Zawinul: Podreix-te a l'infern.

El passat 11 de Setembre un senyor austríac anomenat Joe Zawinul va passar a millor vida a l'edat de 75 anys. El seu nom potser no us sonarà gaire, però aquest home amb pinta de client de prostíbul va ser un dels més importats teclistes (que no pianistes) de la història. Entre els seus mèrits destacaríem que va ser el primer a introduir sintetitzadors d'una forma efectiva en el món del jazz, que va compondre aquesta gran cançó que és "Birdland" i que va fundar "Weather Report", una banda de fusió de la hòstia.

Quin estil que tenien els malparits. El de les trenetes és en Pastorius. El calb dolent és en Zawinul.

Tot això està molt bé. Però també va matar Jaco Pastorius, el millor baixista que mai ha existit.

Bé, enteneu-me, no el va matar literalment. Us en faig cinc cèntims. En Jaco, el músic més talentós que ha trepitjat un escenari era una persona decent, amb una dona i dos fills als quals enviava uns calerons quan estava de gira. De fet per poder enviar més pasta a casa no sopava amb els seus companys a restaurants cars i malvivia a a base de "fish'n'chips" del MacDonald's. No fumava . No bevia. No es drogava. Però en Zawinul va canviar-ho, això. I molt.

"Un home dolent".

Els tres membres de W.R. feien uns concursos de "Macho" (sic) a veure qui era més bèstia a l'hora de pimplar tequila, però en Jaco no participava mai, preferia quedar-se a la seva habitació d'hotel fent harmònics. I això a en Zawinul li tocava la pera, de manera que es dedicava a punxar-lo i tractar-lo de nenassa. Un mal dia que el pare del baix modern estava de baixa moral va cedir a les bromes/exigències/sarcasmes del teclista i va pillar una turca que el van haver de recollir amb una cullereta. I aquí va començar la davallada. Zawinul li va presentar els seus altres bons amics: la coca i el cavall, i en Jaco va convertir-se de la nit al dia en un ionqui que riu-te'n tu d'en Sid Vicious.

"Algú té una cullereta a mà?"

La història a partir d'aquí pren aires de tragèdia grega. En Jaco va tornar-se absolutament boig (maníac depressiu, paranoic, i altres coses no gaire millors). Es tirava pels balcons i passejava despullat en scooter per Tokio. Alcohòlic i politoxicòman, va acabar vivint com un homeless pels carrers de NY, carregant sempre el seu Jazz Bass. Els seus amics el van portar el metge, però els medicaments que li receptaven li adormien els dits i l'impedien tocar el baix, així que va decidir no prendre'ls a veure què passava.

I el que va passar és això: Una trista nit va provar d'entrar en un garito taja perdut, i com és obvi el porter (un vietnamita de 25 anys expert en arts marcials) no el va voler deixar entrar. En Jaco es va posar tonto : "Tu no shaps amb qui estash parlant... sóc en Jaco Pastorius, el millor baixista del món!" El vietnamita li va fotre tal pallissa a base de cops de kàrate que li va saltar un ull i va morir al cap de tres dies. Tenia 35 anys, i molta música a dins.

El malparit ja és mort, Jaco. Rest in peace.

Idiomes.

Començo la meva diatriba confessant que aprendre idiomes mai ha estat un dels meus forts. De fet entre els meus companys sóc conegut per ser l'home que per dir "breakfast" utilitza la pronunciació "brick-fast" (és a dir, maó ràpid).

"Garçon! D'aixonces... és que jo volia unes torradetes i un tallat..."

Però estava convençut que a Portugal això no suposaria cap problema per dues raons:

1- Portugal és Portugal, ja sabeu.
2- Aquí m'havien d'idolatrar com un Déu de l'Anglès, com si fos un Salinger, un Shakespeare...

Exemple de com seria en Salvador Sostres si es deixés bigotet i meleneta (i aprengués a escriure).

Però ai! Quina va ser la meva sorpresa al adonar-me que QUALSEVOL peixatera portuguesa de seixanta anys parla l'anglès mil vegades millor que jo! I per què és així?, us preguntareu amb tota la vostra curiositat catalana... doncs perquè allà no tenen càncers de persona com aquesta:

Aquí el tenim doblant una sèrie de dibuixos protagonitzada per l'Arnaldo Otegi.

En efecte. A Portugal no existeix aquesta lacra anomenada doblatge. Com a Suècia, com a Alemanya, com a tots els països del primer món que mereixen aquest nom. No hi ha un poderós "lobby" que ens obliga a escoltar veus impostades que no diuen el que han de dir perquè el traductor ha considerat que a "Tango i Cash" es diuen massa paraulotes. Els portuguesos no coneixen frases com: "És que no puc llegir el text i alhora veure les imatges" (cada vegada que escolto aquesta frase penso que potser és que els catalans apreciem els plans d'en Griffith a cada presa, i per tant les lletres fluorescents ens destorben l'atenció). Aquí en Humphrey Bogart té veu de marieta, i la gent no ha de suportar l'horrible accent de moro que imita del subnormal que dobla en Sayid.

Push the bottom!

Bé, en definitiva, que és molt humiliant que una iaia boja portuguesa es rigui "a la tua face" afirmant que els catalans som uns pagesos i uns ignorants perquè no coneixem l'idioma de la pèrfida albió.

I el pitjor és que té raó.

Portugal.

Com he acabat en un país que fa pudor de bacalhao és una incògnita que no ve a cuento. Però així és. Bé, en definitiva podríem dir que el vostre estimat formatge i guix ha obert una sucursal en un país que té cara de senyor que obre la boca.

Així doncs prepareu-vos per gaudir dia a dia de la dissecció d'aquesta societat subdesenvolupada i farcida de dones amb bigoti.

No pots esperar gaire d'un país que adora aquest macarra com si d'un Déu es tractés