Zawinul: Podreix-te a l'infern.

El passat 11 de Setembre un senyor austríac anomenat Joe Zawinul va passar a millor vida a l'edat de 75 anys. El seu nom potser no us sonarà gaire, però aquest home amb pinta de client de prostíbul va ser un dels més importats teclistes (que no pianistes) de la història. Entre els seus mèrits destacaríem que va ser el primer a introduir sintetitzadors d'una forma efectiva en el món del jazz, que va compondre aquesta gran cançó que és "Birdland" i que va fundar "Weather Report", una banda de fusió de la hòstia.

Quin estil que tenien els malparits. El de les trenetes és en Pastorius. El calb dolent és en Zawinul.

Tot això està molt bé. Però també va matar Jaco Pastorius, el millor baixista que mai ha existit.

Bé, enteneu-me, no el va matar literalment. Us en faig cinc cèntims. En Jaco, el músic més talentós que ha trepitjat un escenari era una persona decent, amb una dona i dos fills als quals enviava uns calerons quan estava de gira. De fet per poder enviar més pasta a casa no sopava amb els seus companys a restaurants cars i malvivia a a base de "fish'n'chips" del MacDonald's. No fumava . No bevia. No es drogava. Però en Zawinul va canviar-ho, això. I molt.

"Un home dolent".

Els tres membres de W.R. feien uns concursos de "Macho" (sic) a veure qui era més bèstia a l'hora de pimplar tequila, però en Jaco no participava mai, preferia quedar-se a la seva habitació d'hotel fent harmònics. I això a en Zawinul li tocava la pera, de manera que es dedicava a punxar-lo i tractar-lo de nenassa. Un mal dia que el pare del baix modern estava de baixa moral va cedir a les bromes/exigències/sarcasmes del teclista i va pillar una turca que el van haver de recollir amb una cullereta. I aquí va començar la davallada. Zawinul li va presentar els seus altres bons amics: la coca i el cavall, i en Jaco va convertir-se de la nit al dia en un ionqui que riu-te'n tu d'en Sid Vicious.

"Algú té una cullereta a mà?"

La història a partir d'aquí pren aires de tragèdia grega. En Jaco va tornar-se absolutament boig (maníac depressiu, paranoic, i altres coses no gaire millors). Es tirava pels balcons i passejava despullat en scooter per Tokio. Alcohòlic i politoxicòman, va acabar vivint com un homeless pels carrers de NY, carregant sempre el seu Jazz Bass. Els seus amics el van portar el metge, però els medicaments que li receptaven li adormien els dits i l'impedien tocar el baix, així que va decidir no prendre'ls a veure què passava.

I el que va passar és això: Una trista nit va provar d'entrar en un garito taja perdut, i com és obvi el porter (un vietnamita de 25 anys expert en arts marcials) no el va voler deixar entrar. En Jaco es va posar tonto : "Tu no shaps amb qui estash parlant... sóc en Jaco Pastorius, el millor baixista del món!" El vietnamita li va fotre tal pallissa a base de cops de kàrate que li va saltar un ull i va morir al cap de tres dies. Tenia 35 anys, i molta música a dins.

El malparit ja és mort, Jaco. Rest in peace.

Idiomes.

Començo la meva diatriba confessant que aprendre idiomes mai ha estat un dels meus forts. De fet entre els meus companys sóc conegut per ser l'home que per dir "breakfast" utilitza la pronunciació "brick-fast" (és a dir, maó ràpid).

"Garçon! D'aixonces... és que jo volia unes torradetes i un tallat..."

Però estava convençut que a Portugal això no suposaria cap problema per dues raons:

1- Portugal és Portugal, ja sabeu.
2- Aquí m'havien d'idolatrar com un Déu de l'Anglès, com si fos un Salinger, un Shakespeare...

Exemple de com seria en Salvador Sostres si es deixés bigotet i meleneta (i aprengués a escriure).

Però ai! Quina va ser la meva sorpresa al adonar-me que QUALSEVOL peixatera portuguesa de seixanta anys parla l'anglès mil vegades millor que jo! I per què és així?, us preguntareu amb tota la vostra curiositat catalana... doncs perquè allà no tenen càncers de persona com aquesta:

Aquí el tenim doblant una sèrie de dibuixos protagonitzada per l'Arnaldo Otegi.

