Ganduls

Gandul, -a adj i m i f (cast gandul) 1 Que defuig la feina. 2 loc fer el gandul Gandulejar. 3 Adam Clayton, baixista dels U2

Sí senyors, el senyor Adam Clayton és l'home més dròpol, mandrós, gallòfol i matapà que hi ha hagut mai sobre la faç de la terra. Aquest senyor corria un dia per Irlanda quan uns paios se li van acostar i li van preguntar si sabia tocar el baix elèctric. -De tota la vida!- debia respondre aquest vago embustero. Doncs ja ho tenim: membre d'una de les bandes més importants de la història.
Aquest tio fa una feina que tothom podria fer. Sens dubte. I el que és pitjor: no s'ho curra gens. Per descomptat sempre hi ha gent amb un argument que particularment em fa molt fàstic:

"Fa el que ha de fer"

Doncs no senyors, no fa el que ha de fer , i per una simple raó: són músics, ningú té una feina ja preestablerta i clara. Són artistes, no treballadors de la Seat (aquí podria aprofitar per parlar dels fills de puta dels Estopa, però no val la pena). Un músic no ha de saber que ha de fer abans de posar-se a pensar. Normalment els que patim aquest tipus de fal·làcies repugnants som els baixistes, que toquem un instrument que tothom creu que sap què ha de fer. Ei, fes tòniques seguint el bombo i de segur que sonarà bé! És clar que sonarà bé, burros. Però no es tracta d'això. Es tracta d'anar més enllà. Ningú gosaria dir a un piano: fes els acords de mà esquerra al ritme del "xarles". Sonar bé sonaria bé, però per l'amor de Déu, quin rotllo.

Apart de tot això, hi ha una qüestió innegable. El pobre The Edge toca la guitarra meravellosament (i no fa el que en teoria "hauria de fer") i alhora fa unes veus fantàstiques. És una pena veure'l apretar dos-cents mil pedals i cantar mentre al costat hi ha un farsant fumant-se un pitis i mirant cap a un altre costat amb cara de fàstic mentre fa bumbumbum's amb el seu baix.

Un vago i un afortunat, això és el que és aquest berro. I punt.

Teo no va al metge.

Avui tinc un d'aquells dies de vagància absoluta, així que reciclaré un article de classe que vaig entregar ja fa un temps. Espero que em comprengueu. Sóc així.
L'article tracta sobre la més que normal falta de ganes d'anar al metge.

Endavant:

(...) Hi ha una sèrie de motius que provoquen que la població espanyola faci tots el possibles per evitar una visita al metge (per descomptat ara em refereixo a la gent amb edat laboral, ja que anar de visita al metge de capçalera és una de les activitats del triatló geròntic, juntament amb la petanca i baixar-se pornografia infantil amateur).

Els motius que expliquen aquesta desídia podrien ser els següents:

a) Carèstia de temps per anar al metge.

Com tothom sap la major part dels horaris laborals són matinals, a l'igual que la jornada que fan els metges en consulta pública (després aquests mateixos doctors a la tarda obren les seves consultes privades a on de debò t'atenen com Déu mana). Excepte els funcionaris, que gaudeixen d'uns vergonyosos privilegis com els dies d'A.P. o els "Moscosos", la resta de la població tenim autèntics problemes per anar al metge. Els caps ens posen mala cara i després ens fan portar vergonyosos comprovants signats pel doctor (dono fe que a aquest home li feia mal la panxona) com quan anavem a escola.
I la cosa no acaba aquí. Perquè primer has d'anar al metge de capçalera, ja que encara que sàpigues perfectament què tens es requereix la visita de l'especialista. Aquest et dóna un volant (que és casualment és el que fa el teu temps, volar) per anar a l'especialista 15 dies després. Dues setmanes més tard vas a fer-te l'analítica de rigor i quan acaben tots els viatges les bactèries menja-carn que et feien patir han mort de pur avorriment.

b) Anar al metge deprimeix.

