3/26/2007

El dolor

El dolor pot trobar-te de moltes formes. Pots veure't abandonat per algú a qui estimes. Pots adonar-te de fins a quin punt la vida és d'una futilitat extrema. Pots deixar que la tristor es converteixi en llàgrimes que cauen dels teus ulls i no et deixen veure les estrelles.

Però tot això darrer perd la seva importància quan un basc abertzale de 2x2 t'esmicola els testicles d'un patadot.

Com diu el meu amic Yukito: Heus ací uns bons ous a la basca!


"Ai."





3/02/2007

Cap a casa!

"En Sonic sembla dir: Quin paio aquest del darrere!"


Després de veure el grandiós muntatge d'en Doc Moriarty no he pogut més que provar de contribuir a la causa (i alhora recordar aquell meravellós trasto anomeant "Master System").

Quin munt de "pinxos" i bacallà al pil-pil que es fotrà ara el pillastre d'en De juana!

2/27/2007

L'estafa du Soleil

Divendres passat ens van regalar unes entrades per anar al "Cirque du Soleil". Sí, "aquell espectacle franco-canadenc de merda, ple de maricons maquillats amb mitges ajustades i movent el culet davant de tothom", com el defineix l'avi de l'Stan a "South Park".

"Vete, por favor"


Doncs bé, què us he de dir? Decepció per tots costats. Encara que de fet he de confessar que no anava pas amb excessiva confiança. No per les males crítiques, sinó més aviat pel contrari. Malfieu-vos d'una cosa que agrada a tothom. Segur que és un canyardo.

Que sí, que tot molt oníric i fantàstic, amb una ambientació encisadora, un vestuari cuidat i una escenografia majestuosa (com si d'un somni de l'Amélie Poulain es tractés) però, com tantes altres coses que triomfen, buida totalment de contingut.

"El nou vestuari dels "gogos" va defraudar el públic d'Arena"

I és que hem de recordar que t'ho venen com un circ, i és de tot menys això. Cinc números pobres de contorsionisme, dos pallassos que feien més pena que por (recordo a tothom que no ho sàpiga que els pallassos és allò que més m'aterreix del món), un xinès fet un vedell... i s'ha acabat, tu. Gairebé prefereixo aquells circs decadents amb feres desdentades als que em portava el meu pare quan tenia cinc anys. Sí, feien pudor a fems i tot feia pena, però almenys et podies fer una foto sobre un elefant.

"Potser sí que en Ronaldinho està un xic gras"

Bé, he de confessar que no tot és dolent. La música té el seu què, essent en directe i tocada amb uns músics d'allò més bons... gairebé em feien oblidar la dona-lloro que feia crits en no sé quin idioma.

Menció apart mereix la pausa de mitja hora (al mig d'un espectacle de noranta minuts escassos) que té com a únic objectiu que la gent arreplegui tota el "merchandising" del coi de circ.

"Entreu dins el nostre món de fantasia... i porteu les butxaques ben plenes"

En definitiva, un robatori. Ja pot la crítica vendre fum i parlar del poder de la imaginació, de la màgia, de la fantasia de la vida diària i bla bla bla.
Pur "show-business", farsa i fantotxada sense ordre, concert o sentit argumental.

2/13/2007

Agudesa Visual

Eps, gent, que teniu feina!

Estic preparant un estudi sociològic sobre la velocitat de retenció retiniana i l'efecte phi. Es tracta de veure unes fotografies ràpidament i contestar les preguntes a continuació.

Endavant!




1. A quin partit voten els pares dels personatges fotografiats?
2. Com creieu que es diuen?
3. Quin deu ser (aproximadament) el seu cocient d'intel·ligència?

Contesteu el més ràpidament possible. Els resultats no serviran per a res, però... imagineu com riurem!!!

2/09/2007

Monarquia, formatge i guix.

Sí, germans, s'ha mort la germana de la princesa. Això no m'alegra en absolut, però tampoc m'emprenya. En Mufasa em va ensenyar que hi ha una cosa que es diu Cercle de la Vida i que tots en formem part: les plantes, els lleons i els lloros com Erika Ortiz.

"De verdad que creía que eran caramelos Pez!!!"


