L'Stop Motion

Agafes una càmera de vídeo. Prems el botó vermell un segon. Mous qualsevol cosa. Prems el botó vermell un altre segon. Tornes a moure la cosa. Entres en un "loop infinit". Ja ets un artista.

"Llàstima que no entengui ni l'alemany ni el suec"

Clar que també es poden fer desastres com aquest vídeo-clip:

"Maleïts 80"

En Kesoytiza pregunta als seus estimats companys de blogosfera:

"Que m'agradi aquesta cançó significa que sóc un monyes?

Decidiu-ho vosaltres.

Tanganes al metro.

"En este dojo solo hay espacio para uno de los dos"

Estic llegint a la Vanguardia.es que l'altre dia van tornar a escalfar les orelles a un paio al metro de Bcn. Un lloc públic pel que diàriament passen milers de persones ha registrat dos incidents greus en els darrers mesos. Oh. Però això no és el més preocupant. Allò que realment m'espanta són els comentaris dels lectors.

1. El que no s'entera:

" Pues sinceramente, yo aquí no veo ningun tipo de agresion. Creo que parece que incluso hablan entre ellos... "

"¿Rodolfo, vamos al Picadero 2 a hacer unas bravas?"

2. El que es lia:

"¿Cómo es posible que alguien permenezca impasible cuando un macarra le da patadas a un joven? Este tipo de comportamiento es lo que le permitió a Hitler hacerse con la mitad de Europa."

"...todo empezó un dia volvia del Razz y en el metro de Marina
me crucé con un polaco y..."

3. El que fa por:

"El dia que me encuentre un catalan en el metro y me agreda lo lementara su mama. lo partire en dos pedasos"

"Eso por ser de Palafrugell"

4. La histèrica:

"El meu marit ha d'agafar la línia 1 cada dia, i quan ha de tornar sobre les 10 de la nit pateixo, de veritat que pateixo, perquè tant estas exposat a un atac terrorista o a qualsevol guillat que decideixi que no li agrada la seva cara"

"Si no estigués mort atemptaria contra el Funicular del Tibidabo"

5. El radical d'esquerres:

"Mano dura. A todo el violento, ya sea racista, de genero, de robo..en el tren, en casa, en la calle, en la iglesia.... basta ya"

"Open your heart to me, baby"

6. Els que ens volen deixar sense "joie de vivre":

"Un poco más de educación,menos tele,eliminar el futbol y otros deportes sin interes"
"Con menos cervezas, chupitos, porros, y otras lindezas, se acabarían muchas de esas histórias"

"Ja em deia la mare que el futbol només genera violència"

Glòria. Glòria. Al·leluia.

La cantante de La Oreja de Van Gogh abandona el grupo

Potser sí que Déu existeix, al cap i a la fi.

El Madridisme. Lacra.

La vida és plena d'aquest tipus d'activitats que, tot i ser doloroses, no pots deixar de fer. Potser és per masoquisme innat o només perquè som imbècils, però tots ens toquem les crostres de les ferides, anem a aquell garito on ja saps de fa temps que la música és una merda (i el vodka és de garrafa) i llegim el Marca.

" Pick me up, oh, from the bottom, up to the top, love, everyday"

El Marca és una escòria de tebeo infame, com també ho són El mundo deportivo, l'As (oh, com odio en Tomàs Roncero i la seva putíssima mare) o l'Sport. Però hi ha subtils diferències. L' As no enganya a ningú. És un pasquí madridista de la pitjor calanya, però com ho saps el llegeixes i et fas unes "risas". I una cosa semblant passa amb els dos còmics de la Ciutat Comtal, però fent referència al Barça.

El cas del Marca és diferent. Durant una colla d'anys aquests malparits s'han creat una espècie de cuirassa que simula bon periodisme independent, fent creure tothom que és l'únic diari esportiu que no ha de passar comptes amb cap club. I això, senyors (dic senyors perquè de segur que les poques dones que passen per aquí ja deu fer estona que han abandonat la lectura) és una mentida més gran que la que afirma que en Carles Sabater va morir d'una aturada cardio-respiratòria i no d'esnifar més neu que un Sant Bernard. (Ara sí que estic convençut que no hi ha cap dona llegint).