Així és. Quan era petit hi havia dues coses que no em deixaven dormir. Una eren el pallassos, però d'això ja en parlarem en un altre moment. L'altre era la infermera Lovelace del cartell "anys setanta" que, amb còfia i posat intransigent, t'exigia silenci. Aplaudeixo el fet d'haver-la tret de les parets dels centres sanitàris.
Apart no sé què passa que sempre em toca al costat una iaia que insisteix a explicar-me tots els llocs a on li ha sortit tinya o com els símptomes que jo tinc són els mateixos que tenia el seu estimat Horaci abans de fer-se fer un abric de pi.

c) La propìa idiosincràsia ibèrica

Seria molt fàcil, divertit i carent de rigor caure en els tòpics i les generalitzacions de la gent de l'Estat Espanyol, així que ho farem. De sempre la població de la pell de toro ha estat la més dura, senyorial i resistent del món. Com a bons descendents del Cid Campejador o Francisco Pizarro no podem queixar-nos perquè ens caigui la pell a tires. Un caldo de pollastre i a suar dins el llit, diantre, que som els més llestos i durs i cap vírus Èbola ens impedirà anar diumenge al Santiago Bernabeu i a veure els toros. Llavors llegim aquelles notícies a "El Caso" sobre uns veïns que notaven una ferum insoportable pel tragallum i etc, etc.


d) Jugar a ser en Txemari Alfaro i o en Louis Pasteur és hilarant.

Perquè hem d'anar a la farmàcia a gastar-nos els quartos? Si la nostra cunyada fa uns parell d'anys va tenir uns símptomes semblants (però als peu per comptes de a les dents) i li van sobrar cinc o sis pastilles receptades pel metge... doncs ens les prenem i fora problemes. I si el nen està una mica tristot se li dóna el "Lexatin" de tia Àgatha i cap al col·legi a riure amb els companys! Que tots hi entenem, de malalties i medicaments!


Així doncs no és d'estranyar que preferim deixar passar uns dies a veure si el nostre estat millora o arribem a tal punt que ens ingressen a urgències i ens estalviem la burocràcia.

Caure en aquest parany de vagància/desídia comporta problemes de salut, econòmics i socials. Jo advocaria per fer una campanya infromativa que intentés demostrar a la gent els perills mortals de no confiar en els professionals a l'hora de vigilar el nostre cos. Una campanya ben sensacionalista amb imatges desagradables de les que almenys se'n parla als informatius d' "Antena3" perquè alguna associació catòlica es queixa d'ella. Però una cosa és certa. Treballem disset hores diàries, ens alimentem fatal, correm amb el cotxe, patim estrès, fumem com una xemeneia, no fem esport, no descansem com hauríem, no tenim temps per pensar en nosaltres i descansar... observant l'apreci que sentim pel nostre organisme realment és tan important anar al metge quan toca?

A dormir la mona, chipionera!

L'ABC va escriure al peu d'aquesta foto : "Rocío Jurado está fantàstica". Quins paios més cínics.

Sé que no és gaire maco riure's de la mort i aquestes coses, però és que l'assumpte té collons. La Jurado i el seu marit abraça-faroles han estat massa temps tocant els ous a la societat com perquè ara no els hi fem pagar mitjançant l'humor negre. Aquesta dona era molt estimada per tothom, pel que sembla... I per quin motiu? Per haver descobert una vacuna contra el càncer? Per haver ajudat leprosos a Malavanthangal? Per haver-se encadenat a Alaska per així evitar la mort de foques-nadó? Doncs no. La societat del país veí la idolatrava PER CANTAR BÉ. És que ni tan sols havia composat una merda de cançó, la molt mala puta.
És curiós això dels cantants... És innegable que tenen un do, però també ho és el fet que és un tipus de do que l'home ha sobrevalorat. Tenia un "chorro" de veu, doncs sí, a l'igual que en Rocco té una cuca impressionant. I no m'imagino tota aquesta colla de iaies naftalinoses que ara ploren a la porta de "Villa Jurado" desgarrant-se les vestidures a l'enterrament del gran actor italià (i haurien de fer-ho, com a mínim per lamentar tal desperdici de penis).

Que se'n vagi a l'infern a cantar "Como una ola" a Satanàs, a veure si aquest li clava una estaca en flames en un ull.

PD: Fixeu-vos que en un parell de mesos la terra s'ha empassat dues "Rocíos", la Dúrcal i la Jurado. Quina serà la propera? La Rocío Wanninkhof?... ah no, que aquesta ja va caure per obra i art d'en Tony King...

Mullets i altra parafernalia.