En efecte. A Portugal no existeix aquesta lacra anomenada doblatge. Com a Suècia, com a Alemanya, com a tots els països del primer món que mereixen aquest nom. No hi ha un poderós "lobby" que ens obliga a escoltar veus impostades que no diuen el que han de dir perquè el traductor ha considerat que a "Tango i Cash" es diuen massa paraulotes. Els portuguesos no coneixen frases com: "És que no puc llegir el text i alhora veure les imatges" (cada vegada que escolto aquesta frase penso que potser és que els catalans apreciem els plans d'en Griffith a cada presa, i per tant les lletres fluorescents ens destorben l'atenció). Aquí en Humphrey Bogart té veu de marieta, i la gent no ha de suportar l'horrible accent de moro que imita del subnormal que dobla en Sayid.

Push the bottom!

Bé, en definitiva, que és molt humiliant que una iaia boja portuguesa es rigui "a la tua face" afirmant que els catalans som uns pagesos i uns ignorants perquè no coneixem l'idioma de la pèrfida albió.

I el pitjor és que té raó.

Portugal.

Com he acabat en un país que fa pudor de bacalhao és una incògnita que no ve a cuento. Però així és. Bé, en definitiva podríem dir que el vostre estimat formatge i guix ha obert una sucursal en un país que té cara de senyor que obre la boca.

Així doncs prepareu-vos per gaudir dia a dia de la dissecció d'aquesta societat subdesenvolupada i farcida de dones amb bigoti.

No pots esperar gaire d'un país que adora aquest macarra com si d'un Déu es tractés

La por.

Avui m'he creuat el violador de l'Eixample (versió 2.0) a les 8:32 del matí entre Aragó i Aribau. No feia olor de sofre, però portava una barra de pa a la mà. Segur que per fer alguna cosa perversa amb ella.

"Jo no en tinc la culpa. Amb aquesta pinta només podia ser violador o guionista".

El món del disseny.

Compartir pis amb una estudiant de disseny m'ha obert els ulls respecte a la importància d'aquesta activitat creativa. Abans pensava que disseny era només en Mariscal i la seva porqueria de dibuixos fets per un nen retardat profund, però no! El disseny també és l'Ipod, els pots de llapissos "Pöpli" i l'espremedora "Alessi Juicy Salif Citrus Fruit Squeezer"!

"A Mary Jane Watson no li acabava d'agradar la "joguina especial" d'en Peter"

Però que quedi clar, una cosa és que ser gaudir del disseny en tot el seu esplendor sigui molt cool, o que visitar les botigues Laie dels Museus faci molt d'intel·lectual, però el que no es pot tolerar de cap manera es portar posades aquestes sabates en pos de la modernitat:

"I apart costen 40 Frodos!!!"

Germans! Aixequem-nos tots plegats i diguem NO!
Diguem NO a la impostura! Diguem NO a la farsa! Diguem NO a l'escoria "modernilla" que es compra aquestes merdes i embruta els nostres carrers! Només així recuperarem allò que més humà ens fa a tots plegats: la dignitat.


En un altre ordre de coses avui Antena 3 estrena "El Internado", un canyardo de sèrie que vol provar de ser misteriosa com "Lost". No puc esperar a que l'estrenin per poder destrossar-la amb tot el meu odi en forma de punt justicier.

Quan penses que res et pot sorprendre...

Amb dos collons.

Sempre m'ha repugnant el Real Club Espanyol. Només pel nom que té l'equip i pel fet que el seu president és en Sánchez Llibre els haurien de fotre dins un sac i tirar-los a tots dins un volcà de lava ardent. En Tamudo és subnormal, en Rufete està acabat i en Pandiani va en camió als entrenaments. Ara bé, ahir, durant el partit contra l'escòria del Sevilla van demostrar uns collons que em van fer aixecar de la cadira i sentir-me més espanyolista que en Claudio Biern Boyd (sí, el dels Bobobops).

"Sí, definitivament és càncer de colon"

Quan temps fa que no vibrem tant amb el Barça? Per què en Ronaldinho s'esborra dels partits i ja no es treu de la "xistera" una puta jugada amb cara i ulls i dents? Per què no som capaços de lluitar per la pilota com si fos una olla plena de monedes d'or? Per què cada vegada m'avergonyeix més ser culer?