"Tu, la de la primera fila, fixa't-hi bé que en uns minuts
em quedaré més sec que l'Erika Ortiz"

Tot això ve a col·lació perquè, segons aquesta porqueria de diari, a aquest mongòlic anomenat Raül González (només per posar-me el mateix nom que a aquest fill de perra els meus pares m'hauran de patir per molts anys) rebrà una merda de pin que segons sembla és la hòstia. Llegim-ho i gaudim de la prosa gens maniqueista del periodista. Rodolí.

Ja m'estan entrant arcades

"Raúl está muy cerca de recibir un premio especial, distinto, de corazón. La directiva madridista está planteándose conceder al ya mítico capitán blanco la legendario Laureada, un galardón diferente al resto de trofeos que tiene el '7' entre sus pertenencias. Sólo dos privilegiados en la grandiosa historia madridista sabrán de lo que hablamos. Raúl puede seguir el camino de Pirri y de Goyo Benito".

"Ese pedacito de madridismo es un premio individual que se le concede a un futbolista diferente, a alguien que haya llevado su madridismo hasta límites insospechados".

"Lo que realmente premia es la dedicación y sentimiento por la blanca madridista. El sacrificio, entrega, sentimiento y cariño hacia todo lo que rodea el Real Madrid es lo que llena. Y de eso, a Raúl, le sobra"

Bé, no crec que calgui dir res més. Excepte que els jugadors i directius del Madrid mereixerien que un camió d'àcid sulfúric entrés a quatre-cents per hora al mig de la "Ciudad Esportiva Blanca" i els destripés a tots.

El Rei d'Espanya, oligofrènic.

Que el senyor Juan Carlos de Borbón és retardat mental profund ho sabem tots. Alguns miren cap un altre lloc i utilitzen termes com "campechano" o "sencillo" per no haver d'acceptar la veritat: l'estat espanyol té un representant subnormal.

"Felipe, me llena de orgullo y satisfacción saber
que ya han llegado las putas con la farla"

Per sort darrerament estan sorgint uns escàndols que, com si fossin les set plagues d'Egipte, marquen la davallada d'aquesta anomalia anomenada monarquia.

Fem un recompte: Aquí en tenim les primeres sis:

1- Caçar un ós domesticat i borratxo de vodka a Rússia.
2- L'Anasagasti anomenant la casa Reial "vagos" i "impresentables" al seu bloc.
3- Segrestar la pàgina de "El Jueves" per posar en portada el príncep cardant-se aquell lloro que té per dona.
4- Tot l'assumpte de la crema de fotos.
5- La campanya de la dreta més carpetovetònica per enderrocar-lo.
6- Fer callar en Chávez com si anés borratxo o col·locat amb MDMA.

Possibilitats de la setena i darrera.

a) El Rei d'Espanya s'aixeca al matí i encara en pijama agafa un Kalashnikov i passeja per la Castellana matant nens, iaies i equatorians. La policia l'aconsegueix reduir i el portaveu de la casa reial explica que tot es degut a la pressió dels darrers mesos i que ho hem de comprendre, que ell també és humà. Com que no es persona jurídica no el poden ajusticiar i tot queda igual. Durant el discurs de Nadal en Juanca utilitza repetides vegades l'expressió "me se fue la olla".

b) El Rei d'Espanya decideix fitxar per Mercedes McLaren per humiliar Hamilton i així recuperar l'honor perdut dels espanyols. Al primer revolt del circuit de Monza s'estimba a tres-cents per hora i esclata en una bola de foc que s'eleva dos-cents metres. Un nen aplaudeix.

c) El Rei d'Espanya es compra una Strato, munta una banda d'Ska i se'n va de gira. Després d'un un concert es carda una "perroflàutica" que li passa un nou virus mortal. Quan torna a casa decideix que la malaltia és un designi del Senyor i per això es dedica a follar a pèl tot el que es troba. En dos anys el 87% de la població mundial està contaminada. En Peter Petrelli decideix fer-hi alguna cosa anant enrere en el temps, li treu de les mans la pistola carregada a en Juanca i li dóna la seu germà mentre diu: "Si no ho fas tu ho farà ell".

"Dios mío, pero si este tío tiene más cara de mongolo que yo!!"

No ve a res, però aquí tenim una foto de l'Anguita de jove.

Surfistes.

"Mira'm i enveja'm, que per alguna cosa sóc millor que tu".