El que ja no m'agrada tant és aquesta dèria de la casa reial per amagar tots els secrets de tan tèrbol assumpte per així protegir el seu honor. No me malinterpreteu. No és que sigui un morbós i m'interessi saber si la van trobar farcida de barbitúrics i amb una Barbie Submarinista dins el seu entrecuix, sinó que m'emprenya que en aquest país hi hagi un col·lectiu intocable que controli tots els mitjans al seu antull. Doncs ho sento, però a mi m'importa un cul i mig ofendre la corona, i com apart he d'amortitzar el tatuatge que m'he fet al tors amb els passadissos de la presó de Quatre camins, diré unes paraules.

El rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón, és RETARDAT MENTAL PROFUND.

Sí senyors, amb tots els seus ets i uts. Què es pensaven? Que es podien anar al llit entre cosins germans durant segles i que res passaria?La natura és llesta, i és normal que els fills els surtin SUBNORMALS. Si això fos Missouri (un altre racó a on l'endogàmia és esport nacional), els reis no tindrien dents, tocarien el banjo i fornicarien amb els animals de la granja contínuament (Hot Shots, què bona).

Ara bé, com molt bé diu el meu senyor pare, a cap ximple amb diners li dona per colpejar la seva cuca contra una paret. El monarca s'ha estat rebolcant durant anys amb tot un seguit de meuques i fúrcies (véase Bárbara Rey) mentre la seva esposa (una mescla del gos de Fraggel Rock i un Minimoy) feia la "professional" pel món.

"Esta canción de Demis Roussos siempre me entristece".

El seu plançó, estella del mateix pal. Un altre OLIGOFRÈNIC amb afició per cardar-se la primera rossa que se li plantés davant.

L'Elena, la filla gran, és més defensable. Tanquin-la en un sanatori, senyors, i alimentin-la amb una sonda anal perquè no pateixi davant aquest món que és incapaç d'entendre. El seu marit el salvo. Cap persona ha definit millor el terme kitsch.

"Yo soy Sam".

No és només que no sàpiguen vocalitzar i es gastin els nostres quartos en cocaïna, és que a sobre la població perd el cul per ells. Sí, senyors, el món és ple de monàrquics" i "republicans però Juancarlistas" que van a adorar-los al crit de "Monarcah, guapoh" quan ens regalen la seva presència. Apart et recorden com de "campechanos" i senzills són tots plegats.

Els mitjans callen (no com a Anglaterra) davant aquest cúmul de despropòsits. Sabren mai si el príncep Felip s'ha presentat en una festa vestit de nazi com el seu col·lega Enric d'Anglaterra?


Exemple de "liante"

Els mitjans només recorden la gran tasca (?) que el rei va fer durant el 14-F (quan devia parar per allà perquè es cardava alguna diputada, segur), i li llepen el cul a ell i a tota la seva família de pallassos. I per haver treballat un dia se l'ha de mantenir amb aquesta grandiloqüència? Gran feina. Truquin-me quan hi hagi oposicions.


Manifest d'en Formatge i Guix (Nº2)


1- El Rei d'Espanya i tota la seva família són discapacitats mentals profunds.
2- Els monàrquics són discapacitats mentals profunds.
3- M'hi pixo i m'hi cago en la monarquia, la bandera, la pàtria i la Lloll Beltran.

2/02/2007

Literatura i Häagen-Dazs.

La lectura és un dels majors plaers als que hom pot enfrontar-se. Gràcies a la literatura he viatjat a països meravellosos des del meu sofà i he fet centenars d'amics dels que m'havia d'acomiadar amb una llàgrima al finalitzar l'última plana (sobretot si eren personatges d'en Bukowsky i morien de coma etílic).

Hi ha milers de llibres meravellosos a les prestatgeries de les biblioteques, però per comptes de gaudir-los, moltes dones participen en un fenomen que el màrqueting ha anomenat Chick-Lit i que les degrada, amb dolor i pesar per la meva part, a retardades mentals de la pitjor espècie.

L'hòstia.

El Chick-Lit (no confondre el terme amb un diminutiu de Chicken Little), és un pseudo-gènere literari que va néixer amb aquella porqueria de llibre anomenat El Diario de Bridget Jones i es va refermar amb una de les sèries més imbècils i plenes d'estereotips que he vist mai: Sexo en Nueva York.

Tots aquests llibres (?) segueixen el mateix patró:

1- La protagonista és una dona jove i alliberada amb una feina creativa (redactora de revistes de moda, creativa publicitària, dissenyadora... ). Atractiva, independent i amb un marcat caràcter feminista.