Potser l'Espanyol és un equip de perdedors... (rectifico): Segur que l'Espanyol és un equip de perdedors, ple de fatxes i asquerosos, però com a mínim hi posen ganes, i amb això ja s'han guanyat el meu respecte per sécula.

"Hola, soy Tamudo. Quizás se han fijado en que mi cara está concentrada en un solo punto y parece pintada por Magritte.

Little Miss Sunshine: un canyardo.

Ho sento, ho he de dir: Little Miss Sunshine és una merda de pel·lícula. Tothom (repeteixo) tothom al meu voltant em recomanava que al veiés: que si és molt sensible, que té uns grans personatges, que és còmica però alhora tendra... i un llarg etcètera que realment feia venir poques ganes de ganes de veure-la. Però bé, ja que crec que s'ha de potenciar el visionat del cinema independent me la vaig baixar de l'emule (curiós, però no tonto) i me la vaig empassar sencereta. Pitjo "play" i el primer que em trobo: el cartell de la Fox. A veure, que no era una pel·li independent? Aquest serà el primer esglaó de la infàmia.

Comencem l'argumentació: Per què en Formatge i Guix afirma que Little Miss Sunshine és un tros de merda? Endavant: la història no val un duro. Una nena lletja que es vol presentar a un concurs de bellesa infantil (tots junts: ooohh!). La lletja té una família molt desestructurada, i tots junts emprenen en furgoneta un viatge iniciàtic fins allà on se celebra el certamen, on descobriran que la bellesa no és gens important, que els sentiments són més valuosos.

En Yupi i l'Astrako ens van ensenyar que allò més bonic es troba a l'interior.
A menys que sigui un carcinoma, és clar.

Ara val a dir: I què? A qui li interessa això que ja hem vist a infinitat de pel·lícules molt millors, com ara Irreversible?

És igual... pensarem que és una d'aquelles històries en les que la peripècia és el de menys i el procés de creixement dels personatges és el que la fa rutllar (en definitiva, aquestes merdes que tant agraden a en McKee). Però... personatges? Quins personatges? Un defensor de la política del triomf que alhora és un perdedor? Bravo: el guionista ha creat la tècnica de la PARADOXA!!!

"Paradoxa (1)"


"Paradoxa (2)"

Més tonteries: un adolescent que llegeix Nietzsche i que no parla perquè vol ser pilot d'avions. Oh! Summament original! I no us desvetllaré l'argument però al final PARLA! Caram!

També tenim un iaio que no és un iaio normal perquè diu paraulotes, esnifa heroïna i porta una collonera com els que treballen als toros de les fires. Quina transgressió! Quina volta d'argument! Quina merda! Què es pensen que estan trencant aquests ianquis? Que potser ha tornat el codi Hays?

"En un poblado comanche, hau, hau, hau... lleno de mucho comanche..."

Frank és un filòsof homosexual suïcida que se suposa que està boig però alhora és el personatge més lúcid de la pel·lícula!!! Un boig que veu que els bojos són els altres! Magistral!

Per descomptat hi ha una dona que només fa que aguantar les tonteries dels altres i no fa res més. És el personatge de rèplica, vaja. I finalment una nena que és molt adorable i en el fons és millor que les nenes guapes perquè té bon cor i és entranyable.

"Les Prussian-Blue sí que són entranyables!"

La narració és més lineal que l'encefalograma del seu guionista. Primer es presenten els personatges. Es planteja el detonant i comença el viatge homèric. Hi ha una escena suposadament graciosa i després un pla de la furgoneta amb la que es mouen. Una altra seqüència hil·larant com la del policia que no troba un cadàver perquè a sobre hi ha una revista porno (propi dels films de Pajares i Esteso). Després tenim més plans de la furgoneta, i així successivament fins el número final, que és un espectacle del qual estan parlant durant tot el film i per tant no sorprèn en absolut, sinó que més aviat decep.

"En Rudy també va quedar decebut"

Que més... ah sí: els personatges no creixen més enllà del que és obvi, els girs argumentals són inversemblants (quan el jove descobreix que és daltònic als quinze anys em van entrar ganes de tornar enrere en el temps i matar els germans Lumière) i la interpretació és insulsa. Ah, i que és còmica ja em diran. Vaig riure una vegada, menys del que ho vaig fer amb Querelle de Fassbinder.