Una de les coses que més he trobat en aquest país sub-desenvolupat són surfistes. Pel que sembla les costes de Portugal són l'hòstia per "cavalcar el mar" i tots els "caçadors d'onades" passen per aquí un dia o un altre.

No he pogut evitar fer una detallada observació del "modus operandi" del surfista, i he arribat a una sèrie de conclusions. Som-hi:

1. Els surfista no viu per a res més que el surf.

No provis de parlar amb un surfista de qualsevol cosa que no sigui "quines onades hi havia avui a Costa Caparica, eh?". Un surfista no té opinions polítiques, ni artístiques. No es que siguin ignorants (bé, de fet sí), és que si alguna cosa no té a veure amb fer equilibris sobre un tros de fusta no és en absolut important. Si t'agraden els escacs o el macramé la vida no necessariament gira al voltant d'aquestes activitats. Però el surf és diferent. "És una filosofia de vida, una forma d'encarar la teva existència", et diuen. Vale.

2. El surfista ha de ser guapo.

Encara he de veure un paio que faci surf i no sigui un príncep fibrat. Ja sabeu: mandíbules de Madelman (altrament anomenades per les dones "masculines" i "sexis"), abdominals on s'hi por ratllar carrota, barbeta de tres dies, grenyetes rosses humides per l'aigua salada, etc etc. Jo crec que els surfistes lletjos són apallissats pels guapos i els enterren a la sorra perquè no els espatllin el paisatge. No sé, és una teoria...

Què fàcil resulta odiar aquest paio.

4. El surfista ha de semblar un surfista.

Segons sembla un surfista no pot ser un paio que vesteix de Zara i quan va a la platja es posa un banyador. No. Un surfista ha d'anar disfressat de surfista, i s'ha de posar la roba de Quiksilver o Billabong fins i tot per anar a un casament. La resta de l'atrezzo consisteix en collarets de boles (o de dents de tauró) i unes sandàlies hawaianes. Si no, no és acceptat pel grup. Apart ha d'escoltar només música de surfista (del pesat de Jack Johnson, per exemple), ha de llegir llibres de surfistes, ha de veure pel·lícules de surfistes i portar tatuatges de surfistes. Ignoro si hi ha paper de cul surfista, però si existeix deu tenir dibuixos d'onades i olor a salobre.

3. El surfista és un pesat de collons.

Així és. Aquests tios són absolutament inaguantables. Es passen el dia rient i fent allò d'en Ronnie amb els dits. Et posen dvd's on sempre passa el mateix: un senyor sobre una taula passa per sota d'una onada. La primera vegada és divertida, però a la desena et donarien ganes de veure't una ampolla sencera de salfumant. Ara bé, tots els surferos criden i xisclen plens d'emoció mentre deixen anar paraules com "riders" "wildcart" o "Kelly Slater".

"Sí, tu vés rient, que ens portes pel camí de l'amargura".

I què en pensa en Formatge i Guix de tot això? Molt senzill: tot és simple i purament una façana i una impostura. Us penseu que aquests paios que va de cracks tenen ni puta idea de surfejar? En absolut. Però les pintes molen i amb això en tenen suficient.

Més sovint hauria de passar això, collons!!

Aznar. Quin paio.

Llegeixo a "El País.com" que el senyor Aznar, que segons sembla no està prou ocupat deixant-se aquells mullets infectes que em porta, ha escrit un nou llibre.

"Estic fet tot un Salinger!" Diria el senyor Aznar si sabés qui cony és en Salinger.

Doncs segons sembla aquesta vegada el pasquí s'anomena Cartas a un joven español (Planeta), i com el seu propi nom indica es tracta d'un manual del bon espanyol dirigit a un jove imaginari anomenat Santiago (suposo que el Santiago que tanca Espanya). La merda enquadernada ens deixa algunes joies d'aquelles memorables:

- Sin la nación, todo se derrumba. El acuerdo fundamental es sobre la nación española. Sin él todo lo demás se derrumba.

- No se es español a tiempo parcial. España además de un deber, es una pasión y un sentimiento hondo. No se es español por horas o a tiempo parcial, aunque no siempre estemos pensando en España (que lo hacemos menos de lo necesario).

-El ser español lo impregna todo, así de poderosa es nuestra nación.