No, Simone, no riguis. Tu no ets un bon exemple


2-L'antagonista és normalment l'ex-parella de la protagonista, un home que canvia la seva xicota (molt sensible i "especial") per la seva secretària tenyida i amb els pits operats (perquè ell també és un redactor, o publicista, o qualsevol altra feina "cool"). Com l'home és un ésser primari i infidel per natura tot queda justificat i no hi ha diferents lectures.

3- La protagonista, després d'aquest desengany, es torna més cínica i analitza (juntament amb les seves amigues mentre prenen un te Puh-er en un sofisticat cafè-llibreria) els defectes i contradiccions masculines. També es torna, vés a saber com, més guapa i triomfadora.

4- L'ex-xicot s'adona de com de meravellosa és la protagonista, i vol tornar amb ella. Però aquesta ha conegut un jove pintor (o poeta, fotògraf, escriptor...) fibrat, sensible i amb una barba de tres dies que la tracta com si d'un suau instrument musical es tractés. Finalment ella avergonyeix l'home que tant la va ferir. Fi.


I llavors li passen aquest tipus de coses.

En definitiva, literatura de merda basada en pintar un món meravellós que les dones que devoren aquest tipus de literatura no coneixeran mai. Exactament com els llibres de "Harry Potter" pels nens que pateixen Bullying o els articles de Xaviera del "Playboy" que els homes devorem.

Manifest d'en Formatge i Guix (nº1):

1- Els homes no suportem en Jordi Labanda. És un fill de puta de la pitjor calanya i en Jake La Motta li hauria de fer una cara nova.
2- La Sarah Jessica Parker és un tros de cavallot espantós.
3- Les dones que enumeren tots els tòpics sobre els homes que han escoltat a "El Club de la Comedia" són SUBNORMALS.



Plantem cara, per l'amor de Déu.

1/29/2007

Els estralls de la soledat

La vida de l'home postmodern està marcada pel desassossec. Som emocionalment líquids, i no aconseguim establir una estabilitat sòlida. Patim una vida sinusoïdal, incapaços de mantenir una existència estoica. Aquest atomisme desvinculat ens allunya de tota possibilitat de trobar l'amor.

Sí, col·lega, el que tu vulguis, però això no excusa coses com aquesta:

"Cencillo pero no hueco". Vés per on.

Eps! Que no nego que trobar l'amor pugui ser difícil, però per l'amor de Satanàs, la dignitat ha d'estar sempre en primer pla:


Ara et truco.

Aquestes boniques instantànies estan extretes de la xarxa, que pel que sembla s'ha convertit en la casa de cites més visitada del món. La gent penja fotos seves perquè desconeguts els votin i així fer amics i potser alguna cosa més. Demencial.

Ara podria ser un bon moment per parlar dels nous sistemes d'interacció personal, del "Tercer entorn" com a aparador de la falsedat o de les teories de la màscara de Heidegger, però com aquest no és un blog per reflexionar sinó per riure aquí teniu:


Emocions fortes assegurades.


Per si us agrada "Bollywood". Vigileu amb les intocables, són unes feres al llit.


Un mal lloc si busqueu sexe ràpid i sense preguntes.


L'Isaak mai més passarà un Hannukah sol i trist.






1/26/2007

Multidisciplinarietat.

No hi res que sorprengui més que veure personatges als que admires fora del seu àmbit natural, en un altre que encara fa que els admiris més. M'explico: en el post anterior em vaig referir a David Lynch i a Takeshi Kitano com els meus realitzadors preferits. Quina ha estat la meva sorpresa al veure que també són uns asos de les sis cordes!!


"L'estil ho és tot, companys"


En David Lynch és un denotat guitarrista de heavy que fins i tot disposa de la seva pròpia guitarra "signature" de la marca "Fernandes". De forma absurda, com no.


"En Rayito es va aprimar durant la pubertat"


I en "Beat" Takeshi adora tocar blues amb la seva Telecaster del '62. I pel que sembla té un "feeling" brutal.


Grans!

1/23/2007

Fulanes Cares

Ja fa anys que observo aquest fenomen anomenat "Oscars" amb una mescla d'estupefacció, indiferència i indignació a parts iguals. Acceptem-ho. Uns premis de cinema que mai han tingut consideració envers Takeshi Kitano (o David Lynch) i entreguen onze estatuetes al canyardo de "Titanic" són una blasfèmia.

"Beat" Takeshi/David Duchovny


"Algun dia filmaré "Sonatine" i flipareu".


No em posaré a fer una diatriba sobre el mercantilisme artístic. Més que res perquè hi ha un tema molt més important del que s'ha de parlar.