En definitiva, aquesta és una pel·li per ficar al mateix sac que Amélie o Garden State. Molt amables i simpàtiques, però que no proporcionen res més enllà. Són unes monyardades i només poden agradar a aquells que tinguin un cor que vulgui ser entendrit de forma deshonesta.

PD: Perquè després no diguin que sóc negatiu també parlaré de les coses bones: el millor del film és la furgoneta Volkswagen groga. T'entren ganes de comprar-te'n una!!

"No està mal.. però ara em dissenyes una furgona, que en aquesta merda de maleter no em cap la torre d'amplis Marshall"

Les excel·lències del màrqueting agressiu.

"No hi ha paraules"

Coses que detesto (I)

Darrerament he escoltat veus crítiques referint-se a la forma de gestionar la meva existència. La cosa més o menys va sempre així:

Algú: A tu no t'agrada res.
Jo: No és cert. A mi m'agraden moltes coses.
Algú: Però només parles de les que no t'agraden.
Jo: Potser sí. Deu ser perquè és molt més divertit criticar que alabar.

"L'odi genera odi. És el que té. Són coses que passen " Tyler (potser) dixit.

Per això estic fent un llistat de tot el que més em treu de polleguera, a veure si així puc trobar un fil conductor. No per res en especial, sinó més aviat per passar l'estona.

Endavant, doncs:

No puc suportar:

-Els fills de puta que fumen dins un ascensor.
-La gent que té a la nevera ampolles de Coca-cola de dos litres plenes d'aigua de l'aixeta.
-Els restaurants que posen oli de gira-sol als setrills.
-L'Artur Mas.
-Els ciclistes que van per carretera en grup i de xerrera, i que quan toques el clàxon perquè s'apartin et miren desafiant com dient: mata'm si tens valor.
-La columna diària de l'Avui d'en Salvador Sostres.
-Les iaies que no aixequen el paraigües quan passes pel seu cantó tot i el risc de treure't un ull.
-Els 4x4-tanc que omplen Barcelona, normalment conduïts per lloros votants de Convergència que van a recollir els nens al col·legi concertat.
-Les ulleres de sol que fan més de tres dits de gruix.
-El cabell engominat cap enrere estil torero que porten els executius del carrer Aribau.
- Les revistes gratuïtes de tendències (estil Go Mag) que em fan sentir un ignorant (cosa que probablement sóc) perquè parlen de grups, artistes i escriptors independents que no conec.

Coses que m'agraden:

-Els paios sense vergonya (i més si són republicans).

"Chapeau!"

El dolor

El dolor pot trobar-te de moltes formes. Pots veure't abandonat per algú a qui estimes. Pots adonar-te de fins a quin punt la vida és d'una futilitat extrema. Pots deixar que la tristor es converteixi en llàgrimes que cauen dels teus ulls i no et deixen veure les estrelles.

Però tot això darrer perd la seva importància quan un basc abertzale de 2x2 t'esmicola els testicles d'un patadot.

Com diu el meu amic Yukito: Heus ací uns bons ous a la basca!

"Ai."

Cap a casa!

"En Sonic sembla dir: Quin paio aquest del darrere!"

Després de veure el grandiós muntatge d'en Doc Moriarty no he pogut més que provar de contribuir a la causa (i alhora recordar aquell meravellós trasto anomeant "Master System").

Quin munt de "pinxos" i bacallà al pil-pil que es fotrà ara el pillastre d'en De juana!

L'estafa du Soleil

Divendres passat ens van regalar unes entrades per anar al "Cirque du Soleil". Sí, "aquell espectacle franco-canadenc de merda, ple de maricons maquillats amb mitges ajustades i movent el culet davant de tothom", com el defineix l'avi de l'Stan a "South Park".

"Vete, por favor"

Doncs bé, què us he de dir? Decepció per tots costats. Encara que de fet he de confessar que no anava pas amb excessiva confiança. No per les males crítiques, sinó més aviat pel contrari. Malfieu-vos d'una cosa que agrada a tothom. Segur que és un canyardo.

Que sí, que tot molt oníric i fantàstic, amb una ambientació encisadora, un vestuari cuidat i una escenografia majestuosa (com si d'un somni de l'Amélie Poulain es tractés) però, com tantes altres coses que triomfen, buida totalment de contingut.