Hi ha una llei no escrita que afirma que per molt hortera, desagradable i pròpia de fill de puta que sigui alguna cosa sempre hi haurà algú a qui li agradarà. En aquest cas m'estic referint als repugnants mullets. Per aquells que no ho sapigueu aquest pentinat (que va descobrir vés a saber quin subnormal) es basa en dur molt més llarga la part del darrera del cabell, a semblança d'un tatanot qualsevol o d'un dels cantants de "Modern Talking".
Aquesta mostra d'horterisme subjugant haria d'estar penada amb el clatellot a l'entrecuix, l'escopinada a l'ull i la posterior lapidació al bell mig de la Plaça Sant Jaume, però per comptes d'això un cada dia un surt al carrer i veu més i més fills de puta que no tenen mirall a casa. A veure si ho enteneu, per l'amor de Jesucrist:

"LA DELS VUITANTA VA SER UNA DECADA DE MERDA"

I punt. No va "molar" ni res d'això. La movida madrilenya, les samarretes de reixa i la Madonna fan vomitar i no han de tornar MAI. Deixeu de recordar el passat amb nostàlgia i començeu a mirar cap endavant o almenys rapeu-vos al zero, que ja veureu que fresquet que s'està a l'estiu.

El repugnant anunci de caja madrid

Suposo que a hores d'ara tothom haurà "gaudit" del nou anunci de Caja Madrid, aquest que desgrana tots les suposats avantatges que et proporciona la pasta.
"Els diners et permeten tenir una segona lluna de mel", "els diners et treuen deu anys de sobre" o "els diners et donen bellesa" són algunes de les meravelloses perles que la veu en "off" cita, juntament amb unes imatges de iaios feliços i esportius i ties bones.
Aquest anunci, atenció, ha estat definit com: "sincer, honest i exempt d'hipocresia". Doncs a mi em sembla que vostès, senyors de Caja Madrid, són uns fills de puta de la pitjor calanya que han parit mai. I records també als publicistes, que si ja de "per se" haurien d'estar tancats a "Bedlam", amb aquest tipus de campanyes es mereixerien que una cabra els llepes els peus amb la seva llengua de paper de vidre fins a deixar només els ossos (poca broma però pel que sembla aquesta era una tortura espantosa).
Mai m'han molat els diners. Suposo que perquè mai els he tingut. No crec que es necessitin calers per ser feliç, guapo, jove o vital. El missatge que dóna aquesta campanya és que realment la pasta proporciona les coses importants a la vida, i tot i que ja està molt sobat no puc deixar de dir-ho: No senyors, els calers no donen la felicitat, ni tampoc hi ajuden. Mireu si no a la pobre Cristina Onassis, que la pobre només tenia pasta i mira com va acabar. Aquests anuncis sí que haurien d'estar prohibits, i no aquell dels nans que queien del cel. Tant bo que era, diantre...

T'ODIO A MORT, SALVADOR SOSTRES.

Ui Ui Ui Ui Ui atenció al que acabo de llegir de l'homé més asquerós, repugnant i vomitiu del planeta:


(...)Persones que divendres em van parlar en castellà:

-La caixera del Caprabo.
-El taxista.
-La dependenta de l’FNAC.
-La cambrera que em va preguntar què volia beure.
-Els aficionats de l’Espanyol que a la benzinera de sota casa celebraven la permanència.
-El del camió de les escombraries.
-Una noia que de matinada em vaig trobar al meu llit i que no sé què hi feia. ("Insert" d'en Raoul: Perquè us feu una idea de la seva imaginació infernal us recordo quina cara fa):

(dones al teu llit... ja t'agradaria, bastard. Fi de l' "Insert" d'en Raoul)


Persones que divendres em van parlar en català:

-El meu veí que també era al Caprabo i que té com jo un àtic valorat en 600.000 euros.
-El notari on em va dur el taxista.
-El llibre de poemes que vaig comprar a l’FNAC.
-L’amo del restaurant de la tal cambrera, i l’empresari amb qui vaig dinar per tancar un acord comercial per finançar aquesta pàgina.
-La meva mare quan vam prendre el cafè de mitja tarda al Majestic,
-El president Laporta per parlar de la final de la Champions.
-El doctor Tirvió, al Tirsa.

No es pot dir que parlar espanyol és de pobres. És xenòfob dir que parlar espanyol és de pobres. És nazi dir que parlar espanyol és de pobres. Sostres, ets un impresentable. Sostres, ets un fatxa. Sostres, ets el Federico Jiménez Losantos català. No es pot dir, no es pot dir, no es pot dir. Sostres, Sostres, Sostres. Olailà, la masovera va al mercat.