Han nominat Penélope Cruz com a millor actriu.

"All the pretty(?) horses"


Qui ens havia de dir a nosaltres que aquella puteta del videoclip de Mecano "La fuerza del Destino" acabaria al "Hall of Fame" Hollywoodià? Probablement només ella, que ja tenia molt clar què era capaç de fer per aconseguir l'èxit, i només amb disset anys.

I és que la nostra estimada Pe ha arribat, a base de cop de cony, a ser un dels personatges més importants de la pell de toro. La seva capacitat interpretativa és comparable a la d'una tapa de iogurt i té la veu més desagradable que la Gracita Morales, però tot i així s'ha fet un lloc en l'"star system".

Deixeu-me especular:

Videoclip "La Fuerza del Destino"- Romanç amb el monyes d'en Nacho Cano.
Vanilla Sky- Romanç amb en Tom Cruise
All the pretty horses- Romanç amb en Matt Damon
Blow- Romanç amb en Johnny Depp
La Mandolina del Capitán Corelli (Valenta merda) -Romanç amb en Nicolas Cage
Sahara- Romanç amb en Matthew McConaughey
Bandidas- Romanç amb la Salma Hayek (!)

En definitiva. Aquesta tia és un (i perdoneu-me l'expressió) putonàs del tamany d'un Hammond B3 amb "rotary" inclòs.

Ni més ni menys.





1/16/2007

Richie Nixon.

Acabo de gaudir del fantàstic episodi de "Futurama" en el que el cap d'en Richard Nixon es presenta a les eleccions de l'Univers i guanya per un vot, per desgràcia de tots els habitants de la galàxia.

Tots els països tenen la seva ovella negra, i Estats Units no és pas una excepció. Més aviat a la inversa, ja que podríem fer una enorme llista dels presidents infames que s'han fumat un puro al Despatx Oval. Però Nixon és diferent. Només cal recordar la seva cara d'estupor durant aquell debat televisiu en el que en Kennedy se'l va jamar amb patates per adonar-nos de fins a quin punt aquell paio era un malparit.


"Ja te'n recordaràs d'aquesta humiliació quan passis per Dallas"


Si ja era fàcil odiar-lo per tot el merder de Vietnam i per haver volgut empresonar Harry Reems (un dels millors artistes que mai han existit i del qual en parlaré més extensament ben aviat), ahir vaig llegir una notícia que em va deixar bocabadat. Pel que sembla durant el seu mandat el president va tenir una reunió sorpresa amb un rei. Però no amb qualsevol rei. Amb el del rock.

"Vinga, ja poden entrar les fúrcies!"


Pel que sembla l'Elvis volia ser considerat un estendard de la lluita contra la droga (durant la reunió portava més pastilles entre pit i esquena que la dona de l'Artur Mas) i per això volia una placa d'agent federal. Apart també es volia queixar de quatre melenuts anomenats "The Beatles" (que venien més discos que ell) i dels nous drets atorgats als negres.

On a cold and grey Chicago morn'
another little baby child is born
in the ghetto...




1/09/2007

Dubtes fisonòmics.

Voldria saber perquè en aquesta foto del senyor Antoni Duran i Lleida l'home que surt és un senyor estrany que no és l'Antoni Duran i Lleida.

És més, si un es fixa, del nas cap avall la cara és la del senyor Josep Cuní.


"Qui és aquest home?"




1/08/2007

Barallar-se com un monyes.

No seré jo el que digui que la violència és legítima. Si podeu evitar entrar en una baralla, feu-ho. Ara bé, si no queda més remei que utilitzar els punys, que sigui com uns senyors i no com si estiguéssiu al pati del col·le, per l'amor de Déu.

Que fa vergonya veure dos paios com torres jugant al molinet.


1/07/2007

Reis Valls, són els teus reis.

Bé, ja s'ha acabat el Nadal. Però no us emocioneu, que no em posaré pas a criticar res sobre el capitalisme/consumisme i altre "blablabla" absurd propi d'esquàter pollós (i que consti en acta que no tinc res en contra dels esquàters pollosos tret del fet que existeixin).

A allò que anàvem: El que més em sobta del Nadal és la tradició aquesta dels Reis Mags, i en concret les cavalcades.

Ja fa un parell d'anys que, per obligacions familiars, em veig cada dia 5 de Desembre vestit de tigre i donant caramelets als nens del barri de Sant Andreu. I m'encanta. Hauríeu d'experimentar la sensació de repartir bona voluntat (borratxo com un lèmur) a tots els nens.