"El nou vestuari dels "gogos" va defraudar el públic d'Arena"

I és que hem de recordar que t'ho venen com un circ, i és de tot menys això. Cinc números pobres de contorsionisme, dos pallassos que feien més pena que por (recordo a tothom que no ho sàpiga que els pallassos és allò que més m'aterreix del món), un xinès fet un vedell... i s'ha acabat, tu. Gairebé prefereixo aquells circs decadents amb feres desdentades als que em portava el meu pare quan tenia cinc anys. Sí, feien pudor a fems i tot feia pena, però almenys et podies fer una foto sobre un elefant.

"Potser sí que en Ronaldinho està un xic gras"

Bé, he de confessar que no tot és dolent. La música té el seu què, essent en directe i tocada amb uns músics d'allò més bons... gairebé em feien oblidar la dona-lloro que feia crits en no sé quin idioma.

Menció apart mereix la pausa de mitja hora (al mig d'un espectacle de noranta minuts escassos) que té com a únic objectiu que la gent arreplegui tota el "merchandising" del coi de circ.

"Entreu dins el nostre món de fantasia... i porteu les butxaques ben plenes"

En definitiva, un robatori. Ja pot la crítica vendre fum i parlar del poder de la imaginació, de la màgia, de la fantasia de la vida diària i bla bla bla.
Pur "show-business", farsa i fantotxada sense ordre, concert o sentit argumental.

Agudesa Visual

Eps, gent, que teniu feina!

Estic preparant un estudi sociològic sobre la velocitat de retenció retiniana i l'efecte phi. Es tracta de veure unes fotografies ràpidament i contestar les preguntes a continuació.

Endavant!

1. A quin partit voten els pares dels personatges fotografiats?
2. Com creieu que es diuen?
3. Quin deu ser (aproximadament) el seu cocient d'intel·ligència?

Contesteu el més ràpidament possible. Els resultats no serviran per a res, però... imagineu com riurem!!!

Monarquia, formatge i guix.

Sí, germans, s'ha mort la germana de la princesa. Això no m'alegra en absolut, però tampoc m'emprenya. En Mufasa em va ensenyar que hi ha una cosa que es diu Cercle de la Vida i que tots en formem part: les plantes, els lleons i els lloros com Erika Ortiz.

"De verdad que creía que eran caramelos Pez!!!"

El que ja no m'agrada tant és aquesta dèria de la casa reial per amagar tots els secrets de tan tèrbol assumpte per així protegir el seu honor. No me malinterpreteu. No és que sigui un morbós i m'interessi saber si la van trobar farcida de barbitúrics i amb una Barbie Submarinista dins el seu entrecuix, sinó que m'emprenya que en aquest país hi hagi un col·lectiu intocable que controli tots els mitjans al seu antull. Doncs ho sento, però a mi m'importa un cul i mig ofendre la corona, i com apart he d'amortitzar el tatuatge que m'he fet al tors amb els passadissos de la presó de Quatre camins, diré unes paraules.

El rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón, és RETARDAT MENTAL PROFUND.

Sí senyors, amb tots els seus ets i uts. Què es pensaven? Que es podien anar al llit entre cosins germans durant segles i que res passaria?La natura és llesta, i és normal que els fills els surtin SUBNORMALS. Si això fos Missouri (un altre racó a on l'endogàmia és esport nacional), els reis no tindrien dents, tocarien el banjo i fornicarien amb els animals de la granja contínuament (Hot Shots, què bona).

Ara bé, com molt bé diu el meu senyor pare, a cap ximple amb diners li dona per colpejar la seva cuca contra una paret. El monarca s'ha estat rebolcant durant anys amb tot un seguit de meuques i fúrcies (véase Bárbara Rey) mentre la seva esposa (una mescla del gos de Fraggel Rock i un Minimoy) feia la "professional" pel món.

"Esta canción de Demis Roussos siempre me entristece".

El seu plançó, estella del mateix pal. Un altre OLIGOFRÈNIC amb afició per cardar-se la primera rossa que se li plantés davant.

L'Elena, la filla gran, és més defensable. Tanquin-la en un sanatori, senyors, i alimentin-la amb una sonda anal perquè no pateixi davant aquest món que és incapaç d'entendre. El seu marit el salvo. Cap persona ha definit millor el terme kitsch.