Però malgrat tot, a Catalunya, en espanyol només parlen els empleats i els pobres. Ui, i els imbècils, que me’ls deixava.

(...)
Ara parlant seriosament, moltes vegades he dit que si trobès aquest/a o aquell/a li clavaria cops de puny fins extreure suc de papaia de la seva cavitat nasal. No parlava seriosament, de debò. Tots sabeu que sóc partidari de la no-violència i que seria incapaç de fer mal a ningú.

Però US JURO que ara sí que va de debò. Odio aquest home com el càncer que és, i fins i tot el meu odi pren forma física i xoca contra la gent del meu voltant quan penso en ell. Més li val no creuar-se mai (MAI) amb mi, sinó no sé fins a quin punt de violència indiscriminada (concretament indiscriminada contra la seva cara de fill de puta) puc arribar.

Sostres, et trobaré. I llavors ni la teva florida prosa de malparit podra salvar-te.

Elogi a la animacio:

Aquest text és el prefaci d'un treball que he fet sobre "Family Guy".

""It seems today, that all you see,
is violence in movies and sex on tv.
But where are those good ol' fashioned values,
On which we used to rely?
Family Guy opening theme




No és cap misteri que m'encanten les sèries d'animació. De fet durant tota la meva infantesa vaig ser un devorador de productes animats infantils, ja que la televisió durant molt anys va ser la meva educadora principal. No pretenc posar-me nostàlgic, però l'afició dels meus pares a treballar dotze hores al dia, l'habilitat del meu germà gran per desaparèixer de casa i la dificultat de la meva àvia per saber en quin any vivia varen ser un còctel de desídia que provocà que el sofà de davant del tub catòdic agafés la forma del meu paner.
Vaig veure nèixer "La Bola de Cristal", el meu accent sudamericà millorà amb el opening theme de "Los osos Gummi", vaig plorar quan van deixar d'emetre "Los Aurones" i encara ara em pregunto si va existir una sèrie de dibuixos en la que un gat tirava maons al cap d'una gata boja que estava enamorada d'ell o ho vaig somiar.
Tota aquesta experiència m'ha servit per comprovar com les sèries per a nens han empitjorat en qualitat i audàcia per culpa dels psicòlegs infantils i dels educadors. Ningú amb dos dits de seny pot afirmar que "Los Lunnies és un producte millor que "Los mundos de Yupi". Ningú. També he al·lucinat quan he vist repetir dues vegades el mateix fragment d'imatges a "Els Teletubbies" (com si els nens fossin oligofrènics i amb una sola vegada no en fessin prou per entendre les trames Lynchianes de la sèrie!) mentre quatre monstres d'ulls espantosos entremaliejaven sota un sol aberrant amb cara de nadó. He vist destruir naus més enllà de la porta de Mauthaussen i fins i tot he pogut analitzat el missatge freudià de productes com "Gat i gos".
Amb els anys aquesta afició per la ficció animada no ha decaigut. Per sort hi ha hagut persones que s'han adonat que no pel fet de ser dibuixats uns personatges han de ser únicament per a nens. Homes com el creador de "The Simpsons", Matt Groenning, que va demostrar que el públic estava disposat a riure fins i tot de la seva ombra gràcies a uns maldestres ninotets de color groc.

Que aquest petit treball serveixi d'homenatge a ell, a Seth McFarlane, a Trey Parker i a Matt Stone, però també a l'abella Maya, a CandyCandy, a la petita Apol·lo, als Fragels, als Snorkels... en definitiva aquells que fets amb tres ratlles em van ensenyar més coses que tots els meus professor de primària.

Que Astro Boy us beneeixi.

Raül Z. i Méndez

Critics que mereixen la mort.

Avui he estat passejant per aquesta Biblioteca d'Alexandria que és la Web per cercar crítiques sobre la pel·li que vaig veure dissabte, "V for Vendetta". El film es força criticable, per descomptat. És fluix i carent de ritme, però justifica el fet de pelar tota la corruptela dels governs totalitaris i et fas unes risas (i la careta del tio mola). Ara bé, m'he trobat aquesta crítica d'un gran fill de puta:

"Al margen de sus postulados temáticos (realmente básicos), este thriller futurista y palabrero de crítica a políticos corruptos
y fascistoides presenta una narración farragosa con momentos un tanto plúmbeos, sublimados en parte por una imaginería estilosa y complaciente con las modas estéticas del momento, al abordamiento coyuntural de asuntos sociales actuales y la presencia de un personaje carismático incorporado por Hugo Weaving".