Ja sabeu que jo m'alimento a base dels somriures dels nens, però tot i així hi ha alguna qüestió que enfosqueix l'escena.

Resulta que la gent es torna BOJA quan veu algú repartint coses gratis. Se'm van tirar al coll diverses iaies que sota el crit "dameh carameloh pa los niñoh" gairebé se m'emporten el cap (no el de tigre, l'altre) i alguns nen psicòpates quasi queden esmicolats sota les rodes de la furgoneta mentre provaven de rapinyar algun caramel de maduixa.

I jo em pregunto: Si regaléssim doblons d'or o vidres d'Swarovsky què faria la gent? Encanyonar-nos amb retallades?

Sant Andreu és pitjor que qualsevol poblat Bielorús. No ho dubteu.


"Sense comentaris"




1/05/2007

Cosetes Diverses.

1. Diuen que el cos d'en Wolfgang Prilkopil va ser enterrat dins una tomba anònima amb un nom fals perquè ningú profanés la seva tomba. Mentida! Els investigadors hebreus de "Kesoytiza Private Eye" han descobert que Natascha Kampush es va empassar el cadàver del seu segrestador com a venjança per haver-li impedit gaudir les cinc primeres temporades de "Los Soprano".

"Exemple de dona alimentada a base de "wok" a la Prilkopil"


"Exemple de dona alimentada a base de "wok" DE Prilkopil"


Necessiteu més proves?



2. En un altre ordre de coses, uns senyors molt salats de Connecticut que regenten una botiga de joguines han posat a la venda un nino peculiar anomenat "Dope on a rope":

"Properament a Toys'R'Us"


En Saddam penjat és la seva nova creació, però també podeu comprar un Hugo Chàvez o un Yakmed Ahmadinejad molt graciosos (i fets força barroerament, tot s'ha de dir) a la web www.herobuilders.com.

De res!




1/02/2007

On són els meus calés?

Des que va arribar l'euro no tinc un duro. De fet abans també estava més sec que un entrepà de polvorons, però recordo la sensació de treure 2.000 pessetes del banc i tenir per passar tot el cap de setmana (racionant el consum de drogues i "robo-pilinguis", això sí). Ara trec 20 frodos del caixer (que són 3.330 i escaig) i em duren 23 minuts a la butxaca.

Què ha passat?

Bé, jo creia que tots els botiguers, cambrers, empresaris, benziners, etc... eren una colla de FILLS DE PUTA (vaja, he dit FILLS DE PUTA) que van decidir aprofitar l'avinentesa per forrar-se.

Però després, oh! El senyor Almunia, el Comissari d'Assumptes Econòmics, va dir que aquesta és una "falsa percepció erròniament instal·lada dins la ment dels espanyols".


"És que sou una colla de malpensats!"


"Ah, (vaig pensar) encara sort! Creia que m'estaven estafant però no, resulta que per comptes d'això m'he tornat subnormal profund i he oblidat com es compten els calés! Buff, quina tranquil·litat! No és que m'estiguin prenent el pèl, és que sóc un retardat mental!!! Llavors perquè m'estranya que un paquet de pitis hagi pujat un 17%?" De fet podria pensar: "Vaja, no recordo que el sou hagi pujat aquest import," però fer això seria ser antieuropeista, ja que el senyor
Almunia diu que tot està bé i que aquí no ha passat res!

Però avui llegeixo el.pais.com i resulta que no, que un estudi afirma que tot ha pujat de preu un 60%!!

Un breu resum:

-Barra de pa: un 100% + (o sigui, el doble).
-Carn de bacallà: 75%
-Bossa aperitius: 107,7%+
-Birra: 99,6%+ (malparits!)
-Cafè amb llet: 80%+
-Universitat: 90,20%+
-Menú: 66%+

Això sí, les taronges han baixat un 30%!! Gràcies, senyor Almunia!!!

SIMULACIÓ INFOGRÀFICA DEL PROGRÉS DE PARÍS HILTON SI HAGUÉS VISCUT A ESPANYA DURANT ELS DARRERS CINC ANYS.



"Abans"




"Després"



12/14/2006

Al tanto.