- Calma si te llaman 'facha'. En España, el rechazo legítimo a la dictadura se extendió hacia todo lo que significara la costumbre y la tradición.

- Sin familia no hay nada. La familia está basada en la naturaleza biológica del hombre, y la sociedad está basada en la familia. Hombre, mujer y hijos.

- La verdad, más allá de la ciencia. Enemiga de la libertad es la creencia de que sólo lo demostrado por la ciencia es verdadero. Como decía Juan Pablo II, la libertad y la verdad están más allá de la verdad técnica.

"Papa, en el cole me llaman facha..."

Experiències curioses a Lisboa.

-Escoltar en Camacho mentre creu que parla portuguès. De fet el subtitulen, i quan es va assabentar es va indignar. Ah, per cert: continua suant igual i li queden dos informatius al Benfica.

-Demanar un cafè a Lisboa. Us asseguro que beure's un tallat és més difícil que operar de fimosis un tigre amb les dents. Prometo que el meu següent post anirà sobre el tema.

-Estar rentant-te les dents de bon matí i adonar-te que el teu company de pis portuguès es desperta amb la música de "Verano Azul".

-Tornar de Barrio Alto en un Taxi conduït per un clon gordo de Cristiano Ronaldo que escolta a tot drap 50 Cents. Si apart el molt mal parit posa el Mercedes atrotinat a 150 pel costat de l'Stadio da Luz i et va demanant un piti rere un altre la cosa ja es posa demencial.

-Anar a veure un concert de Jazz a la discoteca més maquinera de la ciutat i que comencin a tocar una versió de "Crash into me" de la Dave Matthews Band. Moment memorable i de caiguda de llàgrimes.

"Em sembla que aquell portuguès m'ha pirulat la cartera..."

Futbol Portuguès.

Bé, reprendrem el tema de la meva estada a Portugal, centrant-me ara en el tema futbolístic.

A en Nobby Stiles li agradava el futbol (i també mastegar pedres).

Endavant: per passar l'estona em vaig apuntar a classes de futbol dilluns, dimecres i divendres, i de futbol sala dimarts i dijous. És a dir, 7'5 Hores setmanals. Vaig arribar el primer dia amb la meva samarreta de la selecció japonesa (amb el número 10 del capità Tsubasa, com no) i quan vaig arribar a l'entrenament em vaig fer caca a sobre: Els meus companys estaven tots fent malabarismes amb la bimba, fent "toques" de genoll, cap i cuca. "Merda, deixaré en ridícul el futbol empordanès" -vaig pensar-, però al començar a jugar em vaig adonar que tot era una impostura. Corria i m'ho currava més que tots els lusitans junts (i els que em coneixeu ho sabeu: sóc un merda de jugador, fumo com un carreter i tinc 28 anys (la mitjana dels equips és de 20).

Amb el temps he entès el motiu:

Els portuguesos no tenen ni puta idea de jugar a futbol.

Així és. No saben desmarcar-se, no saben defensar i no suen la samarreta. A la mínima que tenen la pilota als peus corren cap a la "baliza" com una gallina sense cap i xuten amb els ulls tancats. La seva idea de bloquejar un davanter és: em quedo quiet i amb una mica de sort el tio xocarà contra mi. A la mínima que t'escapes et planxen la cara amb les seves Umbro de tac d'alumini (les que anuncia en Deco). Això sí, si hi ha pinyes tots corren cap "al montón" mentre es posen els seus punys americans.

"Tatanot que il·lustra a la perfecció el que acabo d'explicar".

Imagineu fins a quin punt són un desastre que fixeu-vos quina disposició tenen els seus futbolins:

Així és. Un 2-5-3. Ja em direu com se suposa que es pot defensar amb tal estupidesa organitzativa.

En definitiva: Porteu el Porqueres B i li fotrà una pallissa a l'Sporting de Lisboa.

Garantit.

I ara, de regal, el millor gol que mai he vist. No, no és d'un portuguès, és d'un jueu suec.