"Yo soy Sam".

No és només que no sàpiguen vocalitzar i es gastin els nostres quartos en cocaïna, és que a sobre la població perd el cul per ells. Sí, senyors, el món és ple de monàrquics" i "republicans però Juancarlistas" que van a adorar-los al crit de "Monarcah, guapoh" quan ens regalen la seva presència. Apart et recorden com de "campechanos" i senzills són tots plegats.

Els mitjans callen (no com a Anglaterra) davant aquest cúmul de despropòsits. Sabren mai si el príncep Felip s'ha presentat en una festa vestit de nazi com el seu col·lega Enric d'Anglaterra?

Exemple de "liante"

Els mitjans només recorden la gran tasca (?) que el rei va fer durant el 14-F (quan devia parar per allà perquè es cardava alguna diputada, segur), i li llepen el cul a ell i a tota la seva família de pallassos. I per haver treballat un dia se l'ha de mantenir amb aquesta grandiloqüència? Gran feina. Truquin-me quan hi hagi oposicions.

Manifest d'en Formatge i Guix (Nº2)

1- El Rei d'Espanya i tota la seva família són discapacitats mentals profunds.
2- Els monàrquics són discapacitats mentals profunds.
3- M'hi pixo i m'hi cago en la monarquia, la bandera, la pàtria i la Lloll Beltran.

Literatura i Häagen-Dazs.

La lectura és un dels majors plaers als que hom pot enfrontar-se. Gràcies a la literatura he viatjat a països meravellosos des del meu sofà i he fet centenars d'amics dels que m'havia d'acomiadar amb una llàgrima al finalitzar l'última plana (sobretot si eren personatges d'en Bukowsky i morien de coma etílic).

Hi ha milers de llibres meravellosos a les prestatgeries de les biblioteques, però per comptes de gaudir-los, moltes dones participen en un fenomen que el màrqueting ha anomenat Chick-Lit i que les degrada, amb dolor i pesar per la meva part, a retardades mentals de la pitjor espècie.

L'hòstia.

El Chick-Lit (no confondre el terme amb un diminutiu de Chicken Little), és un pseudo-gènere literari que va néixer amb aquella porqueria de llibre anomenat El Diario de Bridget Jones i es va refermar amb una de les sèries més imbècils i plenes d'estereotips que he vist mai: Sexo en Nueva York.

Tots aquests llibres (?) segueixen el mateix patró:

1- La protagonista és una dona jove i alliberada amb una feina creativa (redactora de revistes de moda, creativa publicitària, dissenyadora... ). Atractiva, independent i amb un marcat caràcter feminista.

No, Simone, no riguis. Tu no ets un bon exemple

2-L'antagonista és normalment l'ex-parella de la protagonista, un home que canvia la seva xicota (molt sensible i "especial") per la seva secretària tenyida i amb els pits operats (perquè ell també és un redactor, o publicista, o qualsevol altra feina "cool"). Com l'home és un ésser primari i infidel per natura tot queda justificat i no hi ha diferents lectures.

3- La protagonista, després d'aquest desengany, es torna més cínica i analitza (juntament amb les seves amigues mentre prenen un te Puh-er en un sofisticat cafè-llibreria) els defectes i contradiccions masculines. També es torna, vés a saber com, més guapa i triomfadora.

4- L'ex-xicot s'adona de com de meravellosa és la protagonista, i vol tornar amb ella. Però aquesta ha conegut un jove pintor (o poeta, fotògraf, escriptor...) fibrat, sensible i amb una barba de tres dies que la tracta com si d'un suau instrument musical es tractés. Finalment ella avergonyeix l'home que tant la va ferir. Fi.

I llavors li passen aquest tipus de coses.

En definitiva, literatura de merda basada en pintar un món meravellós que les dones que devoren aquest tipus de literatura no coneixeran mai. Exactament com els llibres de "Harry Potter" pels nens que pateixen Bullying o els articles de Xaviera del "Playboy" que els homes devorem.

Manifest d'en Formatge i Guix (nº1):

1- Els homes no suportem en Jordi Labanda. És un fill de puta de la pitjor calanya i en Jake La Motta li hauria de fer una cara nova.
2- La Sarah Jessica Parker és un tros de cavallot espantós.
3- Les dones que enumeren tots els tòpics sobre els homes que han escoltat a "El Club de la Comedia" són SUBNORMALS.