Som-hi:

"Narración farragosa con momentos un tanto plúmbeos": ?

"Sublimados en parte por una imaginería estilosa y complaciente": ??

"Abordamiento coyuntural de asuntos sociales actuales": ?? (x2)

Cal parlar realment així, senyors?

D'acord, vostès són crítics d'art, són més llestos que tots nosaltres, i no s'equivoquin, ja ho sabem. Sabem que tenen un criteri del que nosaltres mai podrem gaudir. No cal escriure paraules extretes del Quixot com: PLÚMBEO per rebre la nostra admiració eterna envers el seu poder intel·lectual.

Escòria.

El Tombbus II

Seguint amb la polèmica us informo:
Vaig trametre un correu informàtic (molt educat i encantador) al servei d'informació de tmb.net, sol·licitant informació sobre el Tombbus...és a dir: quin import rep per part de la Generalitat, quin manteniment es fa per part de Sarbus, etc. Doncs bé, han passat de mi com de la merda. Però ara en trametré un altre, aquest ja més de mala llet.
Us mantindré informats.

CCT: Col·lectiu Contra Tombbus. Rara i sempre!

(és un problema tenir tant temps lliure)

El Tombbus.

L'altre dia estava com un senyor esperant que el semàfor de la Diagonal es posés vermell quan per davant meu va passar un bus. Però no era un bus qualsevol, no senyors... era mega-ample i AMB LÀMPADES al seu interior. Intrigat vaig informar-me i vaig descobrir que era un Tombbús.

Així l'anuncien:

"El Tombbús t’ofereix un recorregut especialment dissenyat per gaudir, amb la màxima comoditat, del cor de la ciutat: les millors botigues, els edificis més emblemàtics de la Barcelona modernista ( la Pedrera, la casa Batlló, la casa Ametller,...) una àmplia varietat de restaurants, els cinemes més cèntrics. Un tomb per l’ànima de Barcelona.
Amb el Tombbús, desplaçar-te pel centre de la ciutat serà tot un plaer.
Gaudeix dels exclusius seients de pell i d’alcàntera, llums indirectes, revestiments de fusta, música ambiental, revistes, insonorització exterior,..."

El Tombbus només fa un recorregut:

De Pedralbes a la puta porta del Corte Inglés, passant òbviament, per Sarrià, o el que és el mateix: De la zona rica al centre. Pel que sembla és un bus que es va habilitar perquè així les fulanes del mil·lionaris vagin a comprar-se abrics de pell i no hagin de mesclar-se amb tota la púrria que deixen viure a la seva ciutat (o sigui nosaltres).

A més disposen d'espai per deixar les boses de D&G i Louis Vuitton, i unes làmpades perquè puguin llegir Aristòtil tranquilament.

I voleu saber el millor. Aquest bus el paguem nosaltres amb els nostres impostos. El bitllet és més car (concretament 0,30 frodos), però ni de broma aquesta tarifa compensa l'ús d'un bus que passa casa 6 o 7 minuts.

I en canvi hi ha zones de barna per on el bus passa cada dues hores.

Puta ciutat.

Escoria de mena

Seguint el model del meu germà de sang shàckyl desenvoluparé a continuació el meu "hate-list". Tots em coneixeu. Sóc una persona de bona fe i partidari de la no-violència. Però si em trobés qualsevol d'aquestes pseudo-persones us asseguro que no pararia fins a rebentar-la a hòsties. Que prenguin nota per no trobar-se mai en el meu camí.