Futbol de MARICONS

Avui m'he sentit indignat sobremanera amb l'actuació d'en Dida tirant-se a terra després de rebre una cleca amorosa d'un aficionat escocès. Que entri el vídeo:

"Me han hecho pupita. Dolor"

Aquestes imatges m'han fet reflexionar sobre de quina forma l'esport més sagrat de tots els esports s'està convertint en un espectacle de music-hall ple de monyes i senyoretes. En Dida és un llamp d'ogre brasiler de 1'95 metres d'alçada que pesa 85 Kg. Té unes esquenes que semblen la pantalla de l'IMAX i amb una sola mà podria aixecar un sofà d'Ikea de quatre places, però simula una agressió com si en Hulk li hagués rebentat els ous a patades. Jo a aquest tio no el deixava trepitjar un camp de futbol mai més. El futbol no mereix ser humiliat d'aquesta forma.

En Ramallets mai s'hagués perdut un partit de futbol ni estant a la fase terminal d'una leucèmia. En Cruyff es fumava un parell de pitis durant la mitja part, i després sortia més content que un gínjol a marcar gols. Però en canvi ara a la mínima els jugadors s'han d'infiltrar, tenen sobrecàrregues musculars o no sé quina altra merda i s'escaquejen de la seva feina, que és divertir-nos.

Prou de farsants! No pervertiu l'única cosa bonica que queda en aquest món.

Mondo bizarro.

A vegades el món et sorprèn.

"A la foto no es percep, però la meva mirada de farlopero és deguda a que la Mª Teresa em tenia agafat pel paquet"

Zawinul: Podreix-te a l'infern.

El passat 11 de Setembre un senyor austríac anomenat Joe Zawinul va passar a millor vida a l'edat de 75 anys. El seu nom potser no us sonarà gaire, però aquest home amb pinta de client de prostíbul va ser un dels més importats teclistes (que no pianistes) de la història. Entre els seus mèrits destacaríem que va ser el primer a introduir sintetitzadors d'una forma efectiva en el món del jazz, que va compondre aquesta gran cançó que és "Birdland" i que va fundar "Weather Report", una banda de fusió de la hòstia.

Quin estil que tenien els malparits. El de les trenetes és en Pastorius. El calb dolent és en Zawinul.

Tot això està molt bé. Però també va matar Jaco Pastorius, el millor baixista que mai ha existit.

Bé, enteneu-me, no el va matar literalment. Us en faig cinc cèntims. En Jaco, el músic més talentós que ha trepitjat un escenari era una persona decent, amb una dona i dos fills als quals enviava uns calerons quan estava de gira. De fet per poder enviar més pasta a casa no sopava amb els seus companys a restaurants cars i malvivia a a base de "fish'n'chips" del MacDonald's. No fumava . No bevia. No es drogava. Però en Zawinul va canviar-ho, això. I molt.

"Un home dolent".

Els tres membres de W.R. feien uns concursos de "Macho" (sic) a veure qui era més bèstia a l'hora de pimplar tequila, però en Jaco no participava mai, preferia quedar-se a la seva habitació d'hotel fent harmònics. I això a en Zawinul li tocava la pera, de manera que es dedicava a punxar-lo i tractar-lo de nenassa. Un mal dia que el pare del baix modern estava de baixa moral va cedir a les bromes/exigències/sarcasmes del teclista i va pillar una turca que el van haver de recollir amb una cullereta. I aquí va començar la davallada. Zawinul li va presentar els seus altres bons amics: la coca i el cavall, i en Jaco va convertir-se de la nit al dia en un ionqui que riu-te'n tu d'en Sid Vicious.

"Algú té una cullereta a mà?"

La història a partir d'aquí pren aires de tragèdia grega. En Jaco va tornar-se absolutament boig (maníac depressiu, paranoic, i altres coses no gaire millors). Es tirava pels balcons i passejava despullat en scooter per Tokio. Alcohòlic i politoxicòman, va acabar vivint com un homeless pels carrers de NY, carregant sempre el seu Jazz Bass. Els seus amics el van portar el metge, però els medicaments que li receptaven li adormien els dits i l'impedien tocar el baix, així que va decidir no prendre'ls a veure què passava.

I el que va passar és això: Una trista nit va provar d'entrar en un garito taja perdut, i com és obvi el porter (un vietnamita de 25 anys expert en arts marcials) no el va voler deixar entrar. En Jaco es va posar tonto : "Tu no shaps amb qui estash parlant... sóc en Jaco Pastorius, el millor baixista del món!" El vietnamita li va fotre tal pallissa a base de cops de kàrate que li va saltar un ull i va morir al cap de tres dies. Tenia 35 anys, i molta música a dins.