"Nunca te metas con "La Familia", Salvattore"









12/13/2006

Les mentides fan plorar el nen Abraham

Ahir es va clausurar un seminari anomenat "L'Holocaust i les seves conseqüències" que segur que portarà tela. I és que no és per a menys. Amb aquest nom hom podria creure que es tracta d'una d'aquelles lacrimògenes reunions de "Antics Companys de Mauthausen" (promocions 1938-1945), però no és això exactament. Aquest simposi l'ha organitzat uns dels més grans liantes que ha donat la història contemporània: Mahmud Ahmadineyad.


"De verdah no quiereh rosah? Novia guapa!"


A veure, anem per pams. La primera pregunta que ens hem de fer és el motiu que pot dur a aquest paio a organitzar un seminari sobre l'Holocaust, i més encara si tenim en compte que durant la seva carrera política ha deixat anar comentaris com:


1-"Israel desapareixerà aviat"
2-"Gràcies al desig del poble i a l'existència de Déu, el règim sionista està en decliu"
3-"Els jueus han inventat la llegenda de que van ser massacrats"

Ja podeu imaginar quin tipus de conferenciants han anat passant per la tribuna: negacionistes, revisionistes, dones disfressades de Sherezade, membres del KKK... el de sempre, en definitiva. I llavors he vist aquesta fotografia:


"Bravo, rabino!"


Jueus Ortodoxos (el diari els defineix com a dissidents, com els de "Monthy Python") saludant el tio que més els odia del món. Això no s'havia vist mai!!! (exceptuant els homosexuals que van a missa, o els que són militants del PP, o els marroquins o bolivians "skin", els obrers d'extrema dreta...etc)

La vida és un cabaret... i una eterna contradicció.



12/07/2006

La Soraya y el Choni hacen amigüitos.

Sóc un gafa-pasta, no ho puc negar. Em dedico a una activitat artística, m'he empassat tota la filmografia d'Herzog i sé més o menys quin és el significat de la paraula axioma (i la utilitzo sovint per marcar distàncies amb els meus interlocutors).

Abans, com a bon pseudo-intel·lectual, donava la brasa a qui podia arreplegar, però ara, gràcies a les noves tecnologies, disposo d'un blog a on deixar anar totes les meves tonteries (perdó, divagacions) i poder així conèixer gent amb les mateixes inquietuds que un servidor.

Això em va fer pensar que, com molt bé va dir un senyor que feia surf sense fusta sobre el Mar de Galilea, de tot ha d'haver-hi a les vinyes del Senyor . Així doncs seria ingenu pensar que les persones que gaudeixen de les pel·lícules de Vin Diesel i les harmonies de "Katedral del Sonido" no expressen les seves reflexions i les seves pors a la xarxa.

Per tant, si acceptem que aquesta tipologia ciutadana disposa d'aquest espai virtual... quina és la seva pàgina?

Xaiets i xaietes, us presento "Votamicuerpo.com":


"Chelo, haga el favor de hacer rápido la instantánea, que llegamos tarde al "simposium" sobre Adorno"


"Esta yegua, no es mi vieja yegua gris, no es mi vieja yegua gris..."


"Al venedor de cupons de l'O.N.C.E. de Fabra i Puig li agrada escolpir el seu tòrax"


Tota aquesta gent que mira Gran Hermano i es baixa els "politonos" amb la nova cançó de "El Barrio" ha descobert una nova forma d'interaccionar. Us explico què s'ha de fer per entrar dins d'aquest apassionant nou món:

A) Pengeu una fotografia vostra (a poder ser mostrant tots els vostres atractius).


B) Recordeu que és important triar un "nickname" amb ganxo: morenon_xuliko, Jitaniko_KAnastero o el_bekam_rubito són bones opcions, però ohhhh... Ja estan agafades.


C) Llavors els altres membres del club "Mensa" et deixen comentaris tipus:

"QaRiñOoOoo mAs DejAo eNaMoRaIkAaA UaPoOoOQe rEbUnIKo kErESsSS"

"jajajajja sabes k no..qe en cuanto te enseño mis "pectorares" caes rendida a mis piesssss "

"pedasoo de rubiaa!!! un 1oo wuapisima!!!! d dnde ers???? un besasoooo!!!".


D) I res, a conèixer gent i fer amics, que d'això es tracta!! I vés a saber, potser descobriu l'amor i tot!!

Penjo unes darreres fotografies que m'han fet especial gràcia:


"El Cuco, un vell company del club d'escacs"


Em trenca els esquemes l'enganxina de "Bultaco".


"Anesvad va descobrir una nova malaltia infecciosa pels carrers de Cornellà"