10- Maria De La Pau Janer.
Rera la seva cara semiguapa de cera (que no canvia en cap foto), s'amaga una escriptora més plasta i embafadora que una truita de regalèssia. No va parar de tocar la cuca del Doctor Corbella per sota la taula del programa "Coses de la vida" fins que va aconseguir casar-se amb ell. Apart rep premis més falsos que un preservatiu fet de paper pallasso.
9-Jordi Labanda.
Aquest imbècil s'ha fet d'or fent uns ninots propis de p5. I per si això no fos prou (que ho és) els ninots abans citats només mostren dones super-alliberades, super-millors-que-tu, super-independents i super-anorèxiques que no necessiten res més que els seus portàtils i el seu maquillatge per exercir com a tals, i homes bohemis i somniadors amb barbeta de dos dies als quals no fa vergonya plorar i mostrar els seus sentiments.
8- Raúl González.
El jugador del Madrid és una bona mostra de la caiguda als averns dels falsos ídols d'aquells dels que ens parlava el bo d'en Jesucrist. De símbol de l'espanyolisme més ranci, catòlic, familiar i patriòtic a joguina trencada. Que el follin.
7-Àngel Llàcer.
Aquest homosexual de pa sucat amb oli, cridanera i loca a més no poder, gaudeix dels favors d'algun alt càrrec de TV3 que li llepa el cul (literalment i metafòricament) perquè faci programes de merda. A sobre tothom li riu les gràcies de boja. Un valent fill de puta.
6- Fernando Alonso:
Als mitjans de comunicació d'Ejpaña últimament no se'ls entèn res de com de plena tenen la boca de merda de llepar-li el cul a aquest mongoloide. Si abans hem parlat de la davallada als inferns d'en Raül, antic símbol de l'espanyolisme, tota la premsa i la televisió ja ha espavilat per trobar un altre Cid Campeador que aconsegueixi les glòries esportives del país a on mai es posava el sol. Tot un exemple per a la joventut, aquest Alonso... un cellut analfabet íntim amic de l'ex-president Aznar, que va en un tutut que corre molt i que no es treu aquella ridícula granota plena de propaganda ni per dormir. Així ens va. Tots els que porten les gorres i els "polos" de color blau cel mereixerien que els corbs els piquessin el ulls.
5-Els Estopa.
Aquests asquerosos i pollosos titelles d'una multinacional que no ha parat ni un moment de recordar a tothom que van sortir d'una fàbrica i han arribat lluny... estendàrds de la força de voluntat, i merdes d'aquestes. En definitiva, que no els hagués anat malament formar-se una mica més en el col·le de púrria de Santa Coloma d'on van sorgir i així fer rimes més enllà de falda/Seat Panda. Apart ningú els recrimina que diguin coses com "fumo porros a diario" com si fos una cosa bona (que ho és) però les associacions antidroga no se'ls han tirat al damunt. Això ho dic jo i en tres minuts sóc a la garjola.
4- Lucía Etxebarría:
A aquesta gorda pollosa (que de segur va nèixer set mesos abans del que li convenia) tota la matèria destinada al seu cervell és va dirigir cap a la bartola. Escriu molt malament. Però molt. I durant uns anys es va convertir en un símbol d'una generació desarrelada, de pastilles d'èxtasi i relacions lèsbiques amb London de fons. És a dir, de la pitjor escoria "modernilla" que el món ha vist mai. Faria bé d'afaitar-se el bigoti i tirar-se d'un daltabaix amb el cap per davant. Seria un final semi-honrós per a una màrtir sensible i incompresa per món massa contaminat com per acceptar la seva lírica.
3-Jorge Bucay/Pablo Coelho.
D'aquests passaré de dir res que no sapigueu. Només comentaré que els seus llibres només servirien per rentar-se el cul si no fos perquè els desgraciats dels editors ja ho han pensat abans i per evitar-ho han tret edicions amb paper rugós. Farsants.
2-Ventura Pons.
Aquest sòmines no mereix que gasti més teclat de l'ordinador, així que us trameto al post de dies abans. L'odio més que mai, això sí.
1- Ramon de España:
Comenari apart mereix aquest desgraciat, exemple d'home odiós i repugant on els hagi. Auto-definit com a "intel·lectual" (apreciació correcte si això vol dir que és un fill de puta) aquest menja-fems ha fet honor al seu cognom i ha fundat un partit polític espanyolista-català (?) amb un altre personatge que mereix les més inimaginables tortures: Albert Boadella. Arquetip d'home encantat s'haver-se conegut, sempre disposat a tractar de subnormals a aquells que no pensen com ell i a perdonar la vida a aquells que sí ho fan (més o menys com jo, però amb la diferència que accepto de bon grat que el que dic és merda). Amb tot el mèrit del món s'eleva al primer lloc de la meva llista de fills de puta.

Oh Déu com els odio a tots plegats.

En Ventura Pons i jo.