El malparit ja és mort, Jaco. Rest in peace.

Idiomes.

Començo la meva diatriba confessant que aprendre idiomes mai ha estat un dels meus forts. De fet entre els meus companys sóc conegut per ser l'home que per dir "breakfast" utilitza la pronunciació "brick-fast" (és a dir, maó ràpid).

"Garçon! D'aixonces... és que jo volia unes torradetes i un tallat..."

Però estava convençut que a Portugal això no suposaria cap problema per dues raons:

1- Portugal és Portugal, ja sabeu.
2- Aquí m'havien d'idolatrar com un Déu de l'Anglès, com si fos un Salinger, un Shakespeare...

Exemple de com seria en Salvador Sostres si es deixés bigotet i meleneta (i aprengués a escriure).

Però ai! Quina va ser la meva sorpresa al adonar-me que QUALSEVOL peixatera portuguesa de seixanta anys parla l'anglès mil vegades millor que jo! I per què és així?, us preguntareu amb tota la vostra curiositat catalana... doncs perquè allà no tenen càncers de persona com aquesta:

Aquí el tenim doblant una sèrie de dibuixos protagonitzada per l'Arnaldo Otegi.

En efecte. A Portugal no existeix aquesta lacra anomenada doblatge. Com a Suècia, com a Alemanya, com a tots els països del primer món que mereixen aquest nom. No hi ha un poderós "lobby" que ens obliga a escoltar veus impostades que no diuen el que han de dir perquè el traductor ha considerat que a "Tango i Cash" es diuen massa paraulotes. Els portuguesos no coneixen frases com: "És que no puc llegir el text i alhora veure les imatges" (cada vegada que escolto aquesta frase penso que potser és que els catalans apreciem els plans d'en Griffith a cada presa, i per tant les lletres fluorescents ens destorben l'atenció). Aquí en Humphrey Bogart té veu de marieta, i la gent no ha de suportar l'horrible accent de moro que imita del subnormal que dobla en Sayid.

Push the bottom!

Bé, en definitiva, que és molt humiliant que una iaia boja portuguesa es rigui "a la tua face" afirmant que els catalans som uns pagesos i uns ignorants perquè no coneixem l'idioma de la pèrfida albió.

I el pitjor és que té raó.

Portugal.

Com he acabat en un país que fa pudor de bacalhao és una incògnita que no ve a cuento. Però així és. Bé, en definitiva podríem dir que el vostre estimat formatge i guix ha obert una sucursal en un país que té cara de senyor que obre la boca.

Així doncs prepareu-vos per gaudir dia a dia de la dissecció d'aquesta societat subdesenvolupada i farcida de dones amb bigoti.

No pots esperar gaire d'un país que adora aquest macarra com si d'un Déu es tractés

La por.

Avui m'he creuat el violador de l'Eixample (versió 2.0) a les 8:32 del matí entre Aragó i Aribau. No feia olor de sofre, però portava una barra de pa a la mà. Segur que per fer alguna cosa perversa amb ella.

"Jo no en tinc la culpa. Amb aquesta pinta només podia ser violador o guionista".

El món del disseny.

Compartir pis amb una estudiant de disseny m'ha obert els ulls respecte a la importància d'aquesta activitat creativa. Abans pensava que disseny era només en Mariscal i la seva porqueria de dibuixos fets per un nen retardat profund, però no! El disseny també és l'Ipod, els pots de llapissos "Pöpli" i l'espremedora "Alessi Juicy Salif Citrus Fruit Squeezer"!

"A Mary Jane Watson no li acabava d'agradar la "joguina especial" d'en Peter"

Però que quedi clar, una cosa és que ser gaudir del disseny en tot el seu esplendor sigui molt cool, o que visitar les botigues Laie dels Museus faci molt d'intel·lectual, però el que no es pot tolerar de cap manera es portar posades aquestes sabates en pos de la modernitat:

"I apart costen 40 Frodos!!!"

Germans! Aixequem-nos tots plegats i diguem NO!
Diguem NO a la impostura! Diguem NO a la farsa! Diguem NO a l'escoria "modernilla" que es compra aquestes merdes i embruta els nostres carrers! Només així recuperarem allò que més humà ens fa a tots plegats: la dignitat.


