odia a mort). Les seves pel·lícules (sempre adaptades de textos de tercers, fet que ens hauria de fer pensar sobre la capacitat creativa del director) són previsibles i avorrides. Animals Ferits en teoria ens desgrana diverses tipologies de crisis de parella, però el que aconsegueix és sotmetre'ns dins el més profund dels tedis.
I per què es continua permetent que aquest pseudo-director segueixi comentent aquestes blasfèmies fímiques? Doncs perquè és un impostor i perquè misteriosament gaudeix d'una eterna bula per part de la crítica. I per sí això fos poc, l'Administració Pública li continua proporcionant anualment generoses subvencions (dels meus impostos) per poder generar cinema pèssim. Gairebé preferiria que aquests fons anessin a parar a la Cooperativa d'ablacionistes sefardites.
El realitzador (?) de Caldetes cremarà per tota l'eternitat a les calderes de l'infern dels farsants, juntament amb personatges despreciables com en Jordi Labanda, en Quico Pi de la Serra o la Lucía Etxebarría. De fet, l'únic interessant que ens pot oferir és el sempre hil·larant joc d'esbrinar si la mata de pèl que duu sobre el cap és de debò o una perruca agenciada a Menque's.
Com diu en Ventura Pons (aquest farsant sempre empolainat amb la seva americana de lli blanca robada probablement a en Juanjo Puigcorbé) la història parla d'animals ferits que es llepen les ferides. A la vida real jo parlaria de cineastes i crítics que es llepen el cul.
Espero que la profe s'ho prebgui bé.
Amplieu això, xaiets meus, que flipareu.
La celebració del dia de l'orgull gai va ser tot un èxit a Madrid