L'altre dia a la Uni em van demanar una crítica d'Animals Ferits. I això és el que vaig presentar:

El passat 9 de Febrer de 2006 el senyor Bonaventura Pons Sala (més conegut a l'escena de les arts catalanes i a les saunes de l'eixample esquerre com Ventura Pons) va presentar als Cinemes Aribau el seu divuitè film, Animals Ferits.

El guió està adaptat del llibre Animals Tristos de l'escriptor català Jordi Puntí, i aquest és el primer error que comet el director d'Amic e Amat. Els contes són vulgars, carents de qualsevol tipus de gràcia literària o contextual. És per això que si combinem aquesta ja de per si insulsa matèria primera amb el pobre ofici fílmic d'en Ventura Pons ens queda una pel·lícula lamentable.

Poc suggerent i simplista, la pel·lícula és un seguit de despropòsits de dalt a baix. Pessimament rodada, amb errors típics de principiant (desenfocs, errors d'il·luminació, muntatge desequil·librat, etc), mal estructurada, un càsting inadequat i una pobre direcció d'actors. Tots coneixem les limitacions interpretatives d'en José Coronado, basades en un únic registre: la seva cara de sedutor llatí de pa sucat amb oli que tant serveix per fer d'empresari adúlter com per anunciar ioguts que et netegen per dins. Aitana Sánchez Gijón és molt guapa, i com actriu... és molt guapa. De la resta millor no parlar-ne. De fet, l'únic personatge que encara ens creuríem si féssim un esforç d'ingenuïtat és l'interpretat per un carnet del Barça que té més d'actor que en Marc Cartes.
Per si tot això no fos prou, durant tot el film una torturadora veu en off es dedica a ferir l'oïda de l'espectador amb fragments literals dels contes adaptats que, per cert, estan escrits amb la pedància i sobèrbia típiques del literat farsant. Barroca i presumptuosa, la veu en off d'Animals Ferits xoca de ple amb un diàleg escàs i artificialment quotidià, a la recerca d'un contrast teatral que s'esdevé essencialment innadequat per a una imatge grotesca i irreverent.

Avorrida, previsible i amb una total carència de transmissió, tots els improperis són escassos per definir un canyardo de pel·li que va provocar durant el visionat (i això que era la pre-estrena i que en pobre Ventura era al davant) sonors badalls i comentàris sardònics sobre el crim cinematogràfic que s'estava duent a terme a la sala de projecció.

Fins aquí tot correcte. Una pel·lícula lamentable i oblidable com tantes altres. Però aquí entra en joc el "Factor Pons", que es basa en fer films anodins i que la crítica no només no la deixi per terra (com seria normal) sinó que, a sobre, l'elevi al hall of fame del setè art. Moltes coses he sentit a la meva vida sobre la filmografia d'en Ventura: que té la sensibilitat impròpia d'aquesta època, que és un mag de la càmera o fins i tot que és el Woody Allen català (només de pensar que algú ha pogut fer tal exabrupte em venen ganes d'escanyar-me amb les meves pròpies mans).

La qüantitat de cel·luloide desperdiciat que genera aquest home (per sempre ancorat als anys vuitanta i a l'època de "la movida", durant la qual encara eren mitjanament admissibles pocasoltades com Què t'hi jugues, Maripili?) és una taca negra en el ja de per se enquitranat panorama cinematogràfic català.

No és cap secret que en Ventura Pons té menys visió cinematogràfica que un rat-penat (i un estilista que pel que sembla l'odia a mort). Les seves pel·lícules (sempre adaptades de textos de tercers, fet que ens hauria de fer pensar sobre la capacitat creativa del director) són previsibles i avorrides. Animals Ferits en teoria ens desgrana diverses tipologies de crisis de parella, però el que aconsegueix és sotmetre'ns dins el més profund dels tedis.

I per què es continua permetent que aquest pseudo-director segueixi comentent aquestes blasfèmies fímiques? Doncs perquè és un impostor i perquè misteriosament gaudeix d'una eterna bula per part de la crítica. I per sí això fos poc, l'Administració Pública li continua proporcionant anualment generoses subvencions (dels meus impostos) per poder generar cinema pèssim. Gairebé preferiria que aquests fons anessin a parar a la Cooperativa d'ablacionistes sefardites.
El realitzador (?) de Caldetes cremarà per tota l'eternitat a les calderes de l'infern dels farsants, juntament amb personatges despreciables com en Jordi Labanda, en Quico Pi de la Serra o la Lucía Etxebarría. De fet, l'únic interessant que ens pot oferir és el sempre hil·larant joc d'esbrinar si la mata de pèl que duu sobre el cap és de debò o una perruca agenciada a Menque's.