En un altre ordre de coses avui Antena 3 estrena "El Internado", un canyardo de sèrie que vol provar de ser misteriosa com "Lost". No puc esperar a que l'estrenin per poder destrossar-la amb tot el meu odi en forma de punt justicier.

Quan penses que res et pot sorprendre...

Amb dos collons.

Sempre m'ha repugnant el Real Club Espanyol. Només pel nom que té l'equip i pel fet que el seu president és en Sánchez Llibre els haurien de fotre dins un sac i tirar-los a tots dins un volcà de lava ardent. En Tamudo és subnormal, en Rufete està acabat i en Pandiani va en camió als entrenaments. Ara bé, ahir, durant el partit contra l'escòria del Sevilla van demostrar uns collons que em van fer aixecar de la cadira i sentir-me més espanyolista que en Claudio Biern Boyd (sí, el dels Bobobops).

"Sí, definitivament és càncer de colon"

Quan temps fa que no vibrem tant amb el Barça? Per què en Ronaldinho s'esborra dels partits i ja no es treu de la "xistera" una puta jugada amb cara i ulls i dents? Per què no som capaços de lluitar per la pilota com si fos una olla plena de monedes d'or? Per què cada vegada m'avergonyeix més ser culer?

Potser l'Espanyol és un equip de perdedors... (rectifico): Segur que l'Espanyol és un equip de perdedors, ple de fatxes i asquerosos, però com a mínim hi posen ganes, i amb això ja s'han guanyat el meu respecte per sécula.

"Hola, soy Tamudo. Quizás se han fijado en que mi cara está concentrada en un solo punto y parece pintada por Magritte.

Little Miss Sunshine: un canyardo.

Ho sento, ho he de dir: Little Miss Sunshine és una merda de pel·lícula. Tothom (repeteixo) tothom al meu voltant em recomanava que al veiés: que si és molt sensible, que té uns grans personatges, que és còmica però alhora tendra... i un llarg etcètera que realment feia venir poques ganes de ganes de veure-la. Però bé, ja que crec que s'ha de potenciar el visionat del cinema independent me la vaig baixar de l'emule (curiós, però no tonto) i me la vaig empassar sencereta. Pitjo "play" i el primer que em trobo: el cartell de la Fox. A veure, que no era una pel·li independent? Aquest serà el primer esglaó de la infàmia.

Comencem l'argumentació: Per què en Formatge i Guix afirma que Little Miss Sunshine és un tros de merda? Endavant: la història no val un duro. Una nena lletja que es vol presentar a un concurs de bellesa infantil (tots junts: ooohh!). La lletja té una família molt desestructurada, i tots junts emprenen en furgoneta un viatge iniciàtic fins allà on se celebra el certamen, on descobriran que la bellesa no és gens important, que els sentiments són més valuosos.

En Yupi i l'Astrako ens van ensenyar que allò més bonic es troba a l'interior.
A menys que sigui un carcinoma, és clar.

Ara val a dir: I què? A qui li interessa això que ja hem vist a infinitat de pel·lícules molt millors, com ara Irreversible?

És igual... pensarem que és una d'aquelles històries en les que la peripècia és el de menys i el procés de creixement dels personatges és el que la fa rutllar (en definitiva, aquestes merdes que tant agraden a en McKee). Però... personatges? Quins personatges? Un defensor de la política del triomf que alhora és un perdedor? Bravo: el guionista ha creat la tècnica de la PARADOXA!!!

"Paradoxa (1)"


"Paradoxa (2)"

Més tonteries: un adolescent que llegeix Nietzsche i que no parla perquè vol ser pilot d'avions. Oh! Summament original! I no us desvetllaré l'argument però al final PARLA! Caram!

També tenim un iaio que no és un iaio normal perquè diu paraulotes, esnifa heroïna i porta una collonera com els que treballen als toros de les fires. Quina transgressió! Quina volta d'argument! Quina merda! Què es pensen que estan trencant aquests ianquis? Que potser ha tornat el codi Hays?

"En un poblado comanche, hau, hau, hau... lleno de mucho comanche..."

Frank és un filòsof homosexual suïcida que se suposa que està boig però alhora és el personatge més lúcid de la pel·lícula!!! Un boig que veu que els bojos són els altres! Magistral!

Per descomptat hi ha una dona que només fa que aguantar les tonteries dels altres i no fa res més. És el personatge de rèplica, vaja. I finalment una nena que és molt adorable i en el fons és millor que les nenes guapes perquè té bon cor i és entranyable.

"Les Prussian-Blue sí que són entranyables!"

La narració és més lineal que l'encefalograma del seu guionista. Primer es presenten els personatges. Es planteja el detonant i comença el viatge homèric. Hi ha una escena suposadament graciosa i després un pla de la furgoneta amb la que es mouen. Una altra seqüència hil·larant com la del policia que no troba un cadàver perquè a sobre hi ha una revista porno (propi dels films de Pajares i Esteso). Després tenim més plans de la furgoneta, i així successivament fins el número final, que és un espectacle del qual estan parlant durant tot el film i per tant no sorprèn en absolut, sinó que més aviat decep.

"En Rudy també va quedar decebut"

Que més... ah sí: els personatges no creixen més enllà del que és obvi, els girs argumentals són inversemblants (quan el jove descobreix que és daltònic als quinze anys em van entrar ganes de tornar enrere en el temps i matar els germans Lumière) i la interpretació és insulsa. Ah, i que és còmica ja em diran. Vaig riure una vegada, menys del que ho vaig fer amb Querelle de Fassbinder.

En definitiva, aquesta és una pel·li per ficar al mateix sac que Amélie o Garden State. Molt amables i simpàtiques, però que no proporcionen res més enllà. Són unes monyardades i només poden agradar a aquells que tinguin un cor que vulgui ser entendrit de forma deshonesta.

PD: Perquè després no diguin que sóc negatiu també parlaré de les coses bones: el millor del film és la furgoneta Volkswagen groga. T'entren ganes de comprar-te'n una!!

"No està mal.. però ara em dissenyes una furgona, que en aquesta merda de maleter no em cap la torre d'amplis Marshall"

Les excel·lències del màrqueting agressiu.

"No hi ha paraules"

Coses que detesto (I)

Darrerament he escoltat veus crítiques referint-se a la forma de gestionar la meva existència. La cosa més o menys va sempre així:

Algú: A tu no t'agrada res.
Jo: No és cert. A mi m'agraden moltes coses.
Algú: Però només parles de les que no t'agraden.
Jo: Potser sí. Deu ser perquè és molt més divertit criticar que alabar.

"L'odi genera odi. És el que té. Són coses que passen " Tyler (potser) dixit.

Per això estic fent un llistat de tot el que més em treu de polleguera, a veure si així puc trobar un fil conductor. No per res en especial, sinó més aviat per passar l'estona.

Endavant, doncs:

No puc suportar:

-Els fills de puta que fumen dins un ascensor.
-La gent que té a la nevera ampolles de Coca-cola de dos litres plenes d'aigua de l'aixeta.
-Els restaurants que posen oli de gira-sol als setrills.
-L'Artur Mas.
-Els ciclistes que van per carretera en grup i de xerrera, i que quan toques el clàxon perquè s'apartin et miren desafiant com dient: mata'm si tens valor.
-La columna diària de l'Avui d'en Salvador Sostres.
-Les iaies que no aixequen el paraigües quan passes pel seu cantó tot i el risc de treure't un ull.
-Els 4x4-tanc que omplen Barcelona, normalment conduïts per lloros votants de Convergència que van a recollir els nens al col·legi concertat.
-Les ulleres de sol que fan més de tres dits de gruix.
-El cabell engominat cap enrere estil torero que porten els executius del carrer Aribau.
- Les revistes gratuïtes de tendències (estil Go Mag) que em fan sentir un ignorant (cosa que probablement sóc) perquè parlen de grups, artistes i escriptors independents que no conec.

Coses que m'agraden:

-Els paios sense vergonya (i més si són republicans).

"Chapeau!"

El dolor

El dolor pot trobar-te de moltes formes. Pots veure't abandonat per algú a qui estimes. Pots adonar-te de fins a quin punt la vida és d'una futilitat extrema. Pots deixar que la tristor es converteixi en llàgrimes que cauen dels teus ulls i no et deixen veure les estrelles.

Però tot això darrer perd la seva importància quan un basc abertzale de 2x2 t'esmicola els testicles d'un patadot.

Com diu el meu amic Yukito: Heus ací uns bons ous a la basca!

"Ai."