Plantem cara, per l'amor de Déu.

Els estralls de la soledat

La vida de l'home postmodern està marcada pel desassossec. Som emocionalment líquids, i no aconseguim establir una estabilitat sòlida. Patim una vida sinusoïdal, incapaços de mantenir una existència estoica. Aquest atomisme desvinculat ens allunya de tota possibilitat de trobar l'amor.

Sí, col·lega, el que tu vulguis, però això no excusa coses com aquesta:

"Cencillo pero no hueco". Vés per on.

Eps! Que no nego que trobar l'amor pugui ser difícil, però per l'amor de Satanàs, la dignitat ha d'estar sempre en primer pla:

Ara et truco.

Aquestes boniques instantànies estan extretes de la xarxa, que pel que sembla s'ha convertit en la casa de cites més visitada del món. La gent penja fotos seves perquè desconeguts els votin i així fer amics i potser alguna cosa més. Demencial.

Ara podria ser un bon moment per parlar dels nous sistemes d'interacció personal, del "Tercer entorn" com a aparador de la falsedat o de les teories de la màscara de Heidegger, però com aquest no és un blog per reflexionar sinó per riure aquí teniu:

Emocions fortes assegurades.

Per si us agrada "Bollywood". Vigileu amb les intocables, són unes feres al llit.

Un mal lloc si busqueu sexe ràpid i sense preguntes.

L'Isaak mai més passarà un Hannukah sol i trist.

Multidisciplinarietat.

No hi res que sorprengui més que veure personatges als que admires fora del seu àmbit natural, en un altre que encara fa que els admiris més. M'explico: en el post anterior em vaig referir a David Lynch i a Takeshi Kitano com els meus realitzadors preferits. Quina ha estat la meva sorpresa al veure que també són uns asos de les sis cordes!!

"L'estil ho és tot, companys"

En David Lynch és un denotat guitarrista de heavy que fins i tot disposa de la seva pròpia guitarra "signature" de la marca "Fernandes". De forma absurda, com no.

"En Rayito es va aprimar durant la pubertat"

I en "Beat" Takeshi adora tocar blues amb la seva Telecaster del '62. I pel que sembla té un "feeling" brutal.


Grans!

Fulanes Cares

Ja fa anys que observo aquest fenomen anomenat "Oscars" amb una mescla d'estupefacció, indiferència i indignació a parts iguals. Acceptem-ho. Uns premis de cinema que mai han tingut consideració envers Takeshi Kitano (o David Lynch) i entreguen onze estatuetes al canyardo de "Titanic" són una blasfèmia.

"Beat" Takeshi/David Duchovny


"Algun dia filmaré "Sonatine" i flipareu".

No em posaré a fer una diatriba sobre el mercantilisme artístic. Més que res perquè hi ha un tema molt més important del que s'ha de parlar.

Han nominat Penélope Cruz com a millor actriu.

"All the pretty(?) horses"

Qui ens havia de dir a nosaltres que aquella puteta del videoclip de Mecano "La fuerza del Destino" acabaria al "Hall of Fame" Hollywoodià? Probablement només ella, que ja tenia molt clar què era capaç de fer per aconseguir l'èxit, i només amb disset anys.

I és que la nostra estimada Pe ha arribat, a base de cop de cony, a ser un dels personatges més importants de la pell de toro. La seva capacitat interpretativa és comparable a la d'una tapa de iogurt i té la veu més desagradable que la Gracita Morales, però tot i així s'ha fet un lloc en l'"star system".

Deixeu-me especular:

Videoclip "La Fuerza del Destino"- Romanç amb el monyes d'en Nacho Cano.
Vanilla Sky- Romanç amb en Tom Cruise
All the pretty horses- Romanç amb en Matt Damon
Blow- Romanç amb en Johnny Depp
La Mandolina del Capitán Corelli (Valenta merda) -Romanç amb en Nicolas Cage
Sahara- Romanç amb en Matthew McConaughey
Bandidas- Romanç amb la Salma Hayek (!)

En definitiva. Aquesta tia és un (i perdoneu-me l'expressió) putonàs del tamany d'un Hammond B3 amb "rotary" inclòs.

Ni més ni menys.