Com diu en Ventura Pons (aquest farsant sempre empolainat amb la seva americana de lli blanca robada probablement a en Juanjo Puigcorbé) la història parla d'animals ferits que es llepen les ferides. A la vida real jo parlaria de cineastes i crítics que es llepen el cul.


Espero que la profe s'ho prebgui bé.

Jo i el meu gatot.

Com tots sabreu m'agraden molt els animals de companyia. És molt maco arribar a casa després d'una jornada dura de feina i veure com el teu animalet t'estima i t'espera amb uns ulls com els de "Shrek". Mireu si m'agraden que he decidit dur-ne un sempre amb mi, sobre el meu cap.

Ara de debò. Odio el meu cabell. No puc deixar-me'l gens llarg perquè en tres dies semblo en "Simba", i pel carrer em tiren rocs. Sempre he somiat amb unes llargues (i làcies) grenyes acariciant-me la cara els dies de tramuntana, però m'he de conformar amb una casc de playmòbil que si bé em pot protegir d'un pinyo en "mobilette" m'avergonyeix soberanament.

A la merda.

P.D.: Per aquí a sobre em recorden que a sobre el meu gatot comença a ser canós. El que em faltava.

En Ronaldinho es Deu (se que va accentuat, pero els titols no accepten signes de puntuacio)

Sí. És lleig com un dimoni i sota terra no hi ha prou metall com per fer-li les ortodòncies que necessita, però que bo que és. Sempre he dit que si tornés a nèixer m'agradaria ser:

a) Membre del Rat Pack i fer-me unes rises (i uns martinis) amb en Frank Sinatra.
b) Hugh Hefner i passejar alegrement per la meva piscina plena de ties bones.
c) Membre dels 150 homes d'en Francisco Pizarro (o era Hernán Cortés?... bé, més o menys van per allà mateix) que repartien estopa allà on anaven.

Ara posarem en cuart lloc: nen que neix en una favel·la, juga a fubol descalç sobre vidres trencats 22 hores al dia (les altres dues les dedica a esnifar pega) i arriba a fer malabarismes amb una pilota i marcar un gol al Chelsea.

Endavant!

La setmana que ve... fills de puta.

«Este es un filme de tiempos difíciles, y en estos tiempos el cine busca historias pequeñas que lleguen al corazón del público. Me gusta que los personajes tengan una segunda oportunidad. Este filme sirve para tunear el alma, para transformarse y cambiar».

Aquesta MERDA és la que deixa anar el berro de l'Imanol Arias quan se li pregunta sobre la nova pel·lícula que acaba d'estrenar.

Són uns fills de la més grandíssima puta babilònica, a saber:

a) Els productors cinematogràfics d'aquest país i el del costat.
b) Les indústries audiovisuals que s'aprofiten de qualsevol bestiesa que es posi de moda per fer "dinerus".
c) En Ventura Pons
d) Els guionistes que es prostitueixen escrivint porqueria banal i prescindible.
e) Les ajudes econòmiques en forma de subvenció (amb la nostra pasta) perquè TV1 li pagui la vaselina a l'Amenabar i a l'Almodovar.
f) Les ajudes econòmiques en forma de subvenció (amb la nostra pasta) perquè TV3 li pagui la vaselina a en Ventura Pons.
g) Els tuneros, la seva música i els seus pentinats de cendrer.
h) TOT EL PÚBLIC QUE VA A VEURE AQUEST TIPUS DE MERDA.

Els Oscars farien vomitar una hiena.

Un any més els ianquis ens han demostrat que tenen el cervell més escàs que la moral d'en Ruiz de Lopera. Què collons és això de que "Crash" (no la del bo d'en Cronenberg, sinó la dolenta) s'emporti l'oscar a millor pel·li??? Recordo els actors que ens delecten amb la seva interpretació:

Sandra Bullock: La perra de "Miss Agente especial 2, Armada y fabulosa"
Don Cheadle: El negre de "Loca Academia de Conductores"
Brendan Fraser: El meravellós "George de la Jungla"
Matt Dillon: Sí, el de "Un marido para mi mujer".

En definitiva, una mescla d'actors absurda. Tan bona que és "El sabor de la sandía"...
Demà parlaré de "La semana que viene sin falta". Espanteu-